Sembla ser que l’escrit per Gustau Nerin al seu últim llibre ‘Blanc bo busca negre pobre’ no ha acabat d’agradar a les ONG que treballen al continent africà i ha estat quan el llibre s’ha publicat en espanyol que els hi ha saltat totes les alarmes.

Les crítiques de les ONG's han coincidit amb l'edició en espanyol del llibre

‘El País’ ha resumit el llibre en sis punts ben diferenciats: eficàcia, objectius, models, figura del cooperant, campanyes i complicitat amb els mitjans; i ha enviat el seu treball a l’organisme internacional UNICEF i a vuit persones d’organitzacions no governamentals. Les reaccions, com és evident, no s’han fet esperar i tot i que ‘El País’ publica un reportatge a partir de les seves declaracions també permet que els seus lectors consultin les entrevistes completes, doncs la informació que es dóna es molt amplia i necessita més espai del d’un simple reportatge.

En el seu llibre, Gustau Nerín ataca la labor que moltes organitzacions, cada dia més, estan portant a terme a Àfrica, un continent en el que (i amb així sí que té raó Nerín) després de 50 anys de ajuda internacional les coses no han millorat. L’autor explica: “El continent africà és un immens cementiri plegat de projectes abandonats (…) Allà tot el món sap que les polítiques de cooperació no funcionen… Però això no arriba a occident, on la acció humanitària es presenta com la solució a tots els problemes africans”.

Davant aquestes dures acusacions, diferents punts de vista de diferents personalitats dins les ONG’s. La Montse Santolino, de la Federació Catalana d’ONGD, explica: (La cooperació) “És tan inútil i tan fracassada per el desenvolupament global com el propi capitalisme que la va originar, podem impugnar-lo per això? Ho fa Nerín?” Per Josep Giralt, de la Fundació Vicente Ferrer: “L’enfoc caritatiu assistencial al que fa referència Nerín va sorgir en els anys quaranta i cinquanta, i efectivament no funcionava, però els models han anat evolucionant i ara cohabiten amb altres basats en la justícia social i el respecte, la protecció i la promoció dels drets humans”. Sembla ser doncs, i segons Giralt, que el que Gustau Nerín critica és la cooperació de fa uns anys, no la que hi ha avui en dia.

Des de l’ONG ‘Médicos del Mundo’, Álvaro González explica que les ONG tenen un “rol residual” dins el desenvolupament d’un país; tot i així, són una “peça important de la cadena”. El mateix Nerín reconeix al seu llibre que les ONG espanyoles només controlen el 10% del pressupost destinat a tal fi ja que la majoria queda en mans del Govern i d’altres institucions internacionals.

Així, sembla que ni tot és tan blanc ni tot és tan negre i que la interpretació que en farem dependrà de la nostra capacitat per apreciar l’escala de grisos del món.

Una xarxa social dedicada a la literatura: librofilia

El naixement de les xarxes socials ha marcat un abans i un després en el transcorre de les nostres vides, almenys de les d’uns quants. Arribar a casa i obrir el Facebook, Twitter o qualsevol d’elles s’ha convertit en la rutina diària, molt més important fins i tot que revisar el correu electrònic. Era d’esperar que amb el temps les xarxes socials s’expandissin a altres territoris i altres temes, més enllà de les relacions d’amistat. Doncs bé! Un dels temes que ha acollit amb els braços oberts aquest tipus d’interacció de la web 2.0 és la literatura. I direu, però quina relació té el que et pugui twittear un amic amb les novetats literàries? Doncs molta perquè, i si el que et twittea el teu amic o qualsevol conegut són les novetats literàries?

Amb la intenció d’unir web 2.0 i literatura nasqueren portals webs com Megustaescribir, Lecturalia o Librofilia, webs relacionades amb la literatura des de diferents àmbits. EL primer, per exemple, és la xarxa social literari de l’empresa Random House Mondadori, a través de la qual els usuaris poden rebre informació de novetats editorials, escoltar podcasts, compartir els seus interessos amb altres usuaris o crear un blog propi. Les barreres temàtiques desapareixen per donar pas al: “res és impossible”.


En el cas del web Librofilia, és defineix a ell mateix com una xarxa social de recomanació literària. Compta amb una base de dades confeccionada per els seus usuaris en la que es poden trobar recomanacions, crítiques, notes personals… A més, et podràs crear la teva pròpia biblioteca i importar els articles i aspectes que més t’interessin. El web també compta amb un rànking per votacions dels temes i llibres que més agraden, així, els usuaris atorguen unes notes numèriques als llibres que han llegit i conformen un llistat de preferències. Quan entres al portal només has d’accedir a aquest rànking i observar quines són les darreres tendències i preferències ja que existeix un llistat dels millors votats i els pitjors.

Librofilia també compta amb un cercador en el que podràs introduir el nom del llibre que estiguis buscant i trobar tota la informació que el web té sobre aquest. Com ja hem dit es tracta d’un base de dades enorme configurada pels usuaris, així que si no trobes res del que busques, introdueix-ho tu! Anima’t i participa activament!

Per registrar-te i accedir a la xarxa Librofilia, només necessites un nom d’usuari, una contrasenya, el teu mail, la data de naixement i el país i localitat on vius, així de fàcil!

Un bon treballador social té la capacitat de crear noves expectatives

Quan es busca una professió, sempre és complicat saber quin és el millor camí a emprendre. Hi ha tantes possibilitats com d’àmplia sigui la teva visió o els teus interessos. Però una de les branques que més èxit professional té és el de les ciències socials. En aquest camp s’estudia l’ésser humà en relació amb la societat i la realitat social en les seves diferents dimensions amb l’objectiu de comprendre el món. Aquesta ciència, de possible caràcter transdisciplinar, comprèn un conjunt de disciplines científiques que aborden aquest objecte d’estudi des de diversos fronts. Aquestes poden analitzar específicament les següents àrees: el comportament i les activitats humanes, el fenomen cognitiu, l’evolució de la societat o els processos organitzatius o d’ensenyament, entre altres aspectes.

Una d’aquestes disciplinis científiques que més importància estan aconseguint en els darrers anys és el treball social. Els cursos de treball social són precisament una de les especialitats més demandades i amb tota la raó. I és que ,segons explica la Federació Internacional de Treball Social, és una disciplina que promou el canvi social, la resolució de problemes en les relacions humanes i l’enfortiment i l’alliberament del poble per incrementar el benestar. Mitjançant la utilització de teories sobre comportament humà i els sistemes socials, el treball social intervé en els punts en els quals les persones interactuen amb el seu entorn. Els principis dels Drets Humans i la Justícia Social són fonamentals per al treball social.

Per això, les sortides laborals són realment interessants i àmplies, ja que els Treballadors Socials poden exercir la professió: En àrees de benestar social (sanitat, educació, habitatge, treball…); en els serveis socials comunitaris i sectorials (CEAS, família, menors, joventut, tercera edat, discapacitats, tòxic-dependències, persones privades de llibertat, exreclusos …); en Organitzacions No Governamentals -O.N.G.s-; i a l’exercici lliure de la professió (empreses privades de Serveis Socials.


D’aquesta forma el millor és que si creus que podries dedicar-te a ajudar els altres respecte a aquestes problemàtiques, et recomano que no dubtis d’inscriure’t en algun dels molts cursos que s’ofereix en l’actualitat. Tan sols tens que llançar un ull a la web de aprendelo.com per comprovar que hi ha un total de 44 cursos possibles. A més, un dels aspectes en que més atenció han fet en aquesta selecció de formacions és que hi hagi diferents formes de classes. Ja siguin presencials, semipresencials, a distància i fins i tot on line. Amb tot això et resultarà gairebé impossible no posar-te a formar-te en una de les professions que més sortides professionals té i que millor te poden fer sentir.

Fotografia: Libertinus

La segona vida de Bree Tanner

Estaries dispost a donar la teva vida per amor? O amb altres paraules, et convertiries en un vampir ansiós per la sang humana per la persona a la que estimes? Aquestes preguntes, en el món real incoherents, marquen el principal eix argumental de les novel·les i les pel·lícules de la saga Crepuscle, èxit de masses i fracàs de crítica.

Fa uns anys, no tants, érem capaços de viure al marge del món crepuscular que Stephanie Meyer va inventar. Existien els primers llibres i les fans començaven a multiplicar-se, però l’escala de mesurar era encara petita. He de confessar, per exemple, que fins que no va sortir la primera pel·lícula de la saga ignorava per complet que existís un vampir anomenat Edward Cullen enamorat de la humana Bella Swan.

En arribar però els llibres a la industria cinematogràfica el boom és va disparar. Adolescents embogides que supliquen a l’actor que interpreta al vampir, Robert Pattinson, que les mossegui; mares que resen perquè les seves filles es creuin amb Jacob Black i aquest s’enamori d’elles o àvies que es reuneixen setmana rere setmana per veure les pel·lícules. És que ens hem tornat bojos?

Doncs bé, dins aquesta espiral infernal on ja pensàvem que res més la podia engreixar, neix un altre llibre. Potser l’autora no en tenia prou amb els milions de dòlars que segur que s’ha embutxacat; per això va decidir escriure sobre la segona vida de Bree Turner, però quina és aquesta segona vida, és preguntaran els valents que encara es mantinguin fermes i no hagin llegit cap dels llibres de la Saga (confesso que sóc pecadora i també he caigut), doncs la vida vampírica, aquella que comença quan acaba la humana, aquella que s’inicia amb una mossegada plena de verí, aquella que et torna un esser quasi indestructible.

El problema, des del meu parer, amb el que es troba Stephanie Meyer amb aquest llibre és que no té el que va portar a l’èxit als quatre anteriors (si, si, ho heu escoltat bé, quatre! I l’últim està dividit en dues pel·lícules, o sigui que encara queda vampir per estona) L’èxit de la Saga rau en els seus fornits protagonistes, que podrien deixar sense sentit a qualsevol, i a la embafadora i pastelosa història d’amor que viuen la Bella i l’Edward.

L’esperança de que existeixi aquest tipus d’amor en el món real ferma a les fans als llibres i les obliga a llegir-lo una vegada, i una altra, i una altra… com si després de llegir la mateixa escena cent vegades el protagonista sortís del llibre i jurés amor etern a la lectora. Doncs aquest cop, amb La segona vida de Bree Turner, l’autora s’endinsa en la transformació que pateix una noia i en els seus primers mesos de vida, quan l’allisten per enfrontar-se a la família Cullen.

Una humil recomanació: El vigilant del camp de sègol de JD Salinger, crec que aquest autor és capaç de curar la tonteria a qualsevol que el llegeixi.

” Si perdem seguirem sent el millor equip del món. Si guanyem serem eterns ” Pep Guardiola, entrenador del FC Barcelona.

Portada del llibre

Pep Guardiola ostenta una manifesta eròtica del poder. I això no es deu al seu atractiu físic (encara que podem dir que no ens “molesta”) sinó a una personalitat més que eloqüent. La seva capacitat de seducció del gran públic radica, segons afirma l’autor de Escoltant Guardiola, el periodista Josep Riera, en la seva facilitat per comunicar. Així, el llibre proposa un divertit joc de recuperació dels arxius sonors i escrits del protagonista que ens ajuden a endinsar-nos dins del seu pensament. L’autor ens permet així conèixer un poc més de la seductora personalitat de Pep Guardiola. Nosaltres no som vidents ni res paregut, però creiem que no anem res desencaminats si prediem que el llibre serà uns dels èxits més sonats a Sant Jordi.

Josep Riera estructura el seu llibre a partir d’unes 150 frases sortides de la boca de l’entrenador del Barça, mitjançant entrevistes i rodes de premsa. Les seves declaracions públiques serveixen a Riera per establir les bases filosòfiques del pensament de Guardiola. Si no teníem suficients mites en què creure, ara ve l’entrenador del Barça i postula per convertir-se en el proper líder espiritual de tots els catalans. ¡Si no ho és ja!

L’autor, Josep Riera, és un home lligat a l’esport, no hi ha cap dubte. La seva relació literària amb el Barça es remunta al seu primer llibre: Van Barça. El FC Barcelona i Holanda, més que una relació. A més, Riera es un prestigiós periodista esportiu que treballa al periòdic El Punt, on exerceix el càrrec de director de la secció d’esports. La seva veneració per Guardiola arriba fins l’extrem d’escriure un llibre basat en la força de les paraules de Pep Guardiola. El punt comú de les 150 frases incloses al llibre sempre serà el mateix: la seva passió pel futbol i pel FC Barcelona. No obstant això, el llibre Escoltant Guardiola no és tan nou com podria semblar. Paraula de Pep (VVAA), publicat en 2009, aplicava la mateixa fórmula.

La capacitat de seducció de l’entrenador no té límits, i es que ell no perd el temps presumint dels mèrits que tots sabem que té, sinó convencent al seu equip i a l’opinió pública de que el Barça és el millor dels equips. La cançó Viva la Vida de Coldplay és ara un himne barcelonista gràcies a Guardiola, que posava la cançoneta als vestidors abans d’un partit. El afecte i la sensibilitat cap al el seu equip i els seus colors el varen fer arribar fins el punt d’encarregar un vídeo a la secció d’esports de TV3 per motivar els jugadors i, sobretot, l’afició.

Si t’agrada el futbol i ets seguidor del Barça, segur que ja estàs pensant en aquest llibre. Preferències a banda i sense entrar en “política futbolística”, recuperar les millors frases públiques de qualsevol personalitat sempre és un exercici interessant per conèixer les seves preocupacions, el seu pensament i les seves contradiccions. Sí, tots en tenim, de contradiccions. Sols ens falta llegir el llibre per saber si Josep Riera les ha incloses o ha preferit suavitzar-les en pro de la creació d’un mite vivent.
Pots comprar el llibre en versió digital aquí

La tecnologia aplicada a la política europea i catalana

El món de la política ha de canviar. En temps de crisi no és estrany que apareguin llibres i manuals sobre com evolucionar en les diferents àrees de la vida pública i privada un cop arribat el fi d’una etapa de creixement econòmic. Això mateix és el que pareix que ha pensat el Diputat per Esquerra Republicana i President del Parlament de Catalunya Ernest Benach, que aquest mes publica el seu darrer llibre: Política 2.0. Un manual didàctic en to d’assaig que ens invita a aplicar les noves eines tecnològiques dins del camp de la política.

Allò més interessant de Política 2.0 és el fet de que no es tracta d’un llibre per a polítics ni sobre els polítics. Al contrari, la voluntat de Benach és obrir noves portes al diàleg entre ciutadans per tal d’aclarir què significa fer política al segle XXI i com les tecnologies 2.0 poden ajudar-nos a trobar el bé comú. Mitjançant una sèrie d’experiències personals, el líder d’esquerra proposa desenvolupar la tecnologia por millorar la democràcia. Just en el moment on tots pensàvem que la política estava estancada en una posició anacrònica, Ernest Benach ens proposa canviar-ho tot per recuperar la confiança. ¿És aquesta una solució a la desesperada?

La construcció de la Catalunya del futur passa, segons l’autor, per un nou sistema de deliberació global on tots tinguem una veu. És per això que estableix com necessaris els sistemes en xarxa i les comunicacions on-line com exemple de participació igualitària. Segons les prediccions del polític, en tres legislatures es podria incloure el vot per Internet, a més d’instaurar canals de comunicació directes i sense intermediaris entre els ciutadans i la classe política. Així, eines com els blogs o les xarxes socials poden apropar postures i fer la classe dirigent molt més accessible.

Foto d'Ernest Benach

Personalment, no estic segura de que Internet siga una eina del tot lliure i igualitària. Encara avui no podem estar segurs de que els grups de poder (tant polítics com econòmics) que estan presents darrere dels principals mitjans de comunicació, no puguin actuar també a través de la xarxa. Si els ciutadans ens adaptem a les noves eines de la informació, la publicitat, els idearis polítics i la propaganda no es queden enrere. El que si es veritat, i això no ho podem negar, és que gràcies a Internet s’ha generalitzat l’accés a una informació alternativa, no construïda pels tradicionals actors de la vida pública. Sinó per una multiplicitat de veus discordants… que poden ser tant la teva com la meva.

Pots comprar el llibre en versió digital aquí.

Foto de l’autor per Josep Renalias en Wikipedia Commons

Portada del llibre

Fa un temps em van regalar un llibre… bé, m’en han regalat molts, però avui us en parlaré d’un en especial. Fa un parell d’anys va arribar a les meves mans Dones de Manhattan (Mujeres de Manhattan), i segurament us sonarà perquè fa cosa d’un any han estrenat una sèrie basada en aquest llibre. L’autora és Candace Bushnell, més coneguda per la seva fantàstica novel·la de Sexo en Nueva York, també portada a la petita i gran pantalla.

Però desprès de l’èxit de Sexo en Nueva York, la veritat és que esperava força més d’aquesta novel·la. Dones de Manhattan està molt en la línia de la popular sèrie, 4 dones d’uns 40 anys comparteixen els seus secrets perquè són grans amigues. La peculiaritat d’aquestes dones és que han arribat a triomfar, i tot i que en moltes ocasions la seva vida personal és un desastre, la vida professional és el somni de qualsevol persona. La diferència d’aquestes protagonistes amb les de Sexo en Nueva York és que la majoria tenen vida familiar: fills i marit. Cosa que les altres (Carry, Samantha, Charlotte i Amanda) no.

No obstant és una lectura prou entretinguda. No espereu trobar la bíblia de la psicologia femenina, perquè jo personalment no m’identifico amb cap de les protagonistes, i tampoc reflexions que us canviïn la forma de veure la vida, però tot plegat és força entretingut. Ni més, ni menys.

Pel que fa a la meva reflexió, compararia aquesta obra amb les antigues novel·les rosa que llegien les nostres àvies. Són una mena d’anestèsia general per la ment del lector, en aquest cas lectora. Totes i cadascuna de les accions i trames de la novel·la estàn triades per tal de satisfer a dones que realment no tenen aquest tipus de vida. Són narcotitzants. Un món perfecte on tot funciona gràcies a l’esforç d’una dona que no compta amb l’ajuda del seu company sentimental, per exemple. De fet, tots els homes que apareixen durant la trama estan sotmesos a les dones.

Un amant totalment enamorat, un marit mantingut per l’existòs treball de la seva dona, etc. Són les antigues concepcions de l’home i la dona en qüestions romàntiques, però que ara juguen papers canviats. Ara és la dona la que treballa fora de casa i l’home el que es queda fent el dinar. És com un crit al feminisme més absurd, perquè no crec que les dones en haguem de dedicar a dominar als homes… sempre ho hem fet (muhahahaha).

Molt lluny d'una bona novel·la de vampirs

Feia dies que tenia ganes de parlar-vos d’Eclipse, però abans em toca fer una introducció a l’escriptora i a la nova obra que ens presenta. L’autora, Stephanie Meyer, ha conmocionat el panorama de la literatura juvenil internacional amb aquesta sèrie de llibres que té com a protagonista femenina una jove estudiant, la Bella, i a un atractiu vampir, en Edward Cullen. Eclipse és el tercer llibre de la saga de Crepúsculo i en aquesta entrega Bella haurá de decidir entre el seu amor per l’Edward o l’amistat que l’uneix a en Jacob, però a més haurà de prendre una decisió que l’afectarà durant tota la seva vida: decidir si ha de viure o morir, tot des d’un doble sentit, clar està.

Feta aquesta introducció, només em queda donar la meva humil opinió sobre aquest revolucionari moviment literari. Bé, en primer lloc cal que sabeu que sóc una gran aficionada a la literatura vampírica i que possiblement entre els meus llibres preferits de ficció trobareu Entrevista con el vampiro y Lestat el vampiro, d’Anne Rice. No sé si els haureu llegit, però francament, ni punt de comparació amb la saga Crepúsculo, així que us els recomano.

Seguint amb Anne Rice… per on començo? Bé, he de dir que els personatges, tant d’Entrevista con el vampiro com de Lestat el vampiro, estan tan ben construits que cada cop que m’acabava un llibre sentia una nostalgia increíble que només es dóna quan un llegeix grans obres, no com amb Crepúsculo que a la meitat de la novel·la em resultava feixuc continuar llegint, principalment perquè el lector pot adelantar-se a la trama i saber què és el que passarà a continuació.

D’altra banda, m’agradaria destacar fets que tenen lloc a la saga de Crepúsculo i que tenen a veure amb la naturalesa vampírica dels protagonistes. Avís important: qui no hagi llegit cap dels llibres i vulgui conservar la màgia que no continui llegint perquè és possible que desvetlli algun detall important, dit això no m’hen faig responsable. Bé, punt número 1: d’on s’ha tret l’autora de Crepúsculo que un vampir brilla com un diamant durant el dia? Fins on jo sé, els vampirs es converteixen en cendre quan els toca el sol.

Punt número 2: com pot quedar-se embaraçada una mortal d’un vampir? Primer, els vampirs no tenen necessitats sexuals i segon, en cas de que les tinguin no poden dur-les a terme perquè estan morts. Punt número 3: què és l’imprimació dels homes llop? Encara ara estic sorpresa per aquesta nova habilitat. Punt número 4: des de quan els vampirs i els homes llop són enemics? Si us plau, si algu em pot donar una resposta, em faria un gran favor.

Ja per acabar, perquè podria continuar però aleshores no us llegirieu els llibres d’Stephanie Meyer, vull recomanar no només la lectura dels llibres d’Anne Rice, sino també animar-vos perquè veieu la pel·licula d’Entrevista con el vampiro. Fins i tot en aquest aspecte supera a Crepúsculo, ja que la fidelitat és increible, les recreacions del segle XIX impressionants i els carisma de Lestat (interpretat per Tom Cruise) supera els límits de la imaginació. Només recordar que estaré encantada de rebre la resposta a les preguntes formulades amb anterioritat i que podem convocar una gran protesta per la saga de Crepúsculo. Algú s’apunta?

Un anàlisi de la cultura americana

Tots aquells fans dels Simpson tenen una nova obligació: llegir Els Simspon i la filosofia. Editat per Blackie Books ens ha arribat un clar manual de referència per a tots aquells qui no som capaços de dinar sense veure aquesta magnífica sèrie que ja porta 20 anys en pantalla.

William Irwin i uns quants filòsofs nord-americans ens descobreixen l’entramat filosòfic de la familia que més claus ens ha donat per entendre la manera de viure dels americans. Les grans contradiccions que diferencien una cultura marcada pel capitalisme, entre moltes altres qüestions, es presenten en aquest recomanable llibre que sense cap mena de dubte no ens deixarà indiferents.

El llibre es divideix en quatre seccions: personatges, temes “simpsonians”, l’ètica dels Simpson i els Simpsons i els filòsofs. Al tractar-se d’un llibre elaborat per varis autors trobem alguns temes repetititus, però tot i així pot convertir-se en una lectura força interessant per tots aquells amants de la sèrie. A més, tenim la gran sort de comprovar diàriament tot el que els filòsofs aporten al llibre, i així realitzar una pràctica empírica, i per què no, filosofar amb la família o entre amics.

En quin sentit pot resultar admirable en Homer Simpson? Aquesta és la pregunta que es fa Raja Halwani i analitza si realment en Homer és un home prodigi per les seves característiques accions i maneres d’entendre la vida, o si bé es deu tot a la pura casualitat. D’altra banda analitzen a la resta de personatges des de un punt de vista filosòfic, és a dir, que al llibre hi trobarem autèntiques teories com per exemple la maldat nietzscheana d’en Bart o la perspectiva kantiana de la família.

Algú s’havia plantejat des de aquest punt de vista la sèrie? Personalment fa anys que la segueixo i he vist, com a mínim cada capítol uns tres cops (no per excés de “freakisme”, sinó perquè els capítols els repeteixen força). Però tot i així, depenent de la inspiració del dia o bé, comparant els capítols amb la perspectiva que donen els anys, sempre hi ha algun matís diferent que fa que els Simpson continuin sent la gran sèrie que és.

Sense pensar-ho dos cops m’acostaré a la llibreria per regalar el llibre a algun detractor dels Simpson. Crec que és una bona oportunitat per aprendre una mica de filosofia, que mai està de més, amb els personatges que han marcat part de la meva infància, adolescència i post-adolescència, i espero que m’acompanyin molts anys més. I ara que algu em digui que aprendre no pot ser divertit…

El nou llibre d'Ildefonso Falcones

Ildefonso Falcones, autor de La Catedral del Mar, ens presenta la seva nova creació, La mà de Fàtima, una història on el protagonista és un jove morisc que es troba a l’Andalusia del segle XVI. El jove, atrapat entre dos religions i dos amors completament diferents busca la seva llibertat, així com la del seu poble. La novel·la ens fa veure la personalitat del protagonista i destaca la passió per la lluita del que ell considerava just: la convivència de la religió cristiana i musulmana.

El context de la novel·la es centra en l’expulsió del poble morisc d’Espanya, un fet que a 2009 va complir el seu quart centenari. La novel·la destaca pel gran treball de documentació, ja que crear una història d’aquestes característiques ha de tenir en compte la fidelitat i realitat dels fets que van ocórrer, i més si el gènere de la narració és històric.

Tot i que les comparacions poden resultar odioses és impossible no caure amb la temptació i comparar aquesta última novel·la amb el primer gran èxit de l’autor, La Catedral del Mar. Personalment, i malgrat el gran treball de documentació, La Catedral del Mar em sembra un llibre més “enganxant” que La mà de Fàtima. Probablement es degut als personatges ja que al tractar-se d’una obra tan detallada i escrita amb un gran rigor històric els personatges s’empetiteixen dins d’aquest gran context. Per tant, i tot i que el gènere històric em sembla força agradable, considero que l’obra és menys entretinguda, però “per a gustos colors”.

D’altra banda alguns dels capítols de la novel·la són massa feixucs al tractar els detalls històrics amb tanta passió, i deixen de banda els personatges que sembla que de cop i volta no tinguin cap conexió amb l’obra. Tot i així, l’habilitat de l’autor fa que els personatges recuperin el seu lloc al fil de la trama i es connectin al context.

Per acabar -tot i que les crítiques puguin semblar poc encoratjadores per comprar la novel·la- us recomano que la llegiu perquè podeu descobrir grans detalls històrics explicats durant la trama del llibre. Si us va agradar La Catedral del Mar probablement també trobeu en La mà de Fàtima tots els detalls que han fet de la primera un best-seller. Des de la fidelitat històrica, passant per les il·lusions i l’esperança del protagonista, i acabant pels sentiments d’amor i odi, val la pena passar uns dies acompanyats d’una obra tant peculiar i fidel a la història del poble morisc.