Contes per a jugar, de Gianni Rodari

Un dels llibres que més va marcar la infància d’una generació va ser sens dubte els Contes per a Jugar (editat per Alfaguara), del polifacètic Gianni Rodari (1920-1980), un indispensable per dret propi en la literatura infantil del segle XX. De fet va rebre en 1970 el premio Hans Christian Andersen, el màxim guardó als autors de contes infantils. El fet que es pugui jugar amb aquests contes presentats per l’autor respon a una premissa molt senzilla: el llibre inclou 20 contes amb 3 finals cadascun, de manera que el lector pot triar el final que més li agradi, o inventar-se un propi.

Rodari tria després un dels 3 finals proposats, i explica les raons que li han dut a escollir-lo. La interactivitat que existeix entre el lector i l’autor fa que aquest sigui un dels llibres més originals mai escrits en la literatura infantil i fins a juvenil. Els vint contes, dotats tots d’un malbaratament d’ironia i fins a humor negre, suposa aire fresc per a tot el que hem vist abans. Entre centenars de contes replets d’il·lustracions i que poc espai deixen a la imaginació del nen-lector, Contes per a jugar és tot imaginació, és tot evocació. Triar un dels 3 finals i pensar per quins s’ha triat aquest, o posar-se en el lloc de Rodari, i fantasiar sobre la destinació dels personatges, ja constitueïx una idea genial.

Però si a més tenim en compte la qualitat mitjana dels contes, llavors ja parlem d’una obra mestra dintre de la literatura infantil. La simbologia de molts dels contes és bastant palpable, Rodari es permet el luxe fins i tot d’introduir insinuants i subtils sàtires sobre la societat, o situacions surrealistes com portes a reflexions més evidents, i impregna tot d’un sentiment entre la malenconia més profunda i la jovialidad més descarada.

Destaca, en aquest sentit, el conte Quan a Milà van ploure barrets (sens dubte el més conegut), d’on es parteix d’una situació absurda (la del títol del relat), perquè lector i autor s’endinsen junts en les causes de tan extraordinària circumstància. A més, la crítica a si mateix que es permet l’autor a l’hora de triar el final, enriqueix molt la visió que pugui tenir el lector, que pot deixar-se convèncer per Rodari, o bé mostrar-se en desacord amb ell, amb el consegüent creixement quant a desenvolupament en la definició de la personalitat que pot aportar aquest llibre.

Sobresurt també La volta a la ciutat, on un noi traça amb compàs una circumferència a un mapa de la ciutat, i es proposa caminar la ruta fixada, travessant portals, edificis i parcs. Segons el final triat, el lector pot optar per atorgar humanitat al personatge, o bé egoisme, en la mesura en la qual acabi la ruta costi el que costi. Per les raons esmentades, es fa necessari afirmar que, si bé és un llibre en general destinat als nens, la seva eficaç ironia i la genialitat present en tot el text les fan totalment aptes per a tot tipus de lectors, ja que el públic adult pot meravellar-se i sorprendre’s igualment davant una obra tan inspirada. Aquí poden llegir-se tots els contes, amb els seus respectius finals i l’elecció de l’autor, gràcies a un permís de la RAI.