Mercè Rodoreda, avui i sempre

Mirall trencat

Mercè Rodoreda ha estat l’escriptora catalana contemporània més influent de la nostra època. Les seves obres han estat traduïdes a més de 20 idiomes diferents i no només ha escrit novel·les, també poesia, teatre i contes. Ens trobem davant d’un autèntic fenomen literari i és una clara referència d’altres autors, ja que la seva obra s’ha estès internacionalment.

Un dels llibres que més recomano de l’autora és Mirall trencat. Fa uns anys es va portat a la petita pantalla per part de TV3, una sèrie molt ben recreada, tant pels espais com pels personatges. Pels que no hagin llegit la novel·la és una obra coral on els personatges que hi apareixen tenen llaços d’unió familiars. La història té lloc a Barcelona, abans de la guerra civil. Possiblement el títol de l’obra (Mirall trencat) té molt a veure amb la història que en explica Mercè Rodoreda. Un mirall és l’autèntic espectador de les vides dels personatges que apareixen i desapareixen durant la narració, i reflecteix els moments que cadascun dels personatges viu.

Però aquesta, tot i que és una de les meves lectures preferides, no és un clar exponent de l’obra de Mercè Rodoreda. L’autora pràcticament durant tota la seva obra ha escrit en primera persona. La curiositat d’aquest element és que els seus “portadors de veu” sempre han estat personatges femenins, cosa que fa que les lectures siguin petits porcions de vida, probablement autobiogràfiques. Per tant, podem dir que l’obra de Mercè Rodoreda es caracteritza per l’important paper que tenen les dones, autèntiques còmplices de la seva característica literatura. Un clar exemple és la Plaça del Diamant, també molt recomanable pels qui no hagin llegit mai a l’autora.

Per acabar, i ja que he parlat de Mirall trencat, us recomano la seva lectura. Considero que és una molt bona lectura i que a més, pels més interessats podeu trobar escenificada per TV3. El pas dels anys és un dels elements que més em crida l’atenció d’aquesta novel·la. Sembla que el temps és capaç de posar a tots els personatges al lloc on es mereixen, tot i que durant la trama, hi ha força injustícies, però no us vull fer cap SPOILER. Cada cop que llegeixo el llibre crec que no val la pena preocupar-se per les qüestions estètiques. Es possible que només em passi a mi, però una de les protagonistes, la Teresa Goday sembla que es vagi a menjar el món durant la seva joventut, però en quant li arriba la maduresa, tot s’esfuma. Així que ben mirat… com que a tots ens arriba l’hora, per què amoinar-nos per l’ambició, si tots acabem sent vells i tot pel que hem lluitat desapareix un cop respirem per última vegada.