Una de poesia: Les flors del mal

Il·lustració de Carlo Farneti per a una edició de 1935

Els amants de la poesia estan de sort. Des de fa un temps podeu trobar el famós manuscrit de Charles Baudelaire, Les Flors del Mal, en edició butxaca a un preu més que assequible. I si ets dels que pensen que la poesia és una forma anacrònica d’escriptura, des d’ací volem recomanar-te que t’oblidis dels prejudicis i que li dones una oportunitat a Baudelaire. L’escriptor va ser un dels majors precursors de l’anomenat moviment simbolista que va sorgir a la França del segle XIX i les seves obres, en particular Les Flors del Mal constitueixen un material de lectura veritablement recomanables per als iniciats en la poesia i per als que no ho son.

Cèlebres són els seus versos d’inspiració romàntica, on trobem una clara vocació clàssica degut a la formació del propi Baudelaire, qui restarà fidel al vers alexandrí, als sonets lliures i als quartets, els més utilitzats a les seues poesies, com ferien altres simbolistes. Ja en la introducció, que l’autor inclou amb l’objectiu de parlar directament al lector al voltant de les seues intencions, podem apreciar el caràcter misantrop del francès, el qual afirma que l’ésser humà és roí i pervers de manera intrínseca, dominat per les forces ocultes de Satan. El propòsit continua en la primera de les parts, Spleen i ideal, on es mostra el recorregut metafísic del poeta (és a dir, ell), que recorre a la prostitució i a les drogues amb l’esperança de buscar-se a ell mateix… però només trobarà desesperació i fàstic. Així, l’art, la bellesa y les amants seran els mitjans a través dels quals fugir del tedi i reconduir la seua vida.

En la següent part, Quadres Parisencs, Beaudelaire és coherent amb el seu pessimisme i farà tot un exercici de desmitificació de la ciutat de París, on només trobarem més misèria, crim i destrucció. L’home de la ciutat, una volta arriba la nit, es converteix en un criminal. La violència quedarà associada al vi en la part que segueix, El vi. La beguda dels Deus, destinada a ser un ridícul consol per als homes. La quarta part que dona títol al llibre, Les flors del mal, potser marca un punt d’inflexió molt interessant. D’aquesta manera, i per a fugir de la destrucció, la delinqüència i el tedi, Baudelaire crea un món paral·lel on la luxúria i el lesbianisme, malgrat que prohibits, són l’únic mitjà per a la consecució de l’èxtasi.

Portada del llibre en la versió original francesa

L’heretgia arriba al seu punt àlgid quan, en La mort, l’autor dedica una sèrie de poemes a la crítica de la societat i de Deu, mostrant-se com un adorador de Satan. Finalment, la mort serà per a Baudelaire l’alliberament definitiu de les penúries de la vida terrenal. El poema més llarg de tota l’obra, El Viatge, es troba en aquesta darrera part. Quan es va publicar el llibre, en 1857, Charles Baudelaire va ser comdemnat a pagar una multa per haver ofès la moral pública. A més, es varen censurar sis dels seus poemes, que ara sí pots llegir en l’edició actual. Un autor controvertit i uns poemes de vegades sensuals, de vegades esgarrifosos, que encara hui són extremadament moderns.

Il·ustració de Carlo Farneti por A Journey Round my Skull en Flickr