L’acceptable Veronika decideix morir de Coelho

Paulo Cohelo es manté com a referent

Paulo Coelho ens apassiona o tot el contrari, estar en una posició intermitja és quasi impossible perquè suposa un mar de contradiccions per al lector en quant a gustos literaris, preferències i postures filosòfiques. L’escriptor brasiler, un dels gurús actuals d’aquesta espiritualitat d’estar per casa que està tan de moda, intenta explorar amb aquest Verònica decideix morir les causes i motivacions per al suïcidi o, per contra, sortir endavant. Qui escriu aquesta ressenya havia llegit anteriorment d’aquest autor la vitalista i aconseguida L’Alquimista i la pretenciosa però intrascendent Onze Minuts, sense que això generés escepticisme o bé il·lusió a l’hora d’iniciar la lectura d’aquest nou llibre.

I la història va així: Veronika, una guapa esolvena de 24 anys, independent i reflexiva, ha decidir suïcidar-se per por a que la seva vida es mantingui tan monòtona com fins ara. Ingereix pastilles, i mentre espera a que facin efecte, llegeix a una revista un article la primera frase del qual és: “On està Eslovènia?”, amb la qual cosa Veronika arriba a la conclusió que viu en un país que ningú sap on és. Per això, escriu una nota dient que es suïcida perquè la gent sàpiga on està Eslovènia.

Encara que sobreviu a l’intent de suïcidi amb un coma agònic, és internada en el tristment famós centre psiquiàtric de Ljubjiana, Villete, i els metges li donen cinc dies de vida pels transtorns cardíacs que li han provocat les pastilles. Cal admetre-ho: la premisa és atractiva i suggerent, i certament la primera meitat del llibre es llegeix amb facilitat i tens una sensació indubtablement agradable, però després tot cau de forma clara.

El llenguatge que caracteritza Coelho, lluny de ser una virtut del llibre, és una raó important per a que la lectura comenci a fer-se tediosa cap a la meitat del relat. A partir d’aquí trobem un misticisme arbitrari i un intent desesperat per a dotar de major profunditat a la història, a base d’innecessaris flash-backs dels personatges secundaris, amb la intenció de construir uns personatges amb ric perfil psicològic. Per això les històries d’Eduard, Mari i Zedka, interns com Veronika, i del doctor (Igor), són explicades al detall però sense cap afegit literari ni narratiu, plenes d’estereotips, provocant que la fluidesa de la història sigui pràcticament inexistent.

La trama beu indubtablement de la història d’ Alguien voló sobre el nido del cuco, però amb molt menys atractiu, i amb defectes clarament palpables com són les presses amb les quals sembla haver escrit Coelho certs passatges del llibre, la impossible evolució d’Eduard, la inverosímil i forçada història d’amor-sexe, o la trivialització de detalls que haurien de tenir més importància per una implicació directa del lector amb la història. Per sort, es reserva un grandiós encara que previsible final, que malgrat no salva els mobles, no deixa una sensació tan poc esperançadoa com el que deixen les pàgines centrals.