LlegirLlibres.cat
Bloc literari en català. A aquest bloc podràs trobar anàlisis de llibres, tant de... 
Autors, Entrevistes

Martí Gironell: “Escriure una novel·la històrica sempre té cert risc”

By , on 17 de juny de 2010

Gironell, referent català de la novel·la històrica

Una xocolateria del barri de Gràcia va ser el lloc on ens va citar l’escriptor de Besalú Martí Gironell, que finalment ens va portar a casa seva per a explicar-nos com és la vida d’un periodista que combina la seva professió als mitjans amb la d’escriptor. Autor de les nove·les El Pont dels jueus -premi Néstor Luján de novel·la històrica- i La venjança del bandoler, i d’altres obres com La ciutat dels somriures o Pla de vol, l’escriptor català s’ha convertit en un dels autors de novel·la històrica més rellevants del país. Ara, Gironell prepara una nova obra, de la qual encara no vol donar detalls excepte la seva possible data de sortida, a finals d’aquest any.

Com és el dia a dia d’un periodista i escriptor que combina els mitjans amb els llibres?
És realment com Dr. Jekyll y Mr. Hide. La feina que jo faig, tot i que comporta matinar molt, fa que tinguis bona part del dia ocupada. Però intento aprofitar tots els moments que tinc, fins i tot en hores mortes al matí que puc aprofitar per a buscar a Internet una cosa que fa dies que li dones voltes. A les tardes la clau és gestionar-te bé el temps. Intento ser el més disciplinat com puc. A més t’encarreguen un relat per a una revista o altres coses i tot va sumant. La gent em diu: “Quina sort! Tens tota la tarda!”. Però la tarda són a tot estirar tres hores, perquè després hi ha altres ocupacions. Condicionat a l’horari que faig al matí he de fer el sopar d’hora i anar a dormir a una hora prudencial. És dur, però més ho és treballar a la mina, no em queixo.

¿Has pensat en dedicar-te només als llibres o avui en dia és massa complicat?
Moltes vegades. A mi em fa por, aquesta pregunta em va donant voltes al cap. M’agradaria tenir més temps per anar fent tots els llibres que tinc al cap, però d’altra banda sóc poruc i la situació no em convida a tirar-me a la piscina. Com a periodista no estic massa còmode fent el que estic fent però són etapes. Em permet continuar fent allò que m’agrada al mitjà que m’agrada, tenir certa presència als mitjans i em dóna certa llibertat per a treballar en el meu segon projecte com a escriptor. No m’he assegut a fer números reals però no sé si podria viure de la literatura. Vull creure que tard o d’hora faré aquest pas, però no sóc prou valent.

Dedica la tarda a preparar les seves properes obres

Amb el ritme actual, quin temps en marques per a fer un llibre?
En principi no m’ho planifico. El darrer llibre que vaig fer va ser La venjança del bandoler. Per a presentar-ho a un concurs l’has d’acabar tres o quatre mesos abans de lliurar-ho i mentre l’estava fent ja tenia altres coses a la ment. De fet, mentre el feia vaig fer amb el meu cosí Pla de vol. No em plantejo treure una novel•la per any perquè hi ha pel mig altres situacions que no m’ho permeten. Jo penso que cada dos o tres anys es pot treure un, també perquè els llibres han de tenir certa vida. Jo procuro acompanyar-los, anar a mitjans de comunicació, a biblioteques i allargar-ho el màxim. M’estimo més anar fent per a anar vestint una història que surti a finals d’aquest any, espero.

Quin serà el proper, ens avances alguna cosa?
No, ja el veuràs (somriu). Fins que no ho veig molt clar i sé en quin mes sortirà no ho dic. Tinc gairebé dues-centes pàgines escrites i hi ha gent que ja s’ha llegit coses.

Tampoc sé si t’imagines tot el dia escrivint a casa…
No. Jo vinc de treballar als mitjans de comunicació des dels 14 anys. És un àmbit que m’agrada molt, he fet ràdio, premsa, televisió. Llavors, fins que pugui intentaré anar-ho combinant. És una part molt important de la meva vida i em sap greu haver-ho de deixar. Però tot no es pot tenir i arriba un punt que has de triar. Veig que aquest moment arribarà més aviat que tard.

Et consideres impacient, tens una allau d’idees i històries per als teus llibres? Què fas amb elles?
Les guardo a carpetes de l’ordinador amb diferents noms i les vaig fent créixer. Per exemple, a part de la història que estic fent ara tinc dues més en marxa. Una la vaig començar quan feia El pont dels jueus perquè va ser un fet que va passar sobre el 2005 o 2006, amb 70 o 80 pàgines. En paral•lel tinc una altra amb 120 pàgines. I enmig hi ha coses que m’han anat sortint, que estan allà i algun dia m’hi dedicaré.

Com t’afecten els viatges a Bombai que et van portar a escriure La ciutat dels Somriures?
El fet de viure-ho i anar-ho apuntant en una espècie de diari durant dos mesos fa que quan arribis aquí tinguis ganes d’explicar-ho. En periodisme hi ha una màxima que diu que allò que no s’explica sembla que no existeixi. Ja sé que la gent pensa que a certs lloc del món hi ha molta pobresa, però jo ho vaig viure en primera persona i van explicar-me moltes històries. Vaig fer un parell de reportatges, una exposició de fotos, xerrades… i tot per a donar-ho a conèixer. En treballar als mitjans de comunicació volia fer-ho. Coneixent un editor com el Jordi Ferré de Cossetània, vaig ensenyar-li tot el que havia escrit i vam plantejar l’opció de convertir-ho en un llibre. Tot el que genera aquest llibre va a l’ONG d’allà. És una de les maneres amb la qual pots ser útil amb una causa així. Crec que puc ser més útil des d’aquí, conscienciant la gent, que no anant allà.

Passa pels teus plans fer un llibre on es torni a remoure la realitat de països i societats desafavorits?
No. Aquesta em va marcar molt perquè va ser la primera i no he pogut fer cap altre viatge similar. A més, ara ha tornat a circular el llibre i està molt bé perquè molta gent que ve a clubs de lectura del Pont dels jueus o La venjança del bandoler em pregunta per La ciutat dels somriures. Si tingués temps i pogués faria alguna altra cosa. Quan em vaig casar vaig anar a l’Àfrica, i m’hauria agradat fer una immersió més llarga, però no vaig poder.

Gironell fulleja La venjança del bandoler

Què va significar guanyar el premi Néstor Luján?
Em va fer molta il•lusió perquè quan vaig escriure El pont dels jueus ja el vaig presentar. L’havia estat fent durant quatre anys i vaig pensar que la manera d’acabar-ho és que si no em marcava jo una data me la marqués algú extern. Una bona manera era presentant el llibre a un premi. Jo el Néstor Luján l’havia llegit molt, no el vaig poder entrevistar, sí a la seva secretària, i en ser una novel•la història em feia il•lusió presentar-m’hi. No vaig guanyar però tres membres del jurat van proposar a Columna que el publiqués. Llavors, arran d’això, vaig presentar-me novament amb La venjança del bandoler. Recordo que la vídua del Néstor Luján, el dia que em donaven el premi, em va dir que hi havia molts passatges del llibre que li recordaven a l’escriptura del seu marit.

Els premis literaris, són quelcom molt efímer que avui passa i demà ja s’ha oblidat?
El positiu d’aquest premi és que quan te’l donen ja està imprès i és interessant. Però no m’he presentat a més per ara. Si veig que tinc una novel•la potent que pugui presentar ho faré, però no és necessari.

Dos llibres situats a la teva natal Besalú: hi haurà un tercer per a fer la trilogia?
De les idees que tinc no n’hi ha cap, però podria ser. El Pont dels jueus era la història que jo em vaig imaginar del pont de Besalú; La venjança del bandoler era un bandoler nascut a Besalú i que passava la seva història pels boscos de la Garrotxa i de l’Empordà. Si tu trobes un personatge a prop de casa teva que creus que tenen una història que val la pena, per què no escriure sobre ella? No em frena el fet d’escriure un altre llibre on surti Besalú.

Què té a favor i què en contra ubicar una obra en un lloc que coneixes tant?
Inconvenients cap, al contrari. Si hi ha qualsevol cosa pots anar a veure directament, tens la documentació més a prop i la gent a qui preguntar-li. La gent del poble estava encantada. Quan el vaig presentar vaig dir que aquella era la meva novel•la de Besalú i que els encomanava a tots a fer la seva, que segur que tenien amagada a l’armari.

Et sents més còmode escrivint sobre èpoques antigues com la medieval?
No necessàriament, perquè El pla de vol era un repte i em vaig sentir molt bé encara que vaig parlar de temes d’empresa familiar o paracaigudisme, per exemple. T’has de documentar també, encara que menys, però hi ha coses dels nostres dies que et fan anar a l’hemeroteca. El procés és similar.

Combina el periodisme amb l'escriptura

Es pot fer ficció d’una època passada tant recordada com l’edat mitjana o hi ha massa perill en caure en errors històrics?
Sí. Moltes de les presentacions que he fet han vingut precedides per la presentació d’un historiador local, que cada vegada veuen més bé que hi hagi novel·les històriques que facin arribar a través de la ficció coses de la nostra història. Et pots permetre certes llicències però històricament s’ha d’aguantar. El perill hi és sempre però no per això deixaràs d’escriure una novel•la històrica.
Sé que em puc equivocar, però també puc fer-ho quan faig el trànsit.

Has fet llegir els teus llibres a historiadors abans de publicar-los?
No, però sí he anat a explicar a experts en la matèria i els expliques la teva voluntat i els dius què vols escriure. Ells et diuen el que pensen, n’hi ha més puristes i n’hi ha qui menys. Jo per això tinc les notes d’autor per a justificar què he fet. Quan fas periodisme t’has de cenyir a la realitat. Això no és el mateix. Si tens una història ben muntada i trobes un paper que diu el contrari, ho pots posar a les notes d’autor i ets lliure d’escriure-ho com vulguis. Quan vaig a clubs de lectura i em fan tantes preguntes sobre el llibre els dic que als llibres del Noah Gordon o el Ken Follet hi ha moltes situacions similars que la gent ni es planteja. Això és així perquè he decidit que sigui així i punt, no hi ha més.

Per acabar, un petit qüestionari…

Ken Follet o Noah Gordon?
Tots dos, però són molt diferents. Els he pogut conèixer a tots dos. Un és una estrella, ja et pots imaginar qui, i l’altre és molt planer.

Monzó o Pàmies?
He llegit més Monzó que Pàmies, m’agrada més.

Un bon llibre o una bona pel•lícula?
Probablement una bona pel·lícula. Podia quedar bé dient un bon llibre, però bàsicament per comoditat, entra millor pels sentits.

Televisió o ràdio?
He fet més ràdio que televisió. Depèn del moment.

Periodista o escriptor?
Ara mateix faig més d’escriptor que de periodista.

Escriure o llegir?
Llegir per escriure.

Edició normal o de butxaca?
Per ser pràctic, butxaca.

Comment | Trackbacks Closed.

1 Comment en “Martí Gironell: “Escriure una novel·la històrica sempre té cert risc””

1

A més d’ecriure bé, Martí Gironell és bona persona

Leave a comment

 

 

 


 

Sections

© Copyright 2019, Blogestudio. Red de blogs, SEO and Webs 2.0

Powered by WordPress

Creative Commons - Some Rights Reserved
 
Un proyecto realizado por Blogestudio