Tot i que no ho fa voluntariament...
...a les fosques, de sobte, s’obren les finestres de bat a bat ... contra el cel estelat es retalla la figura de peter pan. –wendy, vinc a per tu, es el temps de la neteja de la primavera i has de cuidar de mi i dels nens perduts-. pero wendy li confessa que s’ha oblidat de volar: -no malgastis en mi la pols de les ales de les fades-li diu. peter pan, que encara es un nen, no enten res; wendy li diu: -encendre la llum perque comprenguis-. i per primera vegada a a vida, que nosaltres sapiguem, peter pan te por. i nomes encerta a dir: -no encenguis la llum-. aquesta nit, encendrem la llum amb la certesa que si peter pan ve a buscar-nos podrem sostenir-li la mirada sense donar-li sense donar-li un gran esglai. si peter pan ve a buscar-los, no ho dubtin, mirin la seva cara i emprenguin aquella urgent fugida, i que no m’assabenti jo, que marxen sense nosaltres”.
les paraules les va dir en castella, per aixo, es molt recomanable escoltar-les brollar de la seva propia boca. la forca i l’impacte que provoquen, o almenys que a mi em provocaren, es fantastica.
es tracta de la demostracio de la necessitat que tenim els essers humans de continuar creient en la fantasia, en mai mes i en els nens perduts; perque tot i que estem segurs que no existeixen, en algun moment de la nostra vida tots em volgut esser un d’ells, vivint la vida al maxim, sense preocupacions banals ni problemes quotidians. sense violencia ni desastres.
aprofitem l’aniversari del peter i complim el seu desig, encara que nomes sigui per uns segons, siguem nens!
foto: peter clarke a wikimediacommons...