Òmnium Cultural convoca el VI Premi Sambori Òmnium, el premi escolar de narrativa en català destinat a promoure l’ús literari de la llengua catalana a les escoles i instituts. Enguany s’espera que participin al certamen més de 20.000 joves, tot i que només 18 aconseguiran lluitar amb el guardó Sambori Omnium Catalunya.

Portal web del concurs

Les bases del concurs són les següents:
1.Es convoca un premi de narrativa obert a tots els escolars del Principat, la Franja i Catalunya del Nord.
2.Les narracions hauran de ser individuals, originals i escrites en català.
3.La temàtica de la narració serà lliure.
4.S’atorgaran premis a les categories següents:
•Cicle Inicial de Primària (1r i 2n)
•Cicle Mitjà de Primària (3r i 4t)
•Cicle Superior de Primària (5è i 6è)
•Primer cicle de secundària (1r i 2n d’ESO)
•Segon cicle de secundària (3r i 4t d’ESO)
•Batxillerat i cicles formatius

5.El professorat del centre seleccionarà, com a màxim, tres treballs de cada categoria.
6.L’extensió màxima dels escrits haurà de ser de:
•2 pàgines per a la categoria de primària.
•2 pàgines per a la categoria de secundària.
•4 pàgines per a batxillerat i cicles formatius.
7.Els treballs no aniran signats i hauran d’anar acompanyats del full de participació degudament emplenat (adjunt en aquestes bases).
8.El format: Els treballs es presentaran en format informàtic lletra Arial cos 14 i a doble espai. Només el Primer cicle de primària podrà entregar les narracions manuscrites. Els treballs s’enviaran per correu postal en format paper (3 còpies) a la seu d’Òmnium més propera al vostre centre. En trobareu les adreces a la contraportada d’aquest tríptic.

La data límit per lliurar els treballs escollits és el 3 de febrer i serà a partir d’aquesta data quan començaran les deliberacions per aconseguir el primer guardó del concurs: el Sambori Òmnium Demarcació. En aquesta fase s’escolliran tres treballs per demarcació i es faran públics els noms dels guanyadors en un acte festiu organitzat per Òmnium. El mes d’abril els guardonats arribaran a la segona fase per aconseguir el premi Sambori Òmnium Catalunya; aquest guardó s’entregarà a Barcelona a finals de maig.

Cal recordar que el Sambori va néixer el 1998 de la mà de l’Associació d’Editors del País Valencià, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, l’Associació de Bibliotecaris Valencians, l’Associació de Gestors Culturals del País Valencià, l’Associació Professional d’Il•lustradors de València, el Gremi de Llibrers de València i Escola Valenciana–Federació d’Associacions per la Llengua.

En paraules del president del Parlament Europeu, Jerzy Buzek: “Aquestes cinc persones han contribuït a canvis històrics en el món àrab, i amb aquest guardó el Parlament Europeu vol confirmar la seva solidaritat i ferm suport a aquesta lluita per la llibertat, la democràcia i la fi dels règims autoritaris”. Els seus noms potser ens resulten estranys, però la seva labor ha arribat fins a nosaltres d’una forma molt clara i reveladora. Són l’Asmaa Mahfouz (Egipte), l’Ahmed al-Zubair Ahmed al-Sanusi (Líbia), el Razan Zaitouneh (Síria), l’Ali Farzat (Síria) i el Mohamed Bouazizi (Tunísia), a qui el guardó s’entrega pòstumament.

Cada un d’ells ha portat a terme diferents accions revolucionaries per tal d’aconseguir que el canvi al seu país fos possible i es comencés un procés democràtic en el que tot el poble pogués participar. Totes aquestes labors són importantíssimes, però nosaltres, en relació al tema principal del nostre bloc, l’escriptura i literatura, ens centrarem en contar l’acció que l’Ali Farzat, de Síria, va tirar endavant.

L’Ali Farzat és un dibuixant de vinyetes molt conegut per les seves dures crítiques al règim sirià i al seu president, Bashar al-Assad. A partir de març de 2011, quan van començar els aixecaments, les seves vinyetes van arribar cada cop més lluny i les seves caricatures ridiculitzant el govern de Bashar al-Assad van ajudar a inspirar les revoltes a Síria. A l’agost de 2011, les forces de seguretat sirianes li van confiscar els seus dibuixos i li van trencar les mans com a “senyal d’avís”.

El president Buzek entregarà el guardó el pròxim 14 de desembre a una sessió solemne a la seu d’Estrasburg, però uns dies abans podem gaudir al nostre país de la presència del dibuixant de vinyetes i és que durant els dies 1 i 2 de desembre, dijous i divendres respectivament, l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona commemorarà el Premi Sàkharov a la Llibertat de Consciència 2011, amb Alí Ferzat com a principal convidat. Precisament, el divendres a les 12 del migdia tindrà lloc a la seu de les institucions europees a Barcelona un debat amb Alí Ferzat, la periodista tunisiana Sihem ben Sedrine i els eurodiputats Santiago Fisas i Raimon Obiols. Una cita que no ens podem perdre.

Portada de la versió original en anglès

“S’extingirà el català? Avui ningú sap la resposta d’aquesta pregunta, però el que sí sabem és que si les coses continuen com fins ara, gairebé la meitat de les llengües del món es podrien extingir en el pas dels cent anys vinents. Quines són les causes d’aquest procés tan ràpid? Què podem fer per contrarestar-lo? Aquestes són algunes de les qüestions que guien la recerca dels autors de “Veus que s’apaguen, la mort de les llengües del món” que ens porten a través d’un viatge fascinant i dramàtic a la descoberta d’una realitat que és gairebé desconeguda de l’opinió pública contemporània. L’extinció de les llengües és la punta d’un iceberg que afecta la totalitat de l’ecosistema mundial”

Amb aquesta sinopsis se’ns presenta el llibre de Daniel Nettle i Suzanne Romaine “Veus que s’apaguen, la mort de les llengües del món”, amb el títol original en anglès “Vanishing Voices. The Extinction of the World’s Languages”; una obra centrada en la crítica i l’intent de difusió d’un problema real i actual, la desaparició de moltes llengües amb anys i anys de tradició. Una conseqüència directa de la globalització i de l’aparició de jerarquies lingüístiques.

És que hi ha llengües més importants que altres? És més important un home que sap anglès que un que sap swahili? Malauradament, la resposta comú i popular de la gran majoria de la població serà que si, que amb la primera l’home es podrà comunicar amb milions de persones, i en canvi l’home que sap la segona només ho podrà fer amb un grup reduït de gent. I davant d’aquesta afirmació jo em demano, és que realment necessitem comunicar-nos amb milions de persones? O la nostra rutina diària es basa en parlar amb el mateix nombre reduït de gent? Cada llengua és útil i necessària situada en el context adequat, per això si ets un home de negocis amb una empresa a Austràlia necessitaràs saber l’anglès quasi com si vos la teva llengua materna; en canvi, si les teves relacions comercials s’estableixen amb la població d’una part molt concreta d’Àfrica, et servirà molt més saber la seva llengua nativa que l’anglès, un idioma que desconeixen.

En la diversitat cultural i lingüística rau la vertadera riquesa del món. L’ésser humà ha estat l’únic animal amb la capacitat necessària per produir un llenguatge tan elaborat com el que utilitzem actualment, perquè empobrir-nos? Al món existeixen més de 6000 llengües, moltes d’elles minoritàries, ens ha costats anys i suor el configurar-les, per això és tasca de cada parlant protegir-les.

Veus que s’apaguen va rebre el prestigiós premi “Book of the Year Award» del 2001 de la British Association for Applied Linguistics.

L'obra retrata la Guerra de Castes a la península del Yucatán

L’escriptor mexicà Hernan Lara Zavala ha rebut el Premi de la Real Acadèmia Espanyola 2010 gràcies a la seva novel•la “Península, Península”. Aquest premi creat el 2003 per la institució de les lletres té la finalitat de “fomentar els estudis i treballs que, de forma senyalada, contribueixen al millor coneixement de la cultura i la llengua espanyoles”, segon reconeix la mateixa Acadèmia. En aquest cas, el dipositari del premi ha estat un estudiós de la llengua espanyola i l’anglesa que compta amb una llarga trajectòria com a professor.

Amb “Península, Península”, Lara Zavala recrea la societat que existia a la meitat del s. XIX a la península del Yucatán, una regió que s’havia independitzat i tornat a unir a Mèxic. Amb molts conflictes interns, el vessament de sang era una constat; la península sofreix l’assetjament de dos corrents: la liberal que governa Campeche i la conservadora de Mèrida. No s’arriba a un acord sobre si ha de donar-se o no la llibertat a tots els indígenes d’ascendència maia, el que provoca nombrosos enfrontaments.

Enmig de personatges, situacions i esdeveniments de diversa índole, la novel•la de l’escriptor mexicà es centra en un home, José Turrissa, un novel•lista de la època que va escriure una crònica de tot el que allà passava. D’aquesta forma, a través de la seva novel•la història, Lara Zavala recrea la guerra de Castes que des de 1847 fins 1901 assolà la Península del Yucatán amb l’enfrontament de la població maia contra la blanca i mestissa de l’estat mexicà. Els abusos i maltractaments que els criolls feien als indígenes eren constants i es saldaren unes 250.000 vides, d’ambdós bàndols. El conflicte va acabar quan l’exèrcit federal va ocupar Chan Santa Cruz, la capital des maies.

Lara Zavala és autor d’altres relats com El mismo cielo (1987) i Después del amor y otros cuentos (1994); un llibre d’assajos: Contra el Ángel (1992) i un llibre per nens, Tuch i Odilon (1992). Així, veiem com té una llarga tradició literària al darrera, una història que li ha reportat molts premis entre els que trobem el comentat avui. L’autor va agrair a la RAE el reconeixement que li havien donat a la seva novel·la, una obra que com totes les seves “pretén arribar al cor dels lectors”.

No perdis l’oportunitat i llegeix aquesta obra publicada el 2008 per Alfaguara que, a dia d’avui, està a la palestra. Un moment únic per endinsar-te en el món del s. XIX.

Aguantarà la presió?

Cada cop que Mario Vargas Llosa publica un nou treball el món literari es capgira, el prestigi i qualitat de l’autor les avala i són moltes les persones que fan cua per adquirir-ne un exemplar. Es podria dir que una novel•la de Mario Vargas Llosa és un èxit quasi assegurat, de la mateixa forma que la seva qualitat. La publicació de l’última novel•la de l’autor, “El sueño del celta” havia de ser, al igual que les seves predecessores, un gran esdeveniment; però ningú no es podia imaginar que es convertiria en “el gran esdeveniment de l’any”. I és que després que Vargas Llosa rebés el premi Nobel de Literatura es convertí en el personatge del moment, un personatge que, a més, estava a punt de treure un llibre.

La presentació de “El sueño del Celta” va ocupar portades i portades en els mitjans de comunicació. Durant uns dies no es feia res més que parlar de la nova obra del premi Nobel i això, evidentment, es notà a les vendes. Però, està a l’altura “el sueño del celta” del moment que li ha tocat viure?

L’aventura que narra la novel•la comença al Congo, l’any 1903 i acaba a la presó de Londres, l’any 1916. 13 anys que recorrerem al costat d’un home llegendari: l’irlandès Roger Casement. Un personatge peculiar, heroi o traïdor? Casement va ser un dels primers homes en atrevir-se a denunciar els horrors del colonialisme amb arguments. Dos informes deixaren constància d’aquests desastres i revelaven una veritat dolorosa: no era la barbàrie africana ni amazònica (ell viatjà a el Congo Belga i l’Amazònia) el que tornava bàrbars als civilitzats europeus, sinó que eren ells mateixos, en nom del comerç, la civilització i el cristianisme qui cometien les atrocitats més horroroses.

Els dos viatges canviarien profundament al protagonista, que començaria una altra travessia, en aquest cas individual i intel•lectual. Aquesta travessia el va portar a enfrontar-se a la pròpia Anglaterra que ell admirava i a endinsar-se dins el nacionalisme irlandès. Durant la I Guerra Mundia va viatjar a Berlín per conspirar contra el Regne Unit i participar a l’Alçament de Pasqua (1916) fet que el portaria a la presó.

Així, veiem que “El sueño del Celta” no només és un viatge per tot el món sinó un viatge a les profunditats de l’ésser humà, un home que no es capaç d’acceptar el que la seva pròpia espècie fa; motiu pel que entra en un conflicte existencial sense precedents.

Mario Vargas Llosa signant un dels seus llibres

La qualitat d’un escriptor no depèn de la seva ideologia política ni de la religió en la que creu. Aquestes característiques estan al marge de la seva literatura i només afecten en com el públic veu a la persona, no a l’escriptor. A vegades és difícil fer aquesta distinció, sobretot si l’artista en qüestió es troba en algun extrem, però cal fer l’esforç ja que sinó ens estarem perdent una gran quantitat d’obres increïbles pel simple fet que els seus autors no combreguen les nostres ideologies.

Potser en un punt semblant es troba el Premi Nobel de Literatura d’aquest any, Mario Vargas Llosa, al que alguns mitjans de comunicació han titllat d’anticatalà. En realitat, aquest punt que en un primer moment ens sembla tan important i agressiu, no afecta en res a la qualitat de la seva escriptura. És veritat que a causa del nostre origen podem sentir certa hostilitat cap a Vargas Llosa, i que aquesta segurament condicionarà la lectura que fem de les seves obres, però almenys intentem-ho, perquè segur que més d’una persona s’haurà tirat enrere a l’hora de llegir alguna novel•la seva per la categorització que té d’anticatalanista. Bé, en tot cas l’anticatalanista és Vargas Llosa, les seves obres són mestres i val la pena llegir-les.

Les raons que ha donat l’Academia per concedir-li el premi han estat: “Per la seva cartografia de les estructures de poder i les seves mordaces imatges de la resistència individual, la revolta i la derrota”.

La vida de Mario Vargas Llosa no ha esta fàcil. Va néixer un diumenge 28 de març de 1936, quan els seus pares ja estaven separats; per això no va conèixer al seu pare fins els 10 anys d’edat. Bona part de la seva vida transcorre entre l’escassetat i les feines precàries per sobreviure, a més de mudar-se en nombroses ocasions de ciutat. A poc a poc però es va creant un nom gràcies a les obres que anirà publicant, obres que li comportaran més d’un premi. Serà periodista, presentador, escriptor i professor, una llarga llista de professions que l’han ajudat a forjar la persona que avui dia és: un premi Nobel de Literatura. Ha escrit teatre, novel•la, assajos i fins i tot una autobiografia (El pez en el agua); però sens dubte la seva obra més famosa és la novel•la La fiesta del chivo.

Vargas Llosa també ha tingut una certa participació política, arribant a presentar-se com a candidat a la presidència de Perú al 1990 amb una posició liberal.

Foto: Wikimedia commons

Palamós, escenari principal de l'obra de Carol

La setmana passada vam conèixer el guanyador del Premi Prudenci Bertrana, un guardó literari lliurat per la fundació que porta el nom del premi i que compta amb un valor de 42.100 euros per a l’obra guanyadora. En aquesta darrera edició, la novel·la en català premiada ha estat L’home dels pijames de seda, un relat sobre l’etapa en la qual l’escriptor Truman Capote va viure a la Costa Brava que Màrius Carol ha tractat amb la seva habitual subtilesa que li ha reportat aquest important reconeixement.

Es tracta d’un perfecte exemple de crònica en forma de novel·la que recorre els dies de l’autor a la costa catalana, principalment a Palamós. Precisament allà Capote va escriure part d’una de les seves obres més conegudes, A Sang Freda, que recordo que a la facultat de periodisme ens van posar sempre com a model de crònica periodística, precisament.

Capote va viure de 1960 a 1962 a Palamós, però sorprenentment hi havia molts pocs referents sobre la seva estada, malgrat la seva fama. Potser per qüestions de l’època, només un escrit de la revista Proa i un llibre dedicat al propietari de l’hotel on va allotjar-se són els referents de la seva estada, que Carol ha pogut completar molt més.

Carol s’ha basat en la correspondència de l’escriptor per a recrear la seva vida a Catalunya, començant des del dia en el qual es va assabentar a través de la premsa de la mort de Marilyn Monroe, gran amiga seva. El títol de l’obra, a més de recordar a una novel·la amb recent èxit i amb pijama de ratlles, prové del costum que tenia Capote d’escriure amb el pijama de seda posat, tumbat al llit i prenent la seva beguda preferida.

A més, Carol també recrea moments amb la seva parella i els animals domèstics, que també apareixen al text. Potser un tret també diferenciador de l’obra que fa que no sigui una biografia totalment real és l’inclusió d’algunes escenes inventades per Carol que, segons l’autor, podrien haver succeït perfectament, com la trobada de Capote amb Josep Pla.

Carol posa així un altre reconeixement a la seva obra, on destaquen ja altres guardons com el premi Ramón Llull per Les seduccions de Júlia o el premi Así Fue per l’obra L’enigma Dalí. La Costa Brava és un dels indrets preferits de Carol, que gràcies al coneixement del territori ha pogut escriure obres que li han reportat importants premis. En total es van presentar 45 obres al premi, que compleix ja la seva 42a edició.

Foto: Palamós per Jos Dielis a Flickr

Portada del llibre de contes

Rodari tria després un dels 3 finals proposats, i explica les raons que li han dut a escollir-lo. La interactivitat que existeix entre el lector i l’autor fa que aquest sigui un dels llibres més originals mai escrits en la literatura infantil i fins a juvenil. Els vint contes, dotats tots d’un malbaratament d’ironia i fins a humor negre, suposa aire fresc per a tot el que hem vist abans. Entre centenars de contes replets d’il·lustracions i que poc espai deixen a la imaginació del nen-lector, Contes per a jugar és tot imaginació, és tot evocació. Triar un dels 3 finals i pensar per quins s’ha triat aquest, o posar-se en el lloc de Rodari, i fantasiar sobre la destinació dels personatges, ja constitueïx una idea genial.

Però si a més tenim en compte la qualitat mitjana dels contes, llavors ja parlem d’una obra mestra dintre de la literatura infantil. La simbologia de molts dels contes és bastant palpable, Rodari es permet el luxe fins i tot d’introduir insinuants i subtils sàtires sobre la societat, o situacions surrealistes com portes a reflexions més evidents, i impregna tot d’un sentiment entre la malenconia més profunda i la jovialidad més descarada.

Destaca, en aquest sentit, el conte Quan a Milà van ploure barrets (sens dubte el més conegut), d’on es parteix d’una situació absurda (la del títol del relat), perquè lector i autor s’endinsen junts en les causes de tan extraordinària circumstància. A més, la crítica a si mateix que es permet l’autor a l’hora de triar el final, enriqueix molt la visió que pugui tenir el lector, que pot deixar-se convèncer per Rodari, o bé mostrar-se en desacord amb ell, amb el consegüent creixement quant a desenvolupament en la definició de la personalitat que pot aportar aquest llibre.

Sobresurt també La volta a la ciutat, on un noi traça amb compàs una circumferència a un mapa de la ciutat, i es proposa caminar la ruta fixada, travessant portals, edificis i parcs. Segons el final triat, el lector pot optar per atorgar humanitat al personatge, o bé egoisme, en la mesura en la qual acabi la ruta costi el que costi. Per les raons esmentades, es fa necessari afirmar que, si bé és un llibre en general destinat als nens, la seva eficaç ironia i la genialitat present en tot el text les fan totalment aptes per a tot tipus de lectors, ja que el públic adult pot meravellar-se i sorprendre’s igualment davant una obra tan inspirada. Aquí poden llegir-se tots els contes, amb els seus respectius finals i l’elecció de l’autor, gràcies a un permís de la RAI.

Coincidint amb la celebració de l’Exposició Internacional que es celebra a Saragossa, i la temàtica de la qual és l’aigua i el desenvolupament sostenible, l’organització de l’Expo 2008, en col·laboració amb l’editorial Laberinto de las Artes i el taller literari Escuela de Escritores, convoca el certamen de relat ‘Contes de l’aigua’. El concurs, que comptarà amb un jurat format per reconeguts escriptors, premiarà els millors relats que incloguin l’aigua com a element indispensable de la trama

Des que Ulises va abandonar Creta fins el dia en el qual Stephen Dedalus i Buck Mulligan van contemplar Dublón des de la torre de Martello, a través de l’aigua no han deixat de fluir algunes de les millors pàgines de la literatura universal: els relats mariners de Conrad, les converses a la rivera del Jarama o les aventures de Huckleberry Finn.

Unes vegades ha arrossegat l’acció; altres ha reflectit l’estat d’ànim dels personatges, del desencís de Pessoa a com Cortázar observa com cauen les gotes contra el balcó en una tarda de pluja.

El concurs està dotat amb un primer premi de 6.000 euros i nou accéssits de 500. A més, el relat guanyador i els nou finalistes formaran part de l’antologia ‘Contes de l’aigua’, editada per Laberinto de las Artes i que es presentarà durant l’exposició.

Moltes persones es van quedar desconcertades quan el 2001 se li va concedir el Premi Nacional de Narrativa al jove Unai Elorriaga (1973), per Sprako tranbia, una novel·la en euskera que ni tan sols estava traduïda encara al castellà. Després d’obtenir el guardó, es va despertar una intensa curiositat per veure què havia escrit Elorriaga, que aleshores tenia 28 anys i cap novel·la anterior.

El llibre ens parla de Lucas, un ancià malalt d’Alzheimer que somia amb anar a l’Himalaia i portar els seus darrers anys de vida de la millor manera possible. Després de presentar-lo apareixen també altre personatges, de forma que cada capítol està centrat en un d’ells.

Elorriaga ha escrit la novel·la de la seva vida, a no ser que es demostri el contrari. L’obra està escrita amb una tendresa i una saviduria sorprenents. Mentre narra l’història comú i quotidiana, amb un encant especial cap els personatges, explica que un paquet té un tamany ‘amable’ o es defineix aquest període en el qual ‘el dia deixa de ser dia’, aconseguin una implicació extraordinària del lector.

Les frases curtes i els paràgrafs de dues o tres línies són predominants, de manera que cada frase entra de ple en el lector amb missatge carregats de vitalitat, gust pel somni i l’utopia, i el missatge “res és impossible” es mostra molt clarament fins a fer-se omnipresent.

L’aspecte visual de la novel·la és, sense cap dubte, la seva major virtut, ja que gràcies a aquestes frases curtes s’aconsegueix un impacte en el lector que li fa imaginar-se les vides que els estan explicant.

El llenguatge, com hem comentat abans, frega la poesia per la seva bellesa i evocació d’imatges de paisatge, sonores i per saber arribar als sentiments dels personatges per mitjà d’un estil caòticament ordenat, irònic i humorístic. Emociona al lector l’amor i tendresa apreciables a la novel·la, que narrats amb maestria i un esforç palpable fan que es tracti d’un llibre especial.

Llegiu-ne un fragment aquí