Dones de Manhattan

Portada del llibre

Fa un temps em van regalar un llibre… bé, m’en han regalat molts, però avui us en parlaré d’un en especial. Fa un parell d’anys va arribar a les meves mans Dones de Manhattan (Mujeres de Manhattan), i segurament us sonarà perquè fa cosa d’un any han estrenat una sèrie basada en aquest llibre. L’autora és Candace Bushnell, més coneguda per la seva fantàstica novel·la de Sexo en Nueva York, també portada a la petita i gran pantalla.

Però desprès de l’èxit de Sexo en Nueva York, la veritat és que esperava força més d’aquesta novel·la. Dones de Manhattan està molt en la línia de la popular sèrie, 4 dones d’uns 40 anys comparteixen els seus secrets perquè són grans amigues. La peculiaritat d’aquestes dones és que han arribat a triomfar, i tot i que en moltes ocasions la seva vida personal és un desastre, la vida professional és el somni de qualsevol persona. La diferència d’aquestes protagonistes amb les de Sexo en Nueva York és que la majoria tenen vida familiar: fills i marit. Cosa que les altres (Carry, Samantha, Charlotte i Amanda) no.

No obstant és una lectura prou entretinguda. No espereu trobar la bíblia de la psicologia femenina, perquè jo personalment no m’identifico amb cap de les protagonistes, i tampoc reflexions que us canviïn la forma de veure la vida, però tot plegat és força entretingut. Ni més, ni menys.

Pel que fa a la meva reflexió, compararia aquesta obra amb les antigues novel·les rosa que llegien les nostres àvies. Són una mena d’anestèsia general per la ment del lector, en aquest cas lectora. Totes i cadascuna de les accions i trames de la novel·la estàn triades per tal de satisfer a dones que realment no tenen aquest tipus de vida. Són narcotitzants. Un món perfecte on tot funciona gràcies a l’esforç d’una dona que no compta amb l’ajuda del seu company sentimental, per exemple. De fet, tots els homes que apareixen durant la trama estan sotmesos a les dones.

Un amant totalment enamorat, un marit mantingut per l’existòs treball de la seva dona, etc. Són les antigues concepcions de l’home i la dona en qüestions romàntiques, però que ara juguen papers canviats. Ara és la dona la que treballa fora de casa i l’home el que es queda fent el dinar. És com un crit al feminisme més absurd, perquè no crec que les dones en haguem de dedicar a dominar als homes… sempre ho hem fet (muhahahaha).