La obra de Kundera

La insuportable lleugeresa de l’ésser, de Milan Kundera, és un d’aquells llibres memorables que solen utilitzar-se com petits fites a l’hora de seguir la bibliografia del seu autor. Una novel·la completíssima, plena de petits moments on el narrador aconsegueix trencar la realitat com si fos un vitrall i deixar clar que no és una novel·la més, ni una història d’amor, sinó tot un manifest sobre la vida i els seus detalls.

Tomás, un metge faldiller, coneix a Teresa gairebé per casualitat i se l’emporta al llit. Després de descobrir que ella no és com les altres (amb ella el joc no és el mateix, sembla anar més enllà del sexe), inicien un estrany romanç ple de contradiccions, com les aventures de Tomàs o el aviat que comencen a viure junts. Aquesta trobada tan accidentat serà el centre d’una espiral que obeeix a la vegada a la malícia de l’atzar i la fatalitat de l’etern retorn, i que anirà tornant-se cada vegada més dolorosa, més insuportable, a mesura que vagin entrant personatges com Sabina (l’atractiva fotògrafa) o Franz, l’amant d’aquesta, un marit idealista que troba el sentit del seu matrimoni en la infidelitat.

Però això és l’argument. Sota un títol que espanta i enamora, el llibre realment són pàgines i pàgines sobre com es prenen els personatges la història. Les incomoditats que li causa a Tomàs la vida en parella, els mals de cap de Teresa en descobrir la gelosia, la por de Franz. Com aquests personatges afronten el món dins del seu paradís / infern particular, com respiren, es mouen i demanen l’hora, amb una profunditat psicològica que (de vegades, algunes) s’acosta a la perfecció.

A més, està ple de petites escenes que Kundera descriu amb gran cura i aconsegueixen recrear-se en el nostre cap (per exemple una Teresa profundament adormida i Tomàs al seu costat, mirant-la), descrites amb unes figures excel lents que, tenint en compte que parlem d’un llibre de filosofia, el coronen i el transformen en una petita obra mestra, encara que de vegades, moltes vegades, la seva lectura es faci difícil a causa dels embuts i reflexions del narrador. Un llibre del qual podríem dir molt, i el descobriment i lectura recomano profundament.

Portada del llibre

Fa un temps em van regalar un llibre… bé, m’en han regalat molts, però avui us en parlaré d’un en especial. Fa un parell d’anys va arribar a les meves mans Dones de Manhattan (Mujeres de Manhattan), i segurament us sonarà perquè fa cosa d’un any han estrenat una sèrie basada en aquest llibre. L’autora és Candace Bushnell, més coneguda per la seva fantàstica novel·la de Sexo en Nueva York, també portada a la petita i gran pantalla.

Però desprès de l’èxit de Sexo en Nueva York, la veritat és que esperava força més d’aquesta novel·la. Dones de Manhattan està molt en la línia de la popular sèrie, 4 dones d’uns 40 anys comparteixen els seus secrets perquè són grans amigues. La peculiaritat d’aquestes dones és que han arribat a triomfar, i tot i que en moltes ocasions la seva vida personal és un desastre, la vida professional és el somni de qualsevol persona. La diferència d’aquestes protagonistes amb les de Sexo en Nueva York és que la majoria tenen vida familiar: fills i marit. Cosa que les altres (Carry, Samantha, Charlotte i Amanda) no.

No obstant és una lectura prou entretinguda. No espereu trobar la bíblia de la psicologia femenina, perquè jo personalment no m’identifico amb cap de les protagonistes, i tampoc reflexions que us canviïn la forma de veure la vida, però tot plegat és força entretingut. Ni més, ni menys.

Pel que fa a la meva reflexió, compararia aquesta obra amb les antigues novel·les rosa que llegien les nostres àvies. Són una mena d’anestèsia general per la ment del lector, en aquest cas lectora. Totes i cadascuna de les accions i trames de la novel·la estàn triades per tal de satisfer a dones que realment no tenen aquest tipus de vida. Són narcotitzants. Un món perfecte on tot funciona gràcies a l’esforç d’una dona que no compta amb l’ajuda del seu company sentimental, per exemple. De fet, tots els homes que apareixen durant la trama estan sotmesos a les dones.

Un amant totalment enamorat, un marit mantingut per l’existòs treball de la seva dona, etc. Són les antigues concepcions de l’home i la dona en qüestions romàntiques, però que ara juguen papers canviats. Ara és la dona la que treballa fora de casa i l’home el que es queda fent el dinar. És com un crit al feminisme més absurd, perquè no crec que les dones en haguem de dedicar a dominar als homes… sempre ho hem fet (muhahahaha).

Mirall trencat

Mercè Rodoreda ha estat l’escriptora catalana contemporània més influent de la nostra època. Les seves obres han estat traduïdes a més de 20 idiomes diferents i no només ha escrit novel·les, també poesia, teatre i contes. Ens trobem davant d’un autèntic fenomen literari i és una clara referència d’altres autors, ja que la seva obra s’ha estès internacionalment.

Un dels llibres que més recomano de l’autora és Mirall trencat. Fa uns anys es va portat a la petita pantalla per part de TV3, una sèrie molt ben recreada, tant pels espais com pels personatges. Pels que no hagin llegit la novel·la és una obra coral on els personatges que hi apareixen tenen llaços d’unió familiars. La història té lloc a Barcelona, abans de la guerra civil. Possiblement el títol de l’obra (Mirall trencat) té molt a veure amb la història que en explica Mercè Rodoreda. Un mirall és l’autèntic espectador de les vides dels personatges que apareixen i desapareixen durant la narració, i reflecteix els moments que cadascun dels personatges viu.

Però aquesta, tot i que és una de les meves lectures preferides, no és un clar exponent de l’obra de Mercè Rodoreda. L’autora pràcticament durant tota la seva obra ha escrit en primera persona. La curiositat d’aquest element és que els seus “portadors de veu” sempre han estat personatges femenins, cosa que fa que les lectures siguin petits porcions de vida, probablement autobiogràfiques. Per tant, podem dir que l’obra de Mercè Rodoreda es caracteritza per l’important paper que tenen les dones, autèntiques còmplices de la seva característica literatura. Un clar exemple és la Plaça del Diamant, també molt recomanable pels qui no hagin llegit mai a l’autora.

Per acabar, i ja que he parlat de Mirall trencat, us recomano la seva lectura. Considero que és una molt bona lectura i que a més, pels més interessats podeu trobar escenificada per TV3. El pas dels anys és un dels elements que més em crida l’atenció d’aquesta novel·la. Sembla que el temps és capaç de posar a tots els personatges al lloc on es mereixen, tot i que durant la trama, hi ha força injustícies, però no us vull fer cap SPOILER. Cada cop que llegeixo el llibre crec que no val la pena preocupar-se per les qüestions estètiques. Es possible que només em passi a mi, però una de les protagonistes, la Teresa Goday sembla que es vagi a menjar el món durant la seva joventut, però en quant li arriba la maduresa, tot s’esfuma. Així que ben mirat… com que a tots ens arriba l’hora, per què amoinar-nos per l’ambició, si tots acabem sent vells i tot pel que hem lluitat desapareix un cop respirem per última vegada.

La mecànica del cor

Una història d’amor i desamor, que sembla un conte per a nens petits per la peculiaritat dels seus personatges, però que clarament tracta temes seriosos de la vida adulta. El protagonista, en Jack, fill d’una prostituta neix a Edimburg, una nit del segle XIX. El seu cor no funciona correctament i per tal de seguir viu, li posaran un cor de fusta, al que li haurà de donar corda durant tota la seva vida. Per tal de que aquest cor funcioni haurà de seguir una sèrie de regles, entre les que està “no enamorar-se”, i d’aquí neix el títol del llibre, “la mecànica del cor” perquè d’aquest complicat funcionament en depèn la seva vida.

Durant la lectura de la novel·la podrem veure la clara marginació que viu en Jack, ja que és diferent a la resta. Però trobarà un intens amor de mà d’una cantant andalusa a la que seguirà fins a Granada. Durant aquest viatge trobarà infinitats de personatges peculiars i a més, viurà la màgia de l’amor i el desengany.

I bé, feta aquesta breu introducció al fil argumental de la història, no us recorda a ningú? Tot i que les comparacions són odioses, no us recorda a les històries d’en Tim Burton? A més, l’ambientació de la novel·la té un aire gòtic que fa que ens imaginem als personatges envoltats d’un misteri fosc, però molt atractiu. A mi personalment, em recorda a Eduardo Manostijeras, que també s’enamora d’una jove, però hi ha grans dificultats per a materialitzar l’amor que senten l’un per l’altre. En aquest cas, en Jack té un cor de fusta al que li ha de donar corda, i ha de seguir la regla de no enamorar-se. Serà capaç de seguir les regles?

Després de llegir-me el llibre només em queda la il·lusió de que la pel·lícula s’estreni el més aviat possible. Poder veure els personatges que m’he imaginat, els carrers, la pintoresca vida que porten alguns personatges… A més, serà una història d’animació 3D, que s’espera que s’estreni l’any que ve (2011). Per anar acabant dir que l’autor, Mathias Malzieu, no només es escriptor, també té una grup de música, Dionisos i que podeu visitar alguns del seus vidieoclips a Youtube. Un dels més ingeniosos és el de la cançó Tais tois mon coeur. Desprès de veure’l ja em direu si no us recorda a ningú en particular.

Caín

Saramago ens presenta la seva última obra, Caín, una novel·la molt esperada al nostre país, donada la popularitat de l’escriotor. A més aquest cop Saramago torna als orígens i planteja una de les línies de reflexió més utilitzades durant les seves novel·les, la religió. En aquest llibre Caín mostra la seva relació amb el Déu cristià, un tema sense cap mena de dubte molt controvertit en els temps que corren, on la majoria dels lectors del llibre segurament siguin ateus per convicció.

En aquesta novel·la Caín es mostra com un home racional, que tot i arrossegat pel sentiment de culpa per haver matat al seu germà Abel, troba la força per fer front al seu greu error. En parts considera que tot i que ell va cometre l’acte de matar, va ser Déu qui va crear el sentiment de l’enveja i per tant, també és el responsable de la mort del seu germà. D’aquesta manera s’estableixen diàlegs entre Déu i Caín on tots dos accepten part de la culpa que han tingut en la consecució de l’assassinat.

Sota aquest breu perfil de l’obra us podeu imaginar que ha tingut moltes crítiques, part d’elles favorables i altra part negatives. Naturalment tothom té dret a emetre opinions, però considero que de quan literatura es tracta no s’han de barrejar els principis teològics dels opinadors. No crec que sigui vàlid que un fanàtic religiòs pensi que l’obra és una porqueria perquè segons ell Saramago critica la Biblia. No, no és vàlid perquè en aquesta obra literaria criticar a la Biblia és un mer pretext per crear una història d’interminables preguntes que afecten a la societat, d’avui, ahir i del futur. Per què al segle XXI no ens podem plantejar la crueltat del Déu cristià i els càstigs sobre la humanitat?

Caín es converteix en el “Pepito Grillo” de Déu, ja que condena els sacrificis dels innocents i busca entendre com es pot jutjar un crim amb probes divines. El llibre en qüestió tracta d’analitzar la fe cega dels creients, ja que -perdoneu la meva gosadia- al segle XXI hi ha coses que són imperdonables, per molt divines que siguin. Saramago, a més, es val de la paròdia per criticar l’autoritarisme i altres decisions de la divinitat suprema. No puc fer altra cosa que recomanar-lo, ateus, agnòstics o creients, un ha de saber acceptar les crítiques, no?

Molt lluny d'una bona novel·la de vampirs

Feia dies que tenia ganes de parlar-vos d’Eclipse, però abans em toca fer una introducció a l’escriptora i a la nova obra que ens presenta. L’autora, Stephanie Meyer, ha conmocionat el panorama de la literatura juvenil internacional amb aquesta sèrie de llibres que té com a protagonista femenina una jove estudiant, la Bella, i a un atractiu vampir, en Edward Cullen. Eclipse és el tercer llibre de la saga de Crepúsculo i en aquesta entrega Bella haurá de decidir entre el seu amor per l’Edward o l’amistat que l’uneix a en Jacob, però a més haurà de prendre una decisió que l’afectarà durant tota la seva vida: decidir si ha de viure o morir, tot des d’un doble sentit, clar està.

Feta aquesta introducció, només em queda donar la meva humil opinió sobre aquest revolucionari moviment literari. Bé, en primer lloc cal que sabeu que sóc una gran aficionada a la literatura vampírica i que possiblement entre els meus llibres preferits de ficció trobareu Entrevista con el vampiro y Lestat el vampiro, d’Anne Rice. No sé si els haureu llegit, però francament, ni punt de comparació amb la saga Crepúsculo, així que us els recomano.

Seguint amb Anne Rice… per on començo? Bé, he de dir que els personatges, tant d’Entrevista con el vampiro com de Lestat el vampiro, estan tan ben construits que cada cop que m’acabava un llibre sentia una nostalgia increíble que només es dóna quan un llegeix grans obres, no com amb Crepúsculo que a la meitat de la novel·la em resultava feixuc continuar llegint, principalment perquè el lector pot adelantar-se a la trama i saber què és el que passarà a continuació.

D’altra banda, m’agradaria destacar fets que tenen lloc a la saga de Crepúsculo i que tenen a veure amb la naturalesa vampírica dels protagonistes. Avís important: qui no hagi llegit cap dels llibres i vulgui conservar la màgia que no continui llegint perquè és possible que desvetlli algun detall important, dit això no m’hen faig responsable. Bé, punt número 1: d’on s’ha tret l’autora de Crepúsculo que un vampir brilla com un diamant durant el dia? Fins on jo sé, els vampirs es converteixen en cendre quan els toca el sol.

Punt número 2: com pot quedar-se embaraçada una mortal d’un vampir? Primer, els vampirs no tenen necessitats sexuals i segon, en cas de que les tinguin no poden dur-les a terme perquè estan morts. Punt número 3: què és l’imprimació dels homes llop? Encara ara estic sorpresa per aquesta nova habilitat. Punt número 4: des de quan els vampirs i els homes llop són enemics? Si us plau, si algu em pot donar una resposta, em faria un gran favor.

Ja per acabar, perquè podria continuar però aleshores no us llegirieu els llibres d’Stephanie Meyer, vull recomanar no només la lectura dels llibres d’Anne Rice, sino també animar-vos perquè veieu la pel·licula d’Entrevista con el vampiro. Fins i tot en aquest aspecte supera a Crepúsculo, ja que la fidelitat és increible, les recreacions del segle XIX impressionants i els carisma de Lestat (interpretat per Tom Cruise) supera els límits de la imaginació. Només recordar que estaré encantada de rebre la resposta a les preguntes formulades amb anterioritat i que podem convocar una gran protesta per la saga de Crepúsculo. Algú s’apunta?

El nou llibre d'Ildefonso Falcones

Ildefonso Falcones, autor de La Catedral del Mar, ens presenta la seva nova creació, La mà de Fàtima, una història on el protagonista és un jove morisc que es troba a l’Andalusia del segle XVI. El jove, atrapat entre dos religions i dos amors completament diferents busca la seva llibertat, així com la del seu poble. La novel·la ens fa veure la personalitat del protagonista i destaca la passió per la lluita del que ell considerava just: la convivència de la religió cristiana i musulmana.

El context de la novel·la es centra en l’expulsió del poble morisc d’Espanya, un fet que a 2009 va complir el seu quart centenari. La novel·la destaca pel gran treball de documentació, ja que crear una història d’aquestes característiques ha de tenir en compte la fidelitat i realitat dels fets que van ocórrer, i més si el gènere de la narració és històric.

Tot i que les comparacions poden resultar odioses és impossible no caure amb la temptació i comparar aquesta última novel·la amb el primer gran èxit de l’autor, La Catedral del Mar. Personalment, i malgrat el gran treball de documentació, La Catedral del Mar em sembra un llibre més “enganxant” que La mà de Fàtima. Probablement es degut als personatges ja que al tractar-se d’una obra tan detallada i escrita amb un gran rigor històric els personatges s’empetiteixen dins d’aquest gran context. Per tant, i tot i que el gènere històric em sembla força agradable, considero que l’obra és menys entretinguda, però “per a gustos colors”.

D’altra banda alguns dels capítols de la novel·la són massa feixucs al tractar els detalls històrics amb tanta passió, i deixen de banda els personatges que sembla que de cop i volta no tinguin cap conexió amb l’obra. Tot i així, l’habilitat de l’autor fa que els personatges recuperin el seu lloc al fil de la trama i es connectin al context.

Per acabar -tot i que les crítiques puguin semblar poc encoratjadores per comprar la novel·la- us recomano que la llegiu perquè podeu descobrir grans detalls històrics explicats durant la trama del llibre. Si us va agradar La Catedral del Mar probablement també trobeu en La mà de Fàtima tots els detalls que han fet de la primera un best-seller. Des de la fidelitat històrica, passant per les il·lusions i l’esperança del protagonista, i acabant pels sentiments d’amor i odi, val la pena passar uns dies acompanyats d’una obra tant peculiar i fidel a la història del poble morisc.

L'illa sota el mar

L’última obra d’Isabel Allende captiva al lector amb un drama basat en l’esclavitut. Zarité, la protagonista del llibre, amb només 9 anys és venuda com esclava a l’amo d’una plantació de sucre de Santo Domingo a finals del segle XVIII. La nena anirà creixent en un ambient dur i cruel on cada personatge l’impregnarà amb sort o desgràcia. Gràcies a una rebel·lió d’esclaus la Zarité aconseguirà fugir, desfent-se de l’ambient que l’oprimeix com a ésser humà i com a dona. Buscarà, amb la força que la caracteritza, la llibertat i la dignitat que des d’un primer moment li fou negada.

Durant aquesta novel·la descobrirem els canvis que sofreix la Zarité durant el transcurs de la seva vida, però no només des de la perspectiva personal, ja que l’autora ha tingut en compte els canvis polítics relacionats amb les condicions de vida dels esclaus i la lluita d’aquests per la llibertat somiada. A més, el fil de l’obra és la propia condició de la Zarité, és a dir, una jove maltractada per la seva condició d’esclava, però que a més és negra i dona. Aquests trets són el que fan que la protagonista lluiti per la llibertat i de la seva mà podem veure la lluita de la resta d’esclaus per la dignitat humana.

Novament l’autora utilitza com a protagonista principal una dona i és que l’obra d’Isabel Allende és coneguda pels seus personatges femenins. La propia autora es defineix com a feminista i defensora dels drets de la dona i són moltes les obres on ha demostrat aquests principis. Gràcies als personatges literaris d’Isabel Allende qualsevol dona pot sentir-se identificada amb elles, no només pel carisma, també per la realitat dels sentiments i fets que les envolten.

Les dones d’aquesta novel·la són especialment inquetants i peculiars, ja que trobem un ampli ventall de personatges femenins com la Violette que es dedica a la prostitució, la Loula que viu dedicada al seu negoci o la Matilde la cuinera de la plantació. Totes elles són personatges que entreguen a l’obra matisos de color i sentiments que fan de l’obra una autèntica delicia.

L’autora és coneguda per infinitat de novel·les, dues d’elles (La casa de los espíritus i De amor y de sombra) han estat portades a la gran pantalla. Protagonitzades per actors de la talla d’Antonio Banderas o Meryl Streep han aconseguit importants premis per part de la crítica cinematogràfica.

L'últim llibre de Paul Auster

De la má d’ Edicions 62 i traduïda per l’Albert Nolla ens arriba un dels grans èxits editorials dels darrers dies,Invisible, de Paul Auster. Val a dir que per part de la crítica anglosaxona Invisible es presenta com una novel·la amb més ganxo que, per exemple, Un hombre en la oscuridad, fet que m’anima a recomanar-la perquè aquest és un dels meus llibres preferits.

Invisible és el divuitè llibre i la novel·la número 13 d’en Paul Auster i l’obra se’ns presenta entre dos mons: la Universitat de Columbia i París. El protagonista és en Walker, un jove estudiant universitari a qui li apassiona la literatura francesa i viatja a París d’intercanvi, però… ja no us explico res més perquè si no us descobriré la trama…També hi trobem els personatges clàssics de la literatura d’Auster, joves escriptors víctimes de l’atzar, la violència i com no, l’amor.

Personalment no és el meu llibre preferit d’en Paul Auster, ja que em va agradar molt més l’historia de Un hombre en la oscuridad, però sobre gustos no hi ha res escrit. Un dels punts que. per exmple, remarcaria és que amb aquesta novel·la s’identifica amb més claredat la tendència política de l’autor, ja que la narració es situa en plè conficte armat entre Estats Units i Vietnam i el protagonista de l’obra es mostra clarament en contra de la guerra.

Aquesta oposició als conflictes també la podem veure a Un hombre en la oscuridad on tant el protagonista com l’escriptor de ficció es manifesten en contra de la guerra d’Iraq. D’altra banda també em sembla important destacar l’ús dels narradors que fa en Paul Auster, i tot i que no sóc una experta en literatura m’atreviria a dir que és un tret propi de l’autor, ja que a Invisible a mida que avança l’història trobem 3 tipus diferents de narrador. Així, depenent del punt de vista de la “veu” que ens introdueix a la narració som capaços de percebre infinitat de matisos dels personatges que la protagonitzen.

Per acabar, i tenint en compte l’època en la qual ens trobem, us recomano que aprofiteu per a regalar llibres com aquest perquè desperten les ganes de llegir i són lectures agraïdes, ja que el vocabulari, la gramàtica, etc. no es fan pesats a mida que avança l’obra. Així que ja ho sabeu, si encara no teniu clar què regalar feu com a l’anunci del Ministeri i “Regala cultura”.

La tragèdia de Roth

L’Animal moribund (2001) és la gran obra que serví de punt de partida d’una altra gran obra: Elegy (2008), d’Isabel Coixet. No entrarem a qüestionar fins a quin punt és lamentable que Penélope Cruz (protagonista de la pel·lícula) no rebés un Óscar per la seva esglaiadora interpretació en aquest film i, en canvi, acabés recollint l’estàtua després de firmar la pobra Vicky, Cristina, Barcelona; però s’ha de dir que la feina que va realitzar en aquella pel·lícula fa honor al dramàtic personatge de Consuelo Castillo.

Recomanables són tant el llibre com la versió cinematogràfica, però no tenen res a veure. No perquè Coixet decidís sortir-se dels marges establerts a les seves pàgines (a nivell d’història, la pel·lícula és excepcionalment fidel al llibre, perdonant el final) sinó perquè dins l’imaginari de tragèdies tendres que acostuma a plantejar Coixet no hi ha lloc per la duresa amb la que escriu Roth.

L’Animal moribund és un llibre petit i lleuger, i també una obra literària profunda i perturbadora. Roth s’acull al seu prestigi per fer afirmacions que ningú s’atreviria a firmar, per emplear un estil que molt pocs són capaços de dominar i, a més, ho fa molt bé. El llibre no és més que un diàleg del seu protagonista cap a un interlocutor que no existeix: nosaltres, els seus lectors. I és un diàleg, i no un monòleg, perquè ens contesta, encara que nosaltres no poguem dir-li res. Ofereix respostes a aquelles preguntes que nosaltres li formulariem si el tinguèssim davant.

I així, amb aquest tipus de narrativa tan arriscat i tan difícil, ens narra la història de sexe, d’atracció, ¿d’amor?, de gelosia, de possessió, d’obsessió, de distància i d’anyorança que viuen ell (David Kepesh, de 70 anys) i ella (Consuela Castillo, de 28).

Les històries entre homes madurs i dones joves i atractives són una tònica habitual en la literatura de Roth, però el llibre no només tracta d’això. Roth es val d’aquest romanç per a situar un home intel·lectual i respectat en una situació que no és capaç de controlar i que fa aflorar les seves pors i debilitats més íntimes.

No és un llibre fàcil. No és un llibre per devorar, pàgina rere pàgina, en una setmana de lectura compulsiva. Gaudir de la prosa de Roth exigeix temps, calma. L’Animal moribund, no és només la història d’una atracció impossible, és la història d’una vida, d’una generació; en certa manera, d’un país. Hi hauria moltes frases que mereixerien ser citades, però n’he triat dues el més representatives possible:

“No importa tot el que sàpigues, no importa tot el que maquinis, fingeixis o planegis, no estàs per sobre del sexe”.

“En tota persona serena i raonable hi ha amagada una segona persona aterrada per la mort.”

Podeu llegir el llibre aquí