Òmnium Cultural convoca el VI Premi Sambori Òmnium, el premi escolar de narrativa en català destinat a promoure l’ús literari de la llengua catalana a les escoles i instituts. Enguany s’espera que participin al certamen més de 20.000 joves, tot i que només 18 aconseguiran lluitar amb el guardó Sambori Omnium Catalunya.

Portal web del concurs

Les bases del concurs són les següents:
1.Es convoca un premi de narrativa obert a tots els escolars del Principat, la Franja i Catalunya del Nord.
2.Les narracions hauran de ser individuals, originals i escrites en català.
3.La temàtica de la narració serà lliure.
4.S’atorgaran premis a les categories següents:
•Cicle Inicial de Primària (1r i 2n)
•Cicle Mitjà de Primària (3r i 4t)
•Cicle Superior de Primària (5è i 6è)
•Primer cicle de secundària (1r i 2n d’ESO)
•Segon cicle de secundària (3r i 4t d’ESO)
•Batxillerat i cicles formatius

Continuar llegint »

Any rere any el Parlament Europeu entrega el ‘Premi Sakhàrov a la llibertat de consciència’, un guardó creat el 1988 que pretén “recompensar a les personalitats o col•lectius que s’esforcen per defensar els drets humans i les llibertats fonamentals”. L’any passat va ser el dissident polític cubà Guillermo Fariñas el destinatari d’aquest premi tan especial i aquest any 2011 són cinc els guardonats, tots relacionats amb la ‘Primavera Àrab’.

En paraules del president del Parlament Europeu, Jerzy Buzek: “Aquestes cinc persones han contribuït a canvis històrics en el món àrab, i amb aquest guardó el Parlament Europeu vol confirmar la seva solidaritat i ferm suport a aquesta lluita per la llibertat, la democràcia i la fi dels règims autoritaris”. Els seus noms potser ens resulten estranys, però la seva labor ha arribat fins a nosaltres d’una forma molt clara i reveladora. Són l’Asmaa Mahfouz (Egipte), l’Ahmed al-Zubair Ahmed al-Sanusi (Líbia), el Razan Zaitouneh (Síria), l’Ali Farzat (Síria) i el Mohamed Bouazizi (Tunísia), a qui el guardó s’entrega pòstumament.

Cada un d’ells ha portat a terme diferents accions revolucionaries per tal d’aconseguir que el canvi al seu país fos possible i es comencés un procés democràtic en el que tot el poble pogués participar. Totes aquestes labors són importantíssimes, però nosaltres, en relació al tema principal del nostre bloc, l’escriptura i literatura, ens centrarem en contar l’acció que l’Ali Farzat, de Síria, va tirar endavant.

L’Ali Farzat és un dibuixant de vinyetes molt conegut per les seves dures crítiques al règim sirià i al seu president, Bashar al-Assad. A partir de març de 2011, quan van començar els aixecaments, les seves vinyetes van arribar cada cop més lluny i les seves caricatures ridiculitzant el govern de Bashar al-Assad van ajudar a inspirar les revoltes a Síria. A l’agost de 2011, les forces de seguretat sirianes li van confiscar els seus dibuixos i li van trencar les mans com a “senyal d’avís”.

El president Buzek entregarà el guardó el pròxim 14 de desembre a una sessió solemne a la seu d’Estrasburg, però uns dies abans podem gaudir al nostre país de la presència del dibuixant de vinyetes i és que durant els dies 1 i 2 de desembre, dijous i divendres respectivament, l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona commemorarà el Premi Sàkharov a la Llibertat de Consciència 2011, amb Alí Ferzat com a principal convidat. Precisament, el divendres a les 12 del migdia tindrà lloc a la seu de les institucions europees a Barcelona un debat amb Alí Ferzat, la periodista tunisiana Sihem ben Sedrine i els eurodiputats Santiago Fisas i Raimon Obiols. Una cita que no ens podem perdre.

Portada de la versió original en anglès

“S’extingirà el català? Avui ningú sap la resposta d’aquesta pregunta, però el que sí sabem és que si les coses continuen com fins ara, gairebé la meitat de les llengües del món es podrien extingir en el pas dels cent anys vinents. Quines són les causes d’aquest procés tan ràpid? Què podem fer per contrarestar-lo? Aquestes són algunes de les qüestions que guien la recerca dels autors de “Veus que s’apaguen, la mort de les llengües del món” que ens porten a través d’un viatge fascinant i dramàtic a la descoberta d’una realitat que és gairebé desconeguda de l’opinió pública contemporània. L’extinció de les llengües és la punta d’un iceberg que afecta la totalitat de l’ecosistema mundial”

Amb aquesta sinopsis se’ns presenta el llibre de Daniel Nettle i Suzanne Romaine “Veus que s’apaguen, la mort de les llengües del món”, amb el títol original en anglès “Vanishing Voices. The Extinction of the World’s Languages”; una obra centrada en la crítica i l’intent de difusió d’un problema real i actual, la desaparició de moltes llengües amb anys i anys de tradició. Una conseqüència directa de la globalització i de l’aparició de jerarquies lingüístiques.
Continuar llegint »

L'obra retrata la Guerra de Castes a la península del Yucatán

L’escriptor mexicà Hernan Lara Zavala ha rebut el Premi de la Real Acadèmia Espanyola 2010 gràcies a la seva novel•la “Península, Península”. Aquest premi creat el 2003 per la institució de les lletres té la finalitat de “fomentar els estudis i treballs que, de forma senyalada, contribueixen al millor coneixement de la cultura i la llengua espanyoles”, segon reconeix la mateixa Acadèmia. En aquest cas, el dipositari del premi ha estat un estudiós de la llengua espanyola i l’anglesa que compta amb una llarga trajectòria com a professor.

Amb “Península, Península”, Lara Zavala recrea la societat que existia a la meitat del s. XIX a la península del Yucatán, una regió que s’havia independitzat i tornat a unir a Mèxic. Amb molts conflictes interns, el vessament de sang era una constat; la península sofreix l’assetjament de dos corrents: la liberal que governa Campeche i la conservadora de Mèrida. No s’arriba a un acord sobre si ha de donar-se o no la llibertat a tots els indígenes d’ascendència maia, el que provoca nombrosos enfrontaments.

Enmig de personatges, situacions i esdeveniments de diversa índole, la novel•la de l’escriptor mexicà es centra en un home, José Turrissa, un novel•lista de la època que va escriure una crònica de tot el que allà passava. D’aquesta forma, a través de la seva novel•la història, Lara Zavala recrea la guerra de Castes que des de 1847 fins 1901 assolà la Península del Yucatán amb l’enfrontament de la població maia contra la blanca i mestissa de l’estat mexicà. Els abusos i maltractaments que els criolls feien als indígenes eren constants i es saldaren unes 250.000 vides, d’ambdós bàndols. El conflicte va acabar quan l’exèrcit federal va ocupar Chan Santa Cruz, la capital des maies.
Continuar llegint »

Aguantarà la presió?

Cada cop que Mario Vargas Llosa publica un nou treball el món literari es capgira, el prestigi i qualitat de l’autor les avala i són moltes les persones que fan cua per adquirir-ne un exemplar. Es podria dir que una novel•la de Mario Vargas Llosa és un èxit quasi assegurat, de la mateixa forma que la seva qualitat. La publicació de l’última novel•la de l’autor, “El sueño del celta” havia de ser, al igual que les seves predecessores, un gran esdeveniment; però ningú no es podia imaginar que es convertiria en “el gran esdeveniment de l’any”. I és que després que Vargas Llosa rebés el premi Nobel de Literatura es convertí en el personatge del moment, un personatge que, a més, estava a punt de treure un llibre.

La presentació de “El sueño del Celta” va ocupar portades i portades en els mitjans de comunicació. Durant uns dies no es feia res més que parlar de la nova obra del premi Nobel i això, evidentment, es notà a les vendes. Però, està a l’altura “el sueño del celta” del moment que li ha tocat viure?

L’aventura que narra la novel•la comença al Congo, l’any 1903 i acaba a la presó de Londres, l’any 1916. 13 anys que recorrerem al costat d’un home llegendari: l’irlandès Roger Casement. Un personatge peculiar, heroi o traïdor? Casement va ser un dels primers homes en atrevir-se a denunciar els horrors del colonialisme amb arguments. Dos informes deixaren constància d’aquests desastres i revelaven una veritat dolorosa: no era la barbàrie africana ni amazònica (ell viatjà a el Congo Belga i l’Amazònia) el que tornava bàrbars als civilitzats europeus, sinó que eren ells mateixos, en nom del comerç, la civilització i el cristianisme qui cometien les atrocitats més horroroses.
Continuar llegint »

Mario Vargas Llosa signant un dels seus llibres

La qualitat d’un escriptor no depèn de la seva ideologia política ni de la religió en la que creu. Aquestes característiques estan al marge de la seva literatura i només afecten en com el públic veu a la persona, no a l’escriptor. A vegades és difícil fer aquesta distinció, sobretot si l’artista en qüestió es troba en algun extrem, però cal fer l’esforç ja que sinó ens estarem perdent una gran quantitat d’obres increïbles pel simple fet que els seus autors no combreguen les nostres ideologies.

Potser en un punt semblant es troba el Premi Nobel de Literatura d’aquest any, Mario Vargas Llosa, al que alguns mitjans de comunicació han titllat d’anticatalà. En realitat, aquest punt que en un primer moment ens sembla tan important i agressiu, no afecta en res a la qualitat de la seva escriptura. És veritat que a causa del nostre origen podem sentir certa hostilitat cap a Vargas Llosa, i que aquesta segurament condicionarà la lectura que fem de les seves obres, però almenys intentem-ho, perquè segur que més d’una persona s’haurà tirat enrere a l’hora de llegir alguna novel•la seva per la categorització que té d’anticatalanista. Bé, en tot cas l’anticatalanista és Vargas Llosa, les seves obres són mestres i val la pena llegir-les.

Les raons que ha donat l’Academia per concedir-li el premi han estat: “Per la seva cartografia de les estructures de poder i les seves mordaces imatges de la resistència individual, la revolta i la derrota”.
Continuar llegint »

Palamós, escenari principal de l'obra de Carol

La setmana passada vam conèixer el guanyador del Premi Prudenci Bertrana, un guardó literari lliurat per la fundació que porta el nom del premi i que compta amb un valor de 42.100 euros per a l’obra guanyadora. En aquesta darrera edició, la novel·la en català premiada ha estat L’home dels pijames de seda, un relat sobre l’etapa en la qual l’escriptor Truman Capote va viure a la Costa Brava que Màrius Carol ha tractat amb la seva habitual subtilesa que li ha reportat aquest important reconeixement.

Es tracta d’un perfecte exemple de crònica en forma de novel·la que recorre els dies de l’autor a la costa catalana, principalment a Palamós. Precisament allà Capote va escriure part d’una de les seves obres més conegudes, A Sang Freda, que recordo que a la facultat de periodisme ens van posar sempre com a model de crònica periodística, precisament.

Capote va viure de 1960 a 1962 a Palamós, però sorprenentment hi havia molts pocs referents sobre la seva estada, malgrat la seva fama. Potser per qüestions de l’època, només un escrit de la revista Proa i un llibre dedicat al propietari de l’hotel on va allotjar-se són els referents de la seva estada, que Carol ha pogut completar molt més.
Continuar llegint »

Portada del llibre de contes

Rodari tria després un dels 3 finals proposats, i explica les raons que li han dut a escollir-lo. La interactivitat que existeix entre el lector i l’autor fa que aquest sigui un dels llibres més originals mai escrits en la literatura infantil i fins a juvenil. Els vint contes, dotats tots d’un malbaratament d’ironia i fins a humor negre, suposa aire fresc per a tot el que hem vist abans. Entre centenars de contes replets d’il·lustracions i que poc espai deixen a la imaginació del nen-lector, Contes per a jugar és tot imaginació, és tot evocació. Triar un dels 3 finals i pensar per quins s’ha triat aquest, o posar-se en el lloc de Rodari, i fantasiar sobre la destinació dels personatges, ja constitueïx una idea genial.

Però si a més tenim en compte la qualitat mitjana dels contes, llavors ja parlem d’una obra mestra dintre de la literatura infantil. La simbologia de molts dels contes és bastant palpable, Rodari es permet el luxe fins i tot d’introduir insinuants i subtils sàtires sobre la societat, o situacions surrealistes com portes a reflexions més evidents, i impregna tot d’un sentiment entre la malenconia més profunda i la jovialidad més descarada.
Continuar llegint »

Coincidint amb la celebració de l’Exposició Internacional que es celebra a Saragossa, i la temàtica de la qual és l’aigua i el desenvolupament sostenible, l’organització de l’Expo 2008, en col·laboració amb l’editorial Laberinto de las Artes i el taller literari Escuela de Escritores, convoca el certamen de relat ‘Contes de l’aigua’. El concurs, que comptarà amb un jurat format per reconeguts escriptors, premiarà els millors relats que incloguin l’aigua com a element indispensable de la trama

Des que Ulises va abandonar Creta fins el dia en el qual Stephen Dedalus i Buck Mulligan van contemplar Dublón des de la torre de Martello, a través de l’aigua no han deixat de fluir algunes de les millors pàgines de la literatura universal: els relats mariners de Conrad, les converses a la rivera del Jarama o les aventures de Huckleberry Finn.

Unes vegades ha arrossegat l’acció; altres ha reflectit l’estat d’ànim dels personatges, del desencís de Pessoa a com Cortázar observa com cauen les gotes contra el balcó en una tarda de pluja.
Continuar llegint »

Moltes persones es van quedar desconcertades quan el 2001 se li va concedir el Premi Nacional de Narrativa al jove Unai Elorriaga (1973), per Sprako tranbia, una novel·la en euskera que ni tan sols estava traduïda encara al castellà. Després d’obtenir el guardó, es va despertar una intensa curiositat per veure què havia escrit Elorriaga, que aleshores tenia 28 anys i cap novel·la anterior.

El llibre ens parla de Lucas, un ancià malalt d’Alzheimer que somia amb anar a l’Himalaia i portar els seus darrers anys de vida de la millor manera possible. Després de presentar-lo apareixen també altre personatges, de forma que cada capítol està centrat en un d’ells.

Elorriaga ha escrit la novel·la de la seva vida, a no ser que es demostri el contrari. L’obra està escrita amb una tendresa i una saviduria sorprenents. Mentre narra l’història comú i quotidiana, amb un encant especial cap els personatges, explica que un paquet té un tamany ‘amable’ o es defineix aquest període en el qual ‘el dia deixa de ser dia’, aconseguin una implicació extraordinària del lector.

Les frases curtes i els paràgrafs de dues o tres línies són predominants, de manera que cada frase entra de ple en el lector amb missatge carregats de vitalitat, gust pel somni i l’utopia, i el missatge “res és impossible” es mostra molt clarament fins a fer-se omnipresent.
Continuar llegint »