La setmana passada vam conèixer el guanyador del Premi Prudenci Bertrana, un guardó literari lliurat per la fundació que porta el nom del premi i que compta amb un valor de 42.100 euros per a l’obra guanyadora. En aquesta darrera edició, la novel·la en català premiada ha estat L’home dels pijames de seda, un relat sobre l’etapa en la qual l’escriptor Truman Capote va viure a la Costa Brava que Màrius Carol ha tractat amb la seva habitual subtilesa que li ha reportat aquest important reconeixement.

Es tracta d’un perfecte exemple de crònica en forma de novel·la que recorre els dies de l’autor a la costa catalana, principalment a Palamós. Precisament allà Capote va escriure part d’una de les seves obres més conegudes, A Sang Freda, que recordo que a la facultat de periodisme ens van posar sempre com a model de crònica periodística, precisament.

Capote va viure de 1960 a 1962 a Palamós, però sorprenentment hi havia molts pocs referents sobre la seva estada, malgrat la seva fama. Potser per qüestions de l’època, només un escrit de la revista Proa i un llibre dedicat al propietari de l’hotel on va allotjar-se són els referents de la seva estada, que Carol ha pogut completar molt més.
Continuar llegint »

Un dels llibres que més va marcar la infància d’una generació va ser sens dubte els Contes per a Jugar (editat per Alfaguara), del polifacètic Gianni Rodari (1920-1980), un indispensable per dret propi en la literatura infantil del segle XX. De fet va rebre en 1970 el premio Hans Christian Andersen, el màxim guardó als autors de contes infantils. El fet que es pugui jugar amb aquests contes presentats per l’autor respon a una premissa molt senzilla: el llibre inclou 20 contes amb 3 finals cadascun, de manera que el lector pot triar el final que més li agradi, o inventar-se un propi.

Rodari tria després un dels 3 finals proposats, i explica les raons que li han dut a escollir-lo. La interactivitat que existeix entre el lector i l’autor fa que aquest sigui un dels llibres més originals mai escrits en la literatura infantil i fins a juvenil. Els vint contes, dotats tots d’un malbaratament d’ironia i fins a humor negre, suposa aire fresc per a tot el que hem vist abans. Entre centenars de contes replets d’il·lustracions i que poc espai deixen a la imaginació del nen-lector, Contes per a jugar és tot imaginació, és tot evocació. Triar un dels 3 finals i pensar per quins s’ha triat aquest, o posar-se en el lloc de Rodari, i fantasiar sobre la destinació dels personatges, ja constitueïx una idea genial.

Però si a més tenim en compte la qualitat mitjana dels contes, llavors ja parlem d’una obra mestra dintre de la literatura infantil. La simbologia de molts dels contes és bastant palpable, Rodari es permet el luxe fins i tot d’introduir insinuants i subtils sàtires sobre la societat, o situacions surrealistes com portes a reflexions més evidents, i impregna tot d’un sentiment entre la malenconia més profunda i la jovialidad més descarada.
Continuar llegint »

Coincidint amb la celebració de l’Exposició Internacional que es celebra a Saragossa, i la temàtica de la qual és l’aigua i el desenvolupament sostenible, l’organització de l’Expo 2008, en col·laboració amb l’editorial Laberinto de las Artes i el taller literari Escuela de Escritores, convoca el certamen de relat ‘Contes de l’aigua’. El concurs, que comptarà amb un jurat format per reconeguts escriptors, premiarà els millors relats que incloguin l’aigua com a element indispensable de la trama

Des que Ulises va abandonar Creta fins el dia en el qual Stephen Dedalus i Buck Mulligan van contemplar Dublón des de la torre de Martello, a través de l’aigua no han deixat de fluir algunes de les millors pàgines de la literatura universal: els relats mariners de Conrad, les converses a la rivera del Jarama o les aventures de Huckleberry Finn.

Unes vegades ha arrossegat l’acció; altres ha reflectit l’estat d’ànim dels personatges, del desencís de Pessoa a com Cortázar observa com cauen les gotes contra el balcó en una tarda de pluja.
Continuar llegint »

Moltes persones es van quedar desconcertades quan el 2001 se li va concedir el Premi Nacional de Narrativa al jove Unai Elorriaga (1973), per Sprako tranbia, una novel·la en euskera que ni tan sols estava traduïda encara al castellà. Després d’obtenir el guardó, es va despertar una intensa curiositat per veure què havia escrit Elorriaga, que aleshores tenia 28 anys i cap novel·la anterior.

El llibre ens parla de Lucas, un ancià malalt d’Alzheimer que somia amb anar a l’Himalaia i portar els seus darrers anys de vida de la millor manera possible. Després de presentar-lo apareixen també altre personatges, de forma que cada capítol està centrat en un d’ells.

Elorriaga ha escrit la novel·la de la seva vida, a no ser que es demostri el contrari. L’obra està escrita amb una tendresa i una saviduria sorprenents. Mentre narra l’història comú i quotidiana, amb un encant especial cap els personatges, explica que un paquet té un tamany ‘amable’ o es defineix aquest període en el qual ‘el dia deixa de ser dia’, aconseguin una implicació extraordinària del lector.

Les frases curtes i els paràgrafs de dues o tres línies són predominants, de manera que cada frase entra de ple en el lector amb missatge carregats de vitalitat, gust pel somni i l’utopia, i el missatge “res és impossible” es mostra molt clarament fins a fer-se omnipresent.
Continuar llegint »