Els millors contes policials

Una bona tria de contes

Aquesta és una selecció de contes policials feta per Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares. El fet que siguin aquests dos escriptors que han triat els contes la fa per altres interessant ja que es tracta de dos mestres de la narrativa i del conte curt en especial.

Ambdós tenen un interès particular per les bones històries, pels jocs intel.lectuals, pels misteris i les paradoxes. Cada conte compta amb una petita biografia (feta amb tota la picardia d’aquests dos argentins) sobre l’autor del conte seleccionat.

Caçador casat de Wilkie Collins. Aquest primer conte és un conte policial amb totes les de la llei. Un jove aspirant a investigador fa una persecució policial per descobrir qui ha realitzat un robatori. És fàcil adonar-se (l’autor no intenta ocultar) que l’arrogant jove va en el camí equivocat i adonar-se quin és el camí correcte. La narració avança a través de les cartes i els informes que el jove li envia al seu superior. Finalment els caps del jove descobreixen el veritable criminal amb la sola lectura dels informes de l’aspirant a investigador. Potser el més interessant del conte és la personalitat del jove, cregut fins al cansament, és tan pedant que resultaria còmic si el món no estigués ple de persona com ell. Un atractiu addicional que posseeix el conte és que es desenvolupa en el mateix ambient policial.

Els tres genets de l’Apocalipsi del magnífic Chesterton. Novament les personalitats dels personatges són més atractives que l’anècdota (tot i que aquesta és millor que l’anterior). La història: un general que vol veure mort a un poeta i l’extrema obediència dels seus soldats que evitarà que es compleixi el seu desig. Diversos militars desfilen per les breus pàgines d’aquest conte: toscos (però no tontos), alguns monstruosament vitals, d’perrunezca lleialtat altres, amb els seus deliris de grandesa. Un conte molt recomanable.

Còpia de l’original de Hylton Cleaver. (Una dada interessant és que en la meva recerca a google d’aquest autor només apareixen dades en relació a aquest mateix llibre. Meves sospites apunten a un escriptor inventat per Borges i Bioy (sempre es va dir que moltes de les cites de Borges eren falses, l’ googel permet una ràpida inspecció)).
El que molts somien: el crim perfecte, o gairebé.

El senyal del cel d’Agatha Christie. Per alguna raó mai em vaig sentir temptat a llegir a aquesta famosíssima escriptora. És que hi ha moltes maneres de triar els llibres que un llegeix. Una d’elles és seguir la màxima que diu: si no t’agrada la classe de gent que recomana a un autor no llegeixis a aquest autor. Aquest és el cas de la senyora CRISTHER. Un conte mediocre en que en els detalls, per descomptat, hi ha la clau del misteri.

Del conte rescato un altre tipus de personatge: l’investigador que no és més que una poderosa ment. Que no veu les escenes dels crims, ni interroga els sospitosos, li arriba amb que els fets li siguin relatats per resoldre el cas. Una ment sni cos, això sembla ser una idea estimulant per certa gent.

Si moro abans de despertar de William Irish. El conte està escrit des del punt de vista d’un nen que vol ser detectiu com el seu pare. Aquest nen té un amiga a l’escola qui comparteix els caramels amb ell. El nen descobreix que és un home que l’espera a la sortida de l’escola qui li regala els caramels, però ara la nena ha desaparegut i el nen ha de sortir a buscar-la, sol.

La idea el conte és excel lent, en ser narrat des dels ulls del nen nosaltres sabem quines són les intencions de l’home que li dóna caramels a les nenes, però el nen no. El nen no sap bé què és el que passa, i així avança acostant-se al perill sense adonar-se’n. El fet que nosaltres sapiguem què és el que passarà però no podem intervenir li afegeix una bona dosi de suspens i emoció. Potser l’únic criticable del conte és que hi ha alguns aclariments, algunes explicacions innecessàries.

Aventura a la mansió en tenebres de Ellery Queen. Un conte d’horror més que un conte policial. La típica casa laberint-infiernal del gènere. La descripció per mitjà de la paraula no aconsegueix l’impacte d’una representació visual (portada a la pantalla en nombroses pel.lícules de terror). També es produeix la típica escena amb sis sospitosos tancats en una casa dels quals un és l’assassí. Unes quantes duccions aconsegueixen finalment trobar l’assassí.

Tres morts de Eden Phillipots. Un conte extens, que posseeix un clima diàfan (tot i estar ambientat en la nit tropical), llargues i clares explicacions i un misteri que no atrau, però que per alguna raó resulta més creïble que els d’altres contes. Sembla el relat d’un investigació veritable. Tres morts i cap sospitós, cap pista, cap motiu. Un investigador que fracassa i un altre que resol el cas apel.lant a la psicologia.

Una sortida a prop del carrer Esgaware de Graham Greene. Una petita obra mestra. La joia del llibre.

Persones o coses desconegudes de John Dickson Carr. Un conte on l’arma homicida està oculta però a la vista de tothom.

La tragèdia del mocador Michael Innes. Un assassinat sobre l’escenari mentre es representa Otelo. L’homicida és un dels actors o un dels personatges.

Les dotze figures del món de H. Bustos Domecq. Aquest és el pseudònim amb el que escrivien Borges i Bioy seus contes policials. En ells Isidor Parodi és un investigador que es troba a la presó, des d’on s’encarrega de resoldre els misteris Buenos Aires. És un conte amb uns quants tocs d’humor, si més no el relat del personatge que s’entrevista amb Parodi resulta bastant còmic per ser una mena de caricatura de la forma de parlar, de ser i de pensar dels porteños.

Nou milles sota la pluja de Harry Kemelman. Un cueto interessantíssim. Per amants dels sil.logisme. És sorprenent el que es pot deduir d’una simple frase com la del títol.

Fum de William Faulkner. Un meravellós conte del no menys meravellós escriptor nord-americà. Dos assassinats, una herència en disputa i dos hereus com a sospitosos. Un conte policial enmig dels camps del sud dels Estats Units. Més conte que conte policial. Amb aquest text va entrar l’aire de la gran literatura en el llibre.

Julieta i el mag de Manuel Peyrou. No sé què li van veure Borges i Bioy a aquest conte per incloure’l en la selecció. El llibre hauria d’acabar amb Faulkner.