A sang freda

Novel·la de no ficció o com posar els pèls de punta en 465 pàgines. Dos definicions, no excloents, de la novel·la que Truman Capote va escriure fa 44 anys, A Sang Freda. Alguns diuen que és la precursora del gènere, altres que el sevillà Manuel Chaves Nogales ja l’havia encetat als anys 40.

Sigui com sigui, les lloances que Truman Capote ha rebut per aquesta novel·la no són per prendre a la lleugera, ja fos el primer, el segon o el darrer en utilitzar el gènere. Per Javier Cercas, autor de Soldados de Salamina i Anatomia de un instante: “L’obligació de tot escriptor és apropar al lector a una problemàtica de la millor forma possible. Que se n’adoni de qui eren els seus protagonistes, el que van fer i perquè”.

Una definició que s’adiu molt al text que Capote va editar l’any 1966 després de la profunda investigació de l’assassinat dels quatre membres d’una família de Kansas. Aquesta recerca el va portar a conèixer de primera mà els protagonistes de la història (sense contar als Clutter, és clar); va parlar amb la gent del poble, amb els policies que portaren el cas i amb els assassins. No va ser una tasca fàcil, ja que el seu semblant estrafolari i l’actitud extravertida provocaven algun que altre recel entre la gent, així com la seva condició d’homosexual. Però al final aquesta dura tasca va ser recompensada i és que Capote no només va poder accedir a les confessions, escrits i proves més importants del delicte, sinó que es va guanyar la confiança dels mateixos assassins.

Harper Lee, autora de Como matar a un ruiseñor es va convertir en l’acompanyant incansable de Capote en la seva investigació; de fet, així ho reconeix l’autor, que li dedica la novel·la:“A Jack Dunphy i Harper Lee, amb afecte i gratitud” El llibre relata els fets i sentiments que es van desencadenar arran de l’assassinat de la família Clutter a mans de Richard Eugenen Hickock i Perry Edward Smith.

A través de les paraules, Capote ens presenta un món real, la vida d’unes persones de carn i ossos i els assassinats d’una família que no va fer res per merèixer el seu final, resultat d’una confessió desafortunada (que li preguntin a Floyd Wells). Potser és per aquest caràcter real que les escenes i els esdeveniments ens resulten tan durs i emocionants. Sabem que els successos que Capote ens explica són certs gràcies a la gran tasca d’investigació que aquest va dur a terme, però tot i així, no podem evitar de preguntar-nos… És cert? Va ocórrer així? Fets o invenció? On és la línia?

La imaginació d’un escriptor pot arribar a volar molt alt i potser en algun moment arriba a ser la dominant en l’escriptura de la novel·la. Llavors, les paraules que ens arriben no serien sinó l’eco del que va passar? Un fil argumental que ha servit al seu autor per desenvolupar tot un seguit d’escenes i personatges per arribar a escriure el llibre que es té ara entre les mans?

De fet, i pensant en el tema, arribem a la conclusió de que no és possible que aquesta característica, la de la invenció, dominés el relat simplement perquè Capote no ho hauria permès. Ens trobem davant un gènere anomenat novel·la de no ficció precisament per aquest mateix motiu, no és de ficció, és real i dura com la vida mateixa; està basada en uns fets reals i relatada per un geni d’excepció, el que la fa més apassionant i interessant, mai però ficticia.

La segona vida de Bree Tanner

Estaries dispost a donar la teva vida per amor? O amb altres paraules, et convertiries en un vampir ansiós per la sang humana per la persona a la que estimes? Aquestes preguntes, en el món real incoherents, marquen el principal eix argumental de les novel·les i les pel·lícules de la saga Crepuscle, èxit de masses i fracàs de crítica.

Fa uns anys, no tants, érem capaços de viure al marge del món crepuscular que Stephanie Meyer va inventar. Existien els primers llibres i les fans començaven a multiplicar-se, però l’escala de mesurar era encara petita. He de confessar, per exemple, que fins que no va sortir la primera pel·lícula de la saga ignorava per complet que existís un vampir anomenat Edward Cullen enamorat de la humana Bella Swan.

En arribar però els llibres a la industria cinematogràfica el boom és va disparar. Adolescents embogides que supliquen a l’actor que interpreta al vampir, Robert Pattinson, que les mossegui; mares que resen perquè les seves filles es creuin amb Jacob Black i aquest s’enamori d’elles o àvies que es reuneixen setmana rere setmana per veure les pel·lícules. És que ens hem tornat bojos?

Doncs bé, dins aquesta espiral infernal on ja pensàvem que res més la podia engreixar, neix un altre llibre. Potser l’autora no en tenia prou amb els milions de dòlars que segur que s’ha embutxacat; per això va decidir escriure sobre la segona vida de Bree Turner, però quina és aquesta segona vida, és preguntaran els valents que encara es mantinguin fermes i no hagin llegit cap dels llibres de la Saga (confesso que sóc pecadora i també he caigut), doncs la vida vampírica, aquella que comença quan acaba la humana, aquella que s’inicia amb una mossegada plena de verí, aquella que et torna un esser quasi indestructible.

El problema, des del meu parer, amb el que es troba Stephanie Meyer amb aquest llibre és que no té el que va portar a l’èxit als quatre anteriors (si, si, ho heu escoltat bé, quatre! I l’últim està dividit en dues pel·lícules, o sigui que encara queda vampir per estona) L’èxit de la Saga rau en els seus fornits protagonistes, que podrien deixar sense sentit a qualsevol, i a la embafadora i pastelosa història d’amor que viuen la Bella i l’Edward.

L’esperança de que existeixi aquest tipus d’amor en el món real ferma a les fans als llibres i les obliga a llegir-lo una vegada, i una altra, i una altra… com si després de llegir la mateixa escena cent vegades el protagonista sortís del llibre i jurés amor etern a la lectora. Doncs aquest cop, amb La segona vida de Bree Turner, l’autora s’endinsa en la transformació que pateix una noia i en els seus primers mesos de vida, quan l’allisten per enfrontar-se a la família Cullen.

Una humil recomanació: El vigilant del camp de sègol de JD Salinger, crec que aquest autor és capaç de curar la tonteria a qualsevol que el llegeixi.

Un llibre de dues històries

Fa uns dies vaig acabar de llegir-me un llibre, El Club Dumas d’Arturo Pérez-Reverte, que sent sincera, m’ha costat 4 anys acabar-lo. Crec que el vaig començar 3 cops però mai acabava de passar de la pàgina 80. No sé si es deu a una espècie de conjur o bé és que simplement no trobava gaire interessant la novel·la, però el cas es que per fi l’he llegit d’una tirada i tot i que m’ha decepcionat, puc dir que el nus és força entretingut i interessant.

La novel·la es centra en dues històries, una relacionada amb uns manuscrits de Dumas, l’altra sobre un llibre que invoca al mateix diable. El personatge principal, Lucas Corso, és un “detectiu de llibres” i en els dos casos ha de comprovar la autenticitat dels documents. El cas és que en aquesta aventura anirà visitant diferents parts del món que l’autor recrea molt bé. Per exemple, el meu passatge preferit és quan Corso va a Lisboa i l’escriptor descriu una casa vella i atrotinada que fa anys era de bona família.

L’amor pels llibres que desprèn la novel·la també és força interessant, tot i que he de dir que el desenllaç de les dues històries és molt fluix. La història que més m’agrada és la que esta relacionada amb el manuscrit de Dumas, ja que hi ha personatges que estan molt ben caracteritzats, però també és la que té un pitjor final. Les escenes d’acció estan escrites a mitja tinta, és a dir, no hi ha una emoció excessiva i s’acaben en un no res. I en quant al final de la trama del manuscrit de Dumas… és tan simple que gairebé opto per tancar el llibre. Però no, no ho vaig fer, vaig continuar i així vaig saber com acaba l’altra història del llibre, que tot i que té un final més fort, no esta a l’altura del nus de les històries.

Tot i així és un novel·la entretinguda, que al final és el que conta. Per cert, als que no els hi agradi massa llegir han de saber que hi ha una pel·lícula titulada “The 9th Gate” protagonitzada per Johnny Deep i basada en la novel·la d’Arturo Pérez-Reverte. Pel meu gust és bastant lenta (em vaig quedar mig adormida a la meitat de la pel·lícula) però bé, pot ser així teniu ganes de llegir-vos la novel·la. Tot sigui per motivar-vos. Aquesta pel·lícula esta basada en només una de les històries del llibre, en concret del llibre que intenta invocar al diable. Els amants del fenòmens sobrenaturals segur que li troben la gràcia.

Portada del llibre

Tots aquells que estimen l’obra literària de Mercè Rodoreda coneixen el seu gust pels motius florals, afició que va desenvolupar gràcies a la influència del seu avi matern Pere Gurguí, al que l’autora estava molt lligada. Si fem un repàs mental a la seva trajectòria literària ens adonem que les flors es troben presents en pràcticament cadascun dels seus llibres. Moltes vegades comparada amb l’escriptora anglesa Virginia Wolf, Mercè Rodoreda utilitza una narrativa simbòlica, amb al·legories poètiques i descripcions preciosistes. On les flors tenen un lloc important.

En la novel·la que  avui comentem, l’al·legoria pren la forma d’un jardí. El seu jardiner serà l’encarregat de narrar al lector els esdeveniments i es constituirà com l’element que uneix el jardí amb la particular historia de la família Bohigues. A través de sis capítols que representen els sis estius que es rememoren al llibre, el narrador ens mostra un univers de luxe i riquesa, uns personatges que durant l’estiu es dediquen a una vida hedonista i despreocupada… però que amaguen secrets i drames interns. Estem davant d’uns homes i dones que paguen les seves faltes del passat al present, i amb interessos molt elevats. I, encara que no ho sembli, tots busquen una quimèrica existència basada en la troballa de l’amor vertader.

Una vida que no és el que sembla, unes trames familiars inquietants. Un paradís terrenal en forma de jardí que contrasta amb un interior podrit: el dels mateixos personatges, les seves mentides i els seus secrets. El temes recurrents de Rodoreda es situen al centre del relat. Així, la vida dels personatges estarà marcada pel fracàs amorós, la mort i el rebuig de la maternitat. La Rosamaria perdrà el fill que espera, així com el seu gran amor, l’Eugeni. El llibre es centra particularment en el triangle amorós del matrimoni Rosamaria-Francesc i el seu veí Eugeni.

Fotografia de l'autora

Finalment, la casa d’estiueig on treballa el jardiner serà venuda perquè Rosamaria i Francesc es traslladen definitivament a Barcelona. Una etapa es tanca, les distintes histories conflueixen cap a un final comú que, no obstant això, quedarà obert en certa manera. Els personatges ja no són els mateixos que al principi de la novel·la. Les seves il·lusions, els seus pensaments, els seus amors… tot ha canviat poc a poc. Una nova etapa que comença i una vella que s’acaba.

Fotografia de Mercè Rodoreda per art_es_anna en Flickr

Portada del llibre

Josafat és un clàssic de la literatura contemporània catalana. Escrit en 1906 per Prudenci Bertana, avui considerem aquest llibre com un dels màxims exponents de la corrent modernista del pensament. El motiu principal que recorre el text de Bertrana és la idea de dicotomia. Amb un sensible simbolisme, les relacions de l’heroi amb el món que l’envolta són les que defineixen els preceptes de l’esmentat moviment. Així, tenim el vici contra la virtut, l’heroi contra la natura, l’individu enfront la massa… al cap i a la fi, el bé contra el mal.

Ja al inici, la dicotomia que amb més força s’estableix és aquella que fa referència a les discordances entre un món rural i l’espai urbà. Agafant la filosofia de Rousseau, Bertrana ens proposa la idea de que l’home sols pot ser feliç i pur en un estat salvatge de l’existència. El camp, l’espai rural, és el lloc primigeni i propi a l’ésser humà. En aquest mitjà neix Josafat, però les ànsies de progressar en la vida el fan abandonar casa seva. Quan arriba a la ciutat, mai tornarà a ser el mateix. Poc a poc esdevindrà un home en negatiu, degradat, bestial. La noblesa i els bons sentiments queden enrere.

El tema del fanatisme també és ben clar dins de l’obra. Josafat, sempre del costat de l’església, no dubtarà en aplicar la força bruta si algú del seu voltant no respecta la llei divina. No obstant això, serà ell el primer en degradar la seva condició humana. Un dels punts més importants per entendre la destrucció de Josafat és la impossibilitat del personatge per canalitzar els seus impulsos sexuals de manera sana. La repressió catòlica juga un important paper per comprendre la contradictòria personalitat de  l’antiheroi crepuscular creat per Prudenci Bertrana.

Vistes des del campanar de la Catedral de Girona

Quan Josafat, aïllat per l’Església en un campanar, es retroba amb un antic amor de joventut, la Pepona, es farà evident el que podria haver sigut la seva existència si no haguera abandonat la terra promesa, el paradís, el món rural. Però la Pepona, convertida en prostituta, no arriba sola. Amb ella l’escriptor introdueix el personatge de la Fineta, que prompte intentarà (amb èxit) seduir sexualment a Josafat. Perdut pel sentiment de culpa, l’antiheroi és incapaç d’acceptar els seus errors (les seves pulsions) i decideix acabar amb la vida de la seva amant. El seu final, com no podia ser d’una altra manera, és acabar boig.

Bertrana composa una obra que perfectament pot inscriure’s dins de la narrativa del decadentisme europeu. Josafat és més que un personatge, és una figura carregada d’un gran simbolisme que serveix per expressar idees profundes. Un fanàtic que no por suportar la passió, una tornada al mite de la Bella i la Bèstia, un artista incomprès. Un heroi típicament modernista és aquell individu inadaptat que ha de lluitar contra les forces de la natura, contra el seu instint animal i contra les lleis incontrolades que dominen l’existència humana.

Vistes des del campanar per 122 en Flickr

Portada del llibre

Els drames burgesos ambientats en períodes històrics més o menys recents estan de moda. A la televisió en tenim uns quants exemples: Águila Roja, Amar en tiempos revueltos o La señora són alguns dels productes catòdics d’àmbit nacional que proposen la mateixa fórmula. Més a prop, la sèrie Temps de silenci, emesa per tv3, responia a una formula tancada i efectiva, amb alguns trets característics com la lluita de classes, la influència de la religió, l’enfrontament polític, la diferència entre el camp i la ciutat…

Els mateixos motius però amb una envergadura força superior són els que recorren la novel·la Foc Latent de la quasi desapareguda Luïsa Forrellad, una escriptora que els més madurs recordaran per haver guanyat el més prestigiós premi de les lletres catalanes, el Premi Nadal. Efectivament, en 1953 una Forrellad jove i desconeguda guanyà el Nadal amb la novel·la Sempre en capella, de difícil classificació literària. Cinquanta anys després l’autora, que mai ha parat d’escriure, torna a la publicació per la porta gran.

I no és per a menys. Publicat per l’Editorial Angle, el seu projecte (que alguns anomenen la “seva obra magna”) l’ha portat mig segle de minuciosa investigació al voltant d’una de les èpoques més convulses de la història catalana. Ambientada a finals del segle XIX, l’autora ens narra una peripècia amorosa amb una habilitat narrativa totalment en forma, fresca i emocionant. Un requeriment obligat per a traslladar-nos amb força cap a l’època on Barcelona es formava a ella mateixa: catalanisme, burgesia, lluita de classes, bombes anarquistes… tot un compendi de circumstàncies que desembocaren en l’anomenada Setmana Tràgica.

Escena de Amar en tiempos revueltos, emesa en TVE

El protagonista de la historia és un personatge que sembla haver estar tret d’un dels fulletons de Charles Dickens. Pau Caselles és orfé, pobre i fet a ell mateix. Tot un David Copperfield català. La seva educació sentimental i la constant lluita per ascendir esglaons dins de l’escalafó social són els dos punts decisius que motiven les accions de Caselles. Però no sols en Pau viurà una activitat vital convulsa, la resta de personatges hauran de acceptar (amb més o menys sort) que el seu món burgès, el status quo que els mantenia dins d’una situació d’equilibri social, ha arribat al seu final. I ho fa de la manera més convulsa: amb la revolució incendiària que suposà la Setmana Tràgica de Barcelona.

Després de tot el que t’hem contat segur que tens clar que si no ets amant de les sagues històriques amb components romàntics i llaços familiars, no llegiràs Foc latent. Però potser estàs de sort… i sí que ho ets.
Compra el llibre en versió digital

Portada del llibre

Ser hereu d’una cultura de l’exclusió és, pot ser, el que ha dut a l’escriptor d’origen irlandès Dennis Lehane a escriure un text tan demolidor i destructiu com va ser la seva novel·la més celebrada, Mystic River (2001). Nascut a Dorchester, a l’estat de Boston, Lehane assegura que varen ser els ambients urbans del lloc on va créixer el que més l’inspiraren a l’hora de recrear els espais dels seus llibres. Així, el mapa social que dibuixa l’autor ho és tot menys tranquil·litzador. La ciutat es converteix en un paisatge indòmit, una mena de selva on les lleis dels homes son d’allò més perverses i retorçades. Ningú està fora de perill.

Sense cap mena de treva, la història comença amb un fet devastador. Jimmy, Sean i Dave són tres amics que gaudeixen de la seva infantesa fins que uns policies abusen sexualment del petit Dave. Aquest fet marcarà les seves vides per sempre, a més de separar-los definitivament, de la seva amistat i del seu estatut com nens. Vint-i-cinc anys després, la filla d’en Jimmy apareix assassinada. L’encarregat de la investigació no serà altre que Sean. No obstant això, Jimmy, ple d’angúnia i frustració, utilitzarà els seus propis mitjans (poc ortodoxes, per cert) per trobar i castigar l’assassí.

Amb un ritme frenètic i cada volta més intrigant, ens adonem que el mateix Dave pot estar implicat en la mort de la filla de Jimmy, al temps que Sean intenta buscar desesperadament un culpable dins dels marges que estipula la llei. Encara que cadascú dels personatges intente fer el millor per a ell i per als seus, la moral institucional xocarà amb la llei del carrer. On els crims se paguen amb altres morts… i els deutes antics se salden amb més sang.

Foto de Dennis Lehane

La tesi de que la societat nord-americana és un poble històricament construït sota els imperatius de la violència i la marginació, són a la base en Mystic River. La naturalesa de l’ésser humà està tractada ací a través d’una forta capa de misantropia. Com si Lehane ens estigués dient que els veritables perills de l’home no estan fora. No hem de buscar culpables externs, sinó furgar dins de les nostres ànimes.

La novel·la va ser adaptada amb un gran èxit de crític i públic per Clint Eastwood, i premiada amb dos Oscar. Dennis Lehane és un dels autors actuals més prolífics cinematogràficament parlant. Tant Gone Baby Gone (1998) com Shutter Island (2003) han estat adaptades per noms tan importants com Ben Affleck o Martin Scorsese, respectivament.

Fotografia de l’autor per LarryKnight en Flickr

La obra de Kundera

La insuportable lleugeresa de l’ésser, de Milan Kundera, és un d’aquells llibres memorables que solen utilitzar-se com petits fites a l’hora de seguir la bibliografia del seu autor. Una novel·la completíssima, plena de petits moments on el narrador aconsegueix trencar la realitat com si fos un vitrall i deixar clar que no és una novel·la més, ni una història d’amor, sinó tot un manifest sobre la vida i els seus detalls.

Tomás, un metge faldiller, coneix a Teresa gairebé per casualitat i se l’emporta al llit. Després de descobrir que ella no és com les altres (amb ella el joc no és el mateix, sembla anar més enllà del sexe), inicien un estrany romanç ple de contradiccions, com les aventures de Tomàs o el aviat que comencen a viure junts. Aquesta trobada tan accidentat serà el centre d’una espiral que obeeix a la vegada a la malícia de l’atzar i la fatalitat de l’etern retorn, i que anirà tornant-se cada vegada més dolorosa, més insuportable, a mesura que vagin entrant personatges com Sabina (l’atractiva fotògrafa) o Franz, l’amant d’aquesta, un marit idealista que troba el sentit del seu matrimoni en la infidelitat.

Però això és l’argument. Sota un títol que espanta i enamora, el llibre realment són pàgines i pàgines sobre com es prenen els personatges la història. Les incomoditats que li causa a Tomàs la vida en parella, els mals de cap de Teresa en descobrir la gelosia, la por de Franz. Com aquests personatges afronten el món dins del seu paradís / infern particular, com respiren, es mouen i demanen l’hora, amb una profunditat psicològica que (de vegades, algunes) s’acosta a la perfecció.

A més, està ple de petites escenes que Kundera descriu amb gran cura i aconsegueixen recrear-se en el nostre cap (per exemple una Teresa profundament adormida i Tomàs al seu costat, mirant-la), descrites amb unes figures excel lents que, tenint en compte que parlem d’un llibre de filosofia, el coronen i el transformen en una petita obra mestra, encara que de vegades, moltes vegades, la seva lectura es faci difícil a causa dels embuts i reflexions del narrador. Un llibre del qual podríem dir molt, i el descobriment i lectura recomano profundament.

Portada del llibre

Fa un temps em van regalar un llibre… bé, m’en han regalat molts, però avui us en parlaré d’un en especial. Fa un parell d’anys va arribar a les meves mans Dones de Manhattan (Mujeres de Manhattan), i segurament us sonarà perquè fa cosa d’un any han estrenat una sèrie basada en aquest llibre. L’autora és Candace Bushnell, més coneguda per la seva fantàstica novel·la de Sexo en Nueva York, també portada a la petita i gran pantalla.

Però desprès de l’èxit de Sexo en Nueva York, la veritat és que esperava força més d’aquesta novel·la. Dones de Manhattan està molt en la línia de la popular sèrie, 4 dones d’uns 40 anys comparteixen els seus secrets perquè són grans amigues. La peculiaritat d’aquestes dones és que han arribat a triomfar, i tot i que en moltes ocasions la seva vida personal és un desastre, la vida professional és el somni de qualsevol persona. La diferència d’aquestes protagonistes amb les de Sexo en Nueva York és que la majoria tenen vida familiar: fills i marit. Cosa que les altres (Carry, Samantha, Charlotte i Amanda) no.

No obstant és una lectura prou entretinguda. No espereu trobar la bíblia de la psicologia femenina, perquè jo personalment no m’identifico amb cap de les protagonistes, i tampoc reflexions que us canviïn la forma de veure la vida, però tot plegat és força entretingut. Ni més, ni menys.

Pel que fa a la meva reflexió, compararia aquesta obra amb les antigues novel·les rosa que llegien les nostres àvies. Són una mena d’anestèsia general per la ment del lector, en aquest cas lectora. Totes i cadascuna de les accions i trames de la novel·la estàn triades per tal de satisfer a dones que realment no tenen aquest tipus de vida. Són narcotitzants. Un món perfecte on tot funciona gràcies a l’esforç d’una dona que no compta amb l’ajuda del seu company sentimental, per exemple. De fet, tots els homes que apareixen durant la trama estan sotmesos a les dones.

Un amant totalment enamorat, un marit mantingut per l’existòs treball de la seva dona, etc. Són les antigues concepcions de l’home i la dona en qüestions romàntiques, però que ara juguen papers canviats. Ara és la dona la que treballa fora de casa i l’home el que es queda fent el dinar. És com un crit al feminisme més absurd, perquè no crec que les dones en haguem de dedicar a dominar als homes… sempre ho hem fet (muhahahaha).

Mirall trencat

Mercè Rodoreda ha estat l’escriptora catalana contemporània més influent de la nostra època. Les seves obres han estat traduïdes a més de 20 idiomes diferents i no només ha escrit novel·les, també poesia, teatre i contes. Ens trobem davant d’un autèntic fenomen literari i és una clara referència d’altres autors, ja que la seva obra s’ha estès internacionalment.

Un dels llibres que més recomano de l’autora és Mirall trencat. Fa uns anys es va portat a la petita pantalla per part de TV3, una sèrie molt ben recreada, tant pels espais com pels personatges. Pels que no hagin llegit la novel·la és una obra coral on els personatges que hi apareixen tenen llaços d’unió familiars. La història té lloc a Barcelona, abans de la guerra civil. Possiblement el títol de l’obra (Mirall trencat) té molt a veure amb la història que en explica Mercè Rodoreda. Un mirall és l’autèntic espectador de les vides dels personatges que apareixen i desapareixen durant la narració, i reflecteix els moments que cadascun dels personatges viu.

Però aquesta, tot i que és una de les meves lectures preferides, no és un clar exponent de l’obra de Mercè Rodoreda. L’autora pràcticament durant tota la seva obra ha escrit en primera persona. La curiositat d’aquest element és que els seus “portadors de veu” sempre han estat personatges femenins, cosa que fa que les lectures siguin petits porcions de vida, probablement autobiogràfiques. Per tant, podem dir que l’obra de Mercè Rodoreda es caracteritza per l’important paper que tenen les dones, autèntiques còmplices de la seva característica literatura. Un clar exemple és la Plaça del Diamant, també molt recomanable pels qui no hagin llegit mai a l’autora.

Per acabar, i ja que he parlat de Mirall trencat, us recomano la seva lectura. Considero que és una molt bona lectura i que a més, pels més interessats podeu trobar escenificada per TV3. El pas dels anys és un dels elements que més em crida l’atenció d’aquesta novel·la. Sembla que el temps és capaç de posar a tots els personatges al lloc on es mereixen, tot i que durant la trama, hi ha força injustícies, però no us vull fer cap SPOILER. Cada cop que llegeixo el llibre crec que no val la pena preocupar-se per les qüestions estètiques. Es possible que només em passi a mi, però una de les protagonistes, la Teresa Goday sembla que es vagi a menjar el món durant la seva joventut, però en quant li arriba la maduresa, tot s’esfuma. Així que ben mirat… com que a tots ens arriba l’hora, per què amoinar-nos per l’ambició, si tots acabem sent vells i tot pel que hem lluitat desapareix un cop respirem per última vegada.