LlegirLlibres.cat
Bloc literari en català. A aquest bloc podràs trobar anàlisis de llibres, tant de... 
Autors, Llibres, Llibres digitals, Llibres gratuïts

Dune, mai a l’alçada del cinema

By , on 17 de setembre de 2008

Si hagués sapigut que em trobaria amb una obra així, no m’hauria comprat el llibre. Animat per la seva avorrida però envolvent adaptació cinematogràfica (realitzada per David Lynch el 1984), vaig aferrar-me al principi de “si la pel·lícula és bona, el llibre ha de ser millor”.

Frank Herbert (1920- ) va aconseguir amb Dune guanyar els prestigiosos premis Nebula i Hugo el 1965 i 1966, respectivament, i el seu llibre va ser considerat com un dels millors de la literatura de ciència-ficció. Un èxit quasi instantani que va cridar l’atenció per l’elevada elaboració de la seva atmosfera i pel seu intent d’enriquir el perfil psicològic dels protagonistes, simplement narrant com actuen i no què és el que pensen.

[ad]

Embogit per aquest unànim aplaudiment de crítica i públic, a Herbert sense cap dubte li va passar el que a Orson Scott amb El joc d’Ender. Volia seguir banyant-se en glòria i, per què no, en or; així que va unir a Dune una interminable llista de marques molt avorrides i menys interessant.

Però parlem del llibre. Sóc conscient de posar-me moltes persones en contra quan dic que dune ha estat una de les novel·les de més tediosa lectura i de major pedanteria per part del seu autor. El fet de terminar-la era simplement per la meva intenció de comprendre per què Dune ha estat tan ben criticada, portada al lloc més alt.

Però de què va Dune? La novel·la de Frank Herbert es centra bàsicament en la figura d’un mesies, el jove Paul Atreides, que és destinat juntament amb el seu pare (Duque Leto Atreides) al planeta desèrtic d’Arrakism també conegut com a Dune. És anviat a tan hostil lloc per l’emperador Shaddam IV, ja que Arrakis és l’únic lloc on es produeix l’espècie melange, que és necessària per a realitzar viatges interplanetatis. Després d’una previsible traïció per part de l’emperador, que s’ha unit a l’arxienemiga casa Harkonnen, Paul ha de superar les dures adversitats d’Arrakis i recuperar l’honor perdut per la seva família.

A Dune li passa el mateix que a Metrólolis de Thea Von Harbou. Molts arriben al llibre a través del cinema i acaben veient que no és el que pensaven. Hi ha altres obres de ciència-ficció que es caracteritzen pel seu ritme lent, per pauses narratives, com poden ser el Cas de la consciència, de James Blish, La fi de l’eternitat, d’Isaac Asimov, o La mà esquerra de la foscor, d’Úrsula K. LeGuin. Una llàstima, perquè Dune deixa en entredit que una gran història, si s’explica malament, resulta ser una decepció.

Pots llegir-la de franc…si vols… aquí

Comment | Trackbacks Closed.

Comments of “Dune, mai a l’alçada del cinema”

While there have been no comments.

Leave a comment

 

 

 


 

Sections

© Copyright 2019, Blogestudio. Red de blogs, SEO and Webs 2.0

Powered by WordPress

Creative Commons - Some Rights Reserved
 
Un proyecto realizado por Blogestudio