Si ets un amant de la novel•la negra i policíaca no et pots perdre la col•lecció ‘La cua de Palla’, la més important en aquest gènere a Catalunya que es va publicar des dels anys setanta i fins fa uns anys. De fet, l’editorial La Butxaca va recuperar alguns dels seus títols més coneguts i els va reeditar.

Coberta de l'obra del Jordi Canal i Artigas i l'Àlex Martí Escribà

El mes passat i en relació a aquesta col•lecció, els escriptors especialitzats en el gènere negre i policíac, Jordi Canal i Artigas i Àlex Martí Escribà van presentar el seu llibre ‘La Cua de Palla: retrat en groc i negre’, fent referència a les emblemàtiques cobertes que aquestes històries portaven. L’obra està publicada per l’editorial Alrevés recull les diferents etapes d’aquesta col•lecció; els autors fan un recorregut per la història del gènere en aquells anys i context i elaboren un apèndix de consulta sobre la col•lecció i les seves adaptacions al cinema. Les cobertes del llibre han estat a càrrec de Jordi Fornas, mort recentment i el pròleg de Xavier Coma.

La col•lecció de novel•la original va ser la primera del gènere policíac publicada en català i va córrer a càrrec de l’editorial Edicions 62. Va estar dirigida per Manuel de Pedrolo i aparegué regularment entre els anys 1963 i 1969; després, va ser tancada. L’any 1981 es va llançar una selecció de la col•lecció i el 1985, amb la incorporació de Xavier Coma com a director, va ser rellançada amb el nom ‘Seleccions de la Cua de Palla’ amb la que es publicaren més de 150 títols. Del 1996 al 1998 els nous títols es publicaren a l’editorial ‘El Cangur’ i el 2006 es tornà a editar amb el nom ‘La Nova Cua de Palla’. Així, veiem que des del seus inicis i tot i tenir moment d’aturada, la col•lecció ‘Cua de Palla’ ha acompanyat a tots els catalans.

Ara, són el Jordi i l’Àlex els que la tornen a portar als nostres dies. El primer és director de la biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet, la primera biblioteca del país dedicada al gènere negre i policíac. El segon és professor de llengua i literatura catalana i co-director del ‘Congreso de Novela y Cine Negro0 de la Universitat de Salamanca.

Pel que fa a la col•lecció ‘Cua de Palla’ en general i al seu favor, cal destacar que gràcies a ella hem pogut llegir en català les obres d’autors tan importants dins el gènere com Japrisot, Simenon, Hammet, Chandler o Miller.

Font | cuadepalla.blogspot.com

L'estany de foc és la darrera novel·la de Silvestre Vilaplana.

Ahir vaig acabar de rellegir ’L’estany de foc’, l’última novel·la de l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana. Em ve a la ment l’entrevista que li vaig fer temps enrere i alhora em reafirme en tot allò que sobre ell vaig dir, però destaque per damunt de tot la seua gran capacitat per explicar històries que agafen fort el lector de la mà i el condueixen per una trama purament de thriller sense deixar-lo anar en cap moment. Això sí, un thriller que sovint ens transporta al passat i ens situa de ple en èpoques remotes però clau en el curs de la nostra història. ‘L’estany de foc’ és l’exemple perfecte de tot això.

Amb aquesta obra Vilaplana ens transporta a un moment històric crucial, a les darreries del Segle d’Or de les lletres valencianes. I justament de lletres va la història. Concretament de les que contenia la Bíblia valenciana, és a dir, la primera traducció al català de les sagrades escriptures. Potser poca gent sap que la nostra va ser la tercera llengua que va tenir traducció pròpia del text sagrat, només per darrere de l’alemany i l’italià. I segurament la causa d’això siga precisament la història que explica L’estany. Una història de persecució portada a les màximes conseqüències, on la possessió d’un exemplar de la Bíblia valenciana podia portar el seu custodi al cadafal.

Aquesta és la història de Daniel Vives i de l’últim d’aquests exemplars en un temps en que la corona castellana, que des d’abans del Compromís de Casp maldava per fer-se amb el control de la Corona d’Aragó, comença a assentar definitivament les bases de la seua preponderància política als regnes peninsulars.  I ho fa exportant una arma de destrucció massiva; la seua Inquisició. Daniel Vives coneix molt bé com se les gasten els inquisidors vinguts de Castella; coneix la cremor del seu acer roent la carn, el poltre, la tortura vil i salvatge. Tanmateix no li importa perquè és conscient d’allò que s’hi juga i potser sap que la història li farà justícia.

La història de Vives és la història d’un home íntegre, d’un apassionat de la seua feina en definitiva. Ell ha format part del grup d’erudits que en el seu moment portaren a terme la difícil tasca de traducció de la Bíblia. Després arribaren els inquisidors i ordenaren destruir tots els exemplars adduint heretgia. I ben aviat l’exemplar de Vives esdevé l’últim i es veu obligat a amagar-se i fugir de la persecució del tan malvat com eficaç Juan de Monasterio. Amb una càrrega afegida: a més de ser el custodi de tan maleït tresor, Daniel Vives és jueu en una època en que ser-ho ja és prou per ser vexat, torturat i assassinat.

Vet aquí la paradoxa que no és tal; un jueu salvant de les flames de la Inquisició una Bíblia cristiana. No obstant, Vives la considera igualment seua, i no per cristià, sinó perquè tota Bíblia cristiana conté alhora l’Antic Testament, el llibre sagrat del judaisme. En la llengua del poble, no ho oblidem. I és que no per jueu deixa Vives de ser un valencià i alhora un gran enamorat de la seua pàtria.

L’estany de foc és doncs una lluita contra el temps i contra el curs de la història. Una partida desigual, amb les cartes marcades. I una partida que acaba amb un final dramàtic i alhora una petita gran victòria. La Bíblia valenciana va ser reduïda a cendres; tota ella llevat d’un grapat de fulls, els que Vives va lliurar del foc, els que avui dia encara es conserven a l’Hispanic Society de Nova York. Els que donen testimoni que aquell llibre va existir malgrat l’intent per esborrar-lo de la història. No deixa de resultar fascinant que aquell fragment conservat, el que preservaria per sempre més la memòria, fóra justament un full de l’Apocalipsi.

Llegiu-ne un fragment

Se me’n van les paraules del cap a l’hora d’escriure aquest post. Sabeu allò quan comenceu a pensar i a pensar, i entreu en digressions en què una cosa porta a una altra, i després a una altra, com si tot fos una cadena infinita d’hipervincles, i al final resulta que tot està connectat d’alguna manera, i tot resulta tan inabastable; et sents tan petit i insignificant i alhora tens el cervell tan col·lapsat que sents que entres en una mena de bucle i t’envaeix una sensació com d’angoixa, de mareig? Doncs just així em sent jo quan toca parlar de Joan Miquel Oliver, i molt especialment després d’haver llegit la seua primera novel·la, ‘El misteri de l’amor‘.

Potser perquè, per parlar de l’obra del lletrista i músic d’Antònia Font i descriure-la en la seua plenitut, amb tot de matisos, i retratar-la en essència, caldria fer servir paraules de Joan Miquel Oliver. Però Joanmi té l’extraordinària virtut de ser l’única persona en l’univers capaç de ser, i dir, i fer com Joan Miquel Oliver, talment que qualsevol intent d’imitació frissa el patetisme o el ridícul. I així, com que ell mai no diu massa sobre la seua obra, ni la classifica, ni la defineix, ni res, doncs aconsegueix que la seua obra només siga definible a través d’ella mateixa, fent de la cosa i la definició un tot.

El misteri de l’amor és una obra única ja des de la portada. Com si no t’expliques que hi aparega l’escultura d’una vulva gegant realitzada per un escultor i assajada abans amb papiroflèxia? On si no a dintre de l’univers d’Oliver cabria un filòsof que pensa a domicili, com qui reparteix pizzes? Qui si no ell faria servir la frase de l’anunci de Neutrex “Tranquilos, vengo del futuro para traeros algo mejor”, així en castellà i tot, a mode de dedicatòria? El de Joanmi és un món sense normes, just com la seua novel·la, que de fet en segueix molt poques. No espereu cap història linial, ni res de cap manera convencional. No busqueu més majúscules de les justes, ni excessiva lògica interna.

Potser al capdavall El misteri és un llibre per a iniciats, i segurament la millor forma d’encabir-lo és dir que es tracta d’una immensa cançó d’Antònia Font, o d’Oliver mateix. Una cançó que s’allarga durant 237 pàgines i que fa mal de llegir. I aquí qui és fan d’Antònia ja m’ha entés perfectament. Que fa mal de llegir perquè és immens i és finit alhora i no vols que s’acabe mai, i agafes el llibre i el mires a la portada, de tu a tu, com qui mira un ultraheroi, com si fos la teua pròpia Biblia… com si pogueres copsar la mirada de Joan Miquel a través de l’ull que et mira. I llavors li parles i negocies amb ell, molt en l’estil del llibre, com si tu i ell fóreu ja una mateixa cosa; i no vols llegir-te’l de colp perquè seria un sacril·legi.

I tampoc no és un llibre que s’haja de llegir de colp perquè és un llibre de culte. En el sentit més literal de la paraula.

Tres generacions i tres formes de veure una mateixa ciutat

‘Ramona, adéu’ relata la vida i els camins que decideixen agafar tres dones de diferents generacions que busquen la seva pròpia identitat. L’àvia, la mare i la filla són tres dones amb característiques totalment diferents i és que mentre que les dues primeres estimen Barcelona amb bogeria, la tercera la veu totalment decadent. Gràcies a un diari que apareix al relat sabem que l’àvia Ramona viu a una època en la que el barri de Gràcia encara era un poble separat de la ciutat, l’època en la que s’inaugura el primer tramvia elèctric. L’última Ramona, la Mundeta, en canvi, és una universitària que viu a una Barcelona franquista en la que la grisor ho envolta tot. Es tracta d’uns anys de la història de la ciutat comtal en la que la decadència és la protagonista i entre els seus carrers només es salven algunes zones i espais interessants, normalment els més antics.

La revolta és un dels temes estrella de ‘Ramona, adéu’, però no només la revolta bèl·lica sinó també la generacional i personal. I és que dels dos eixos sobre els que gira el text un és precisament la revolta interior de les protagonistes, l’altre és sens dubte el context històric del s.XX, el marc contextual en el que es situa la novel·la.

Es tracta d’una novel·la molt estudiada pels escolars, sobretot durant els cursos de l’ESO. Gràcies a aquesta difusió, a la xarxa es poden trobar diferents documents i activitats que ens ajudaran a endinsar-nos més en la lectura i a no perdre’ns cap detall. Un d’ells és el dossier que la M. Carme Farreras Ametller i la Mireia Manresa Potron han elaborat per facilitar la comprensió del text als alumnes d’ESO, un document molt complet amb informació addicional i preguntes sobre el text molt útils i recomanables. En referència a l’autora, la Montserrat Roig (1946-1991) va néixer a Barcelona, la quarta protagonista de la seva novel·la. L’any 1970 va guanyar el premi Victor Català amb el recull de narracions ‘Molta roba i poc sabó…i tan neta que la volen’ i sis anys més tard, el 1976, guanya el premi Sant Jordi amb la seva segona novel·la, ‘El temps de les cireres’, que reprèn el fil d’alguns dels personatges que surten a ‘Ramona, adéu’; així que si us decidiu és la nostra següent recomanació.

És un dels autors del moment i la seva novel·la, recent estrenada, ja ha superat les 18.000 vendes previstes per a la primera edició. Jaume Cabré ha trencat els motlles i està entre els llibres més venuts de les llibreries i centres especialitzats amb la seva obra Jo confesso, que serà també una de les protagonistes a la Setmana del Llibre.

Portada del llibre

Adrià Ardèvol és el personatge principal d’aquesta novel·la que supera el miler de pàgines. Un nen nascut al barri de l’Eixample als anys 40 a través del qual viurem la realitat de Barcelona i, sobretot, de tota Europa i el mal que la recorre i l’ha maltractat durant sis segles. La història del Vell Continent és, per tant, el centre de Jo confesso, una autèntica obra documental i històrica que retrata amb certesa l’Europa dels darrers segles. Especialment important és la vida del nen, nascut enmig d’una família benestant de la burgesia però, per contra, amb una manca d’amor i acompanyament important dels seus pares. Tot això marcarà de forma clara la seva confessió i ens permetrà, també, viatjar des del segle XIII fins a la seva vida actual. Un objecte preciat com el violí del seu pare, que és antiquari, és un element perfecte per recórrer la seva història, els seus orígens, fins a portar-nos a la desgràcia que porta a sobre el protagonista, un nen de la posguerra que segueix la seva confessió sense saber si obtindrà cap perdó.

Sense avançar masses detalls podem dir que l’Adrià emetrà la seva confessió que comenta el títol del llibre tot explicant el sentiment de culpa que porta dins. Amb records ineludibles que el propi autor reconeix en referència a J’Accuse’ d’Émile Zola, l’obra també arrossega encara petits detalls de Les Veus del Pamano, la seva exitosa anterior obra que va recórrer mig món. Per a mostra algunes xifres, com els 100.000 exemplars venuts en català, 45.000 en alemany i la traducció a onze idiomes més.

I és que l’autor català no només té un gran reconeixement a casa seva, sinó que ja és un referent a altres països europeus. Fruit del seu èxit assegurat al Vell Continent, més encara amb la temàtica del llibre, l’editorial Destino ja prepara, a més de l’edició en castellà, la seva traducció per aquest any a Alemanya i l’ani vinent a Italia, Holanda y França.

La Setmana del Llibre en català és l’escenari perfecte perquè Jaume Cabré continuï la seva projecció nacional i internacional amb una obra que serà un nou referent de la novel·la històrica europea.

Una història que ens situa a una de les èpoques més crues del país

Els moments límit, les èpoques de conflictes, de problemàtiques i incertesa, així com els sentiments més intensos que existeixen: l’odi i l’amor, han estat des de sempre carn de canó per la literatura. La història de la literatura ens presenta personatges estrambòtics, dolços, durs, feliços i tristos situats en contextos molt intensos. Les guerres solen ser un reclam molt utilitzat per els escriptors, precisament per tractar-se d’un context límit, en el que tots els sentiments i emocions estan a flor de pell, un context en el que tot és possible.

El pont de la solitud, de Francesca Aliern, ens transporta als anys quaranta, una època marcada per la guerra civil que Espanya acabava de passar i per la guerra mundial que s’estava forjant. Aquesta és la seva sinopsis:

“Ambientada entre les dècades dels anys quaranta i cinquanta del segle xx, El pont de la solitud ens trasllada a un temps marcat pels estralls de la guerra civil espanyola i les guerres europees. Perfumada amb les olors de la postguerra, aquesta novel•la ens relata les vicissituds d’uns anys en què la misèria, la fam i les malalties eren el pa de cada dia. Amb tot, hi descobrim uns personatges que tiren endavant malgrat les adversitats i les desigualtats socials amb valentia. Mentre molts s’enriquien aprofitant-se de la desesperació dels altres, l’estraperlo fou l’única alternativa per fer surar les economies familiars més castigades. En un ambient dominat per la repressió franquista i el nacionalcatolicisme, un grup de presoners republicans foren obligats a treballar en la construcció de la via ferroviària de la Val de Zafán i s’incorporaren a l’activitat diària d’una vila de la vora de l’Ebre. Aquest fet fou el punt de partida d’una història que portà la Paula, la protagonista, a haver d’afrontar situacions inesperades que li marcaren el destí.”

L’obra és de l’autora catalana Francesca Aliern, una dóna nascuda a Xerta, al Baix Ebre, que basa la seva obra en fets reals i quotidians protagonitzats per personatges amb una vida complicada. Aquesta autora té la capacitat d’introduir el lector a l’interior dels seus personatges, fent-lo coneixedor dels seus sentiments més profunds, de les seves angoixes i inquietuds. D’aquesta forma la identificació amb els seus protagonistes és automàtica, una de les característiques que fan que Aliern tingui al seu darrere un públic molt fidel. Alguna de les seves obres més conegudes són Record i memòries al voltant d’uns murs, El batec de l’aigua, Camins o la seva darrera obra, Mans de fang.

Federico Moccia torna a ser el protagonista de totes les llibreries

El filó Moccia continua. Després de Perdona si et dic amor, A tres metres sobre el cel, Tinc ganes de tu i Perdona però vull casar-me amb tu, arriba a totes les llibreries l’última obra de l’italià Federico Moccia, Carolina s’enamora. Una novel•la que relata les primeres aventures, amors i desenganys d’una adolescent normal i corrent que viu una vida normal i corrent. I us preguntareu, què la diferència de la resta de títols de l’autor? Doncs res. I és que quan està comprovat i recomprovat que una història i una temàtica té èxit, perquè canviar-la? Per què ser originals i poder fracassar? És molt millor explotar el que ja sabem que funciona i caminar sobre segur, no?

Sigui com sigui sembla que les coses li van molt bé a Moccia, ha publicat cinc llibres amb un èxit aclaparador i tres d’ells s’han adaptat ja a la gran pantalla. Recordem que tot i que Perdona si et dic amor i A tres metres sobre el cel s’han estrenat a Espanya i que la tercera part, Tinc ganes de tu, està pendent de gravació, aquests tres llibres ja s’havien adaptats a Itàlia, amb un èxit més que qüestionable.

Però, que tenen els llibres romàntics que agraden tant? Per què es venen amb tant d’èxit tant els de bona com els de mala qualitat? Es que tenim una falta i una necessitat tant gran d’amor i romanticisme que només la podem trobar entre els llibres? La resposta no és, ni de bon tros fàcil, però el que si és segur és que aquest tipus de literatura, entre la que també trobem tota la saga Crepuscle ha trobat el seu forat a la societat i no es tracta només del públic adolescent, un destinatari que es pot predir fàcilment, sinó que són moltes les mares que es passegen d’aquí allà amb Perdona si et dic amor sota el braç.

El metro, l’avió, el saló de casa, el bus o el parc, qualsevol escenari es perfecte per endinsar-nos dins l’enganxós univers Moccia i per reviure els amors i enganys que tots varem viure als 15 anys; uns moments que pràcticament tots tenim en el nostre historial i que possiblement són la causa de l’èxit d’aquest tipus de narrativa: apel•lar a uns sentiments que a tots ens són familiars i poder reviure, tant si tenim 16 com 45 anys els primers amors; uns amors que, ens agradi o no (queda demostrar rere l’èxit) ens marquen.

L'última obra del geni de les lletres

30 anys després de la presentació al paranimf de la Universitat Complutense de Madrid de El nom de la Rosa, Umberto Eco presenta al mateix recinte El cementiri de Praga, la seva obra més recent. Un esdeveniment històric que succeeix entre noms tan coneguts com Lope de Vega, Cisneros o Covarrubias i no precisament perquè tal personalitat assistissin a l’acte en persona sinó perquè els seus noms, gravats sobre pedra a les parets del paranimf, presidiren des de les altures l’acte. Cal recordar que allà mateix Eco també va ser anomenat Honoris Causa per la Complutense.

A la taula presidencial, a més de l’autor estaven Carlos Berzosa, Rector de la UCM; Jorge Lozano, Catedràtic de Periodisme i amic personal d’Umberto Eco i Silvia Querini, editora de LUMEN, encarregada de publicar la novel•la. Uns personatges que en lloc d’amenitzar, complementar i fer interessant la presentació la van convertir en un acte soporífer. I és que, si us plau, si alguna persona de les que llegeixi aquest post ha de presentar un llibre però no és l’autor, que tingui en compte que el protagonista de l’acte no és ell, sinó el responsable del llibre. Concepte que no devien tenir molt clar els acompanyants del senyor Eco, que van parlar i parlar d’aspectes intranscendents minuts i minuts, sense tenir el compte que tots els allà reunits hi estàvem per escoltar les paraules de l’autor, no tota una dissertació periodística ni un míting polític.

Impressions i aspectes subjectius apart, però que no volia deixar de remarcar, El cementiri de Praga ens narra les vivències de Simonini, un personatge que segons Umberto Eco: “és el ser més repugnable i antipàtic que s’ha creat al món literari”. Un home amb un profund odi als jueus, les dones, els maçons… i tots aquells personatges peculiars.


Una de les obsessions confesses de l’autor italià són les falsificacions i és precisament una d’aquestes la que emmarquen la vida de Simonini. Conta la història que els savis ancians de Sió van redactar un pamflet antijueu que van publicar a Rússia i que va ser precisament aquest document el que suposadament serví d’excusa als nazis per portar a terme totes les represàlies antisemites que la història ens explica. Fet que s’entremescla amb la necessitat de la humanitat de crear-se un enemic: primer varen ser els jueus, després els comunistes i ara “el gran enemic del món és l’islam”, segons remarca Eco. Una història que sembla condemnada a repetir-se.

Un repàs del segle XVIII a la ciutat comtal

Conèixer els nostres orígens, les nostres arrels, el nostre passat… és essencial per saber qui som i a on vivim. El nostre context no és producte de la casualitat sinó resultat dels esdeveniments i vivències que els que van viure abans que nosaltres van presenciar. Només sabent què va passar podem entendre el que passa avui i sobretot, el que passarà demà. Veiem Barcelona com una ciutat cosmopolita, plena d’oportunitats i íntimament lligada al món; com una ciutat que batega al compàs dels temps que corren, bressol de l’actualitat. Però, ha estat sempre així?

Per contestar a aquesta pregunta hem de dirigir-nos als llibres, coneixement i memòria històrica emmagatzemats en el paper o els bits. Són els historiadors els encarregats de recopilar els esdeveniments i de guardar-los perquè les generacions posteriors puguin gaudir d’ells. I és precisament un d’aquests historiadors, Albert Garcia Espuche, el que ens porta el llibre Barcelona 1700, una descripció de la societat catalana del segle XVIII. I per comprovar-ho n’hi ha prou llegint la contraportada:

“Barcelona 1700 ens presenta una societat urbana, la de la capital catalana de finals del segle XVII i inicis del XVIII, diversa, molt dinàmica econòmicament, connectada amb mig món gràcies a una forta activitat comercial. Era una societat plena d’estrangers, de catalans de fora de Barcelona i de passavolants, força ben alimentada i apassionada pels dolços, marcada fortament per la religiositat però abocada a la festa, la dansa, la música, el teatre i el joc, i amb pinzellades d’una sofisticació visible, per exemple, en uns vestits en què triomfaven els colors i els ornaments, o en uns jardins que lluïen una gran diversitat de flors. Aquesta Barcelona, pròspera sense cap mena de dubte, va haver de patir directament, entre 1691 i 1714, l’horror de la guerra. Si va tenir forces per resistir un setge llarg i terrible i capacitat per refer-se prou de pressa després de l’episodi bèl•lic, va ser gràcies als fonaments, ben sòlids, posats des de finals del segle XVI. Per descomptat que, per continuar avançant, aquella societat no necessitava que una suposada racionalització exterior vingués a obrir-li els ulls i a marcar-li, per la força, la direcció d’un futur millor”

Albert Garcia Espuche és arquitecte i historiador. Ha estat director d’exposicions i recerca del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB); ha publicat diverses obres com a historiador entre les que destaquen: Espai i societat a la Barcelona preindustrial o La construcció d’una ciutat. Mataró 1500-1900. Com a escriptor ja havia publicat L’inventari, de la mateixa forma que ha rebut diferents premis com el de Millor Obra d’Història en Català per Prat de la Riba.

El pont dels jueus és una de les novel·les més conegudes de Martí Gironell

Fa uns anys, a la universitat, vaig cursar una assignatura que tractava el gènere de l’entrevista. Com a treball final, ens van encarregar fer una entrevista a un periodista, el que comportava trobar a algú disposat a contestar les nostres preguntes, documentar-nos i construir el qüestionari. Quan ets algú anònim que pica de porta en porta esperant resposta, el més fàcil és que passin de tu, això es pot fer de forma cordial, al•legant problemes d’agenda o de forma no tan cordial. Malauradament el meu grup i jo ens varem trobar fauna dels dos tipus.

Cansats i bastant desencantats, per ser sincers, començàvem a pensat que la tasca que ens havien manat era impossible. Un dia, després de la festa de Sant Jordi, mirant el diari, varem veure que un dels autors que més èxit de vendes havia tingut havia estat Martí Gironell, un home al que coneixíem per la seva trajectòria periodística. I si ho provem?, varem pensar; de totes formes ja ens havien dit que no moltes vegades, per una més no ens passaria res. Doncs si! Aquesta vegada ens va sortir bé! Resultà que Martí Gironell era i és un home obert i molt proper. Ens varem reunir a la Casa del Llibre i varem fer-li l’entrevista. En principi aquesta anava dedicada a la seva vessant periodística però va ser tasca impossible que entre les preguntes no n’hi hagués alguna referida al seu recent èxit. Va ser llavors quan començà a parlar-nos de la història que amaga “El pont dels jueus” i de tota la tasca d’investigació que hi ha al seu darrere. Em va captivà. Tant que, després d’acomiadar-nos vaig tornar a entrar a la llibreria i em vaig comprar un exemplar.

“El pont dels jueus” ens explica la història del mestre d’obres Prim Llombard, que rep un encàrrec del compte de Besalú per construir un pont fortificat a la ciutat. Aquesta construcció però, no serà tan tranquil•la com sembla en un principi, i és que Llombard aviat es veurà envoltat de tota una sèrie d’intrigues que es tramen perquè un altre senyor s’apoderi del comptat. Els conspiradors fan servir totes les arts que coneixen per impedir la construcció del pont, fins i tot algunes d’obscures; en una d’aquestes aconsegueixen que el riu Fluvià creixi com no ho havia fe mai i que dificulti la construcció. A l’hora, una història paral•lela segueix el seu curs, és la del fill del mestre d’obres, Ítram, que accedeix al món secret dels jueus on coneix a la carismàtica Jesabel.

Una història amb tots els al•licients per ser emocionant.