La millor novel·la d’Unai Elorriaga

Moltes persones es van quedar desconcertades quan el 2001 se li va concedir el Premi Nacional de Narrativa al jove Unai Elorriaga (1973), per Sprako tranbia, una novel·la en euskera que ni tan sols estava traduïda encara al castellà. Després d’obtenir el guardó, es va despertar una intensa curiositat per veure què havia escrit Elorriaga, que aleshores tenia 28 anys i cap novel·la anterior.

El llibre ens parla de Lucas, un ancià malalt d’Alzheimer que somia amb anar a l’Himalaia i portar els seus darrers anys de vida de la millor manera possible. Després de presentar-lo apareixen també altre personatges, de forma que cada capítol està centrat en un d’ells.

Elorriaga ha escrit la novel·la de la seva vida, a no ser que es demostri el contrari. L’obra està escrita amb una tendresa i una saviduria sorprenents. Mentre narra l’història comú i quotidiana, amb un encant especial cap els personatges, explica que un paquet té un tamany ‘amable’ o es defineix aquest període en el qual ‘el dia deixa de ser dia’, aconseguin una implicació extraordinària del lector.

Les frases curtes i els paràgrafs de dues o tres línies són predominants, de manera que cada frase entra de ple en el lector amb missatge carregats de vitalitat, gust pel somni i l’utopia, i el missatge “res és impossible” es mostra molt clarament fins a fer-se omnipresent.

L’aspecte visual de la novel·la és, sense cap dubte, la seva major virtut, ja que gràcies a aquestes frases curtes s’aconsegueix un impacte en el lector que li fa imaginar-se les vides que els estan explicant.

El llenguatge, com hem comentat abans, frega la poesia per la seva bellesa i evocació d’imatges de paisatge, sonores i per saber arribar als sentiments dels personatges per mitjà d’un estil caòticament ordenat, irònic i humorístic. Emociona al lector l’amor i tendresa apreciables a la novel·la, que narrats amb maestria i un esforç palpable fan que es tracti d’un llibre especial.

Llegiu-ne un fragment aquí