Coneix quin va ser El Món de Sofia

Portada de El Món de Sofia

El Món de Sofia, de Jostein Gaarder, és a dia d’avui un dels millor i més accessibles llibres sobre la història de la filosofia i el major èxit en la història de la literatura noruega, a més d’un best-seller a tota Europa. Fins aquí perfecte. Però té un defecte tan fran que cal mencionar, és un llibre que en són dos. Per una banda, un completíssim i fascinant manual sobre les figures clau en la filosofia i el pensament social. Per altra, una novel·la en ocasions aconseguida, en la resta prou mediocres. El desnivell entre ambdós provoca que això sigui un defecte i no una virtut.
L’excusa argumental que proposa Gaarder és el d’una nena adolescent, Sofia Amundsen, que troba a la seva bústia una carta que conté la frase: Qui ets tu? i que servirà de porta per a una proposició tan extranya com suggerent: rebre un curs de filosofia per correspondència.

A partir d’aquí hi ha dues opcions. Deixar a una banda el relat i centrar-se només en les successives cartes que Sofia va rebent, o llegir la novel·la i saltar-se els plecs de filosofia. Cada una de les dues parts és tan inconnexa i tan diferenciada que la tasca de fer ambdues coses a la vegada es torna difícil per no dir impossible.

En quant al relat, cal dir que està ple de llacunes narratives. Sovint es pot apreciar que els fenònems paranormals i les incoherències i paradoxes estan posades amb intenció, amb el dubtós fi d’aportar major misteri a la història. Després d’un inici espectacular i hipnòtic, que manté al lector literalment anclat en el llibre, la pèrdua d’intensitat és absoluta quan Gaardner intenta, sense èxit, explicar de manera efectua la premisa proposada. Una nena paral·lela a Sofia, Hilde, amb la qual té molts elements en comú; i l’enigmàtic Alberto Knox, que resulta ser el fins ara anònim professor de filosofia.

A les darreres pàgines, apareix fins i tot una escena onírica en la qual dos adolescents, amics de Sofia, protagonitzen un passatge de sexe salvatge amb descarada intenció comercial. Se’m fa exagerat pensar que el seu arriscat i brillant final salva el conjunt sencer, ja que el lector, amb tota probabilitat, s’habrà perdut en tan liant i arbitrari maremàgnum de paral·lelismes i impossible relació de personatges.

Per tant, estem davant un llibre complicat i ple de pujades i baixades en quant a la seva lectura per les raons exposades, però amb fragments per a gaudir. La major virtut és que Gaarder aconsegueix el que s’havia proposat: que el lector, després d’acabar El Món de Sofia, tingui un interès indubtable per la història de la filosofia i la seva influència en l’ésser humà.