El sentimiento negativo, de Risto Mejide

Cool, curiós, nou… fins i tot original. Mentre aconseguia deslliurar-me de l’embolcall anava intuint un cor, primer del dret, després del revés. Més tard vaig entendre que tot era fruit de la lògica, era per allò del sentiment negatiu. I em vaig decidir a llegir. “Contra las dedicatorias, contra la risa, contra la fraternidad, contra la certeza”, contra, contra… fins a 215 pàgines plenes de “contres”. I així vaig acabar el llibre, igual que el vaig començar: contra el sentiment negatiu.

Contra l’edició perquè per la meva malaptesa cada cop que intento trobar alguna de les anotacions fetes he de mirar l’interior del llibre per tal de saber on comença, quina és la portada i quina la contra. Un cop orientada, novament, em dirigeixo cap al món al revés on mai sabré amb certesa a quina pàgina sóc. Un món on primen els títols ben grans, sobren els espais en blanc i falten les serifs al cos de text. Un llibre on intento desxifrar el significat dels cors acompanyats de copes, sobres, banderes… i així avançar-me al “contra-tema”. Algú intenta desviar la nostra atenció?

Contra els velocistes. Sempre he cregut que un havia de posseir un do innat -o en qualsevol cas, un do fruit del treball constant- que el permetés escriure textos de no més de 500 paraules, i en aquest breu contingut ser capaç d’explicar una història o exposar una idea. Em reafirmo: Risto Mejide, en 80 “harticulos” promet al començament de la majoria de les seves narracions però s’acaba desinflant entre tanta metàfora i joc de paraules. De cop i volta s’esfumen les enginyoses composicions per recrear un costumisme gens agut i basat en una promesa irònica que mai arriba a la cita amb el lector.

Contra la publicitat. Gràcies al personatge creat en OT (Operación Triunfo) i a la auto-publicitat com a estratègia de ventes suposem que el que trobarem a l’interior del llibre serà diferent. Creiem que tots i cadascun dels “harticulos” seran risc, compromís, que portaran implícita una càrrega de responsabilitat moral desbordant, però…

Aquí una sèrie de “subcontres” per acabar la qüestió: contra tirar la pedra i amagar la mà. “Mira, está hablando el Papa, ese señor tan blanco por fuera como oscuro por dentro, que hace que los niños lloren cuando él sonríe”. Contra la desautomatització perquè trobem elements que criden la nostra atenció però no sabem cap a on la dirigeixen. Contra les contradiccions perquè la supèrbia no es maquilla amb falsa humilitat: “Para el que se haya creído mi tan excesiva como aparente seguridad en mi mismo, es todo mentira” i una mica més tard un capítol titulat “Contra la humildad: Me molo”

I contra mi, perquè intueixo que no hi ha pitjor crítica que la que comença igual que acaba: contra el sentimiento negativo.