A sang freda

Novel·la de no ficció o com posar els pèls de punta en 465 pàgines. Dos definicions, no excloents, de la novel·la que Truman Capote va escriure fa 44 anys, A Sang Freda. Alguns diuen que és la precursora del gènere, altres que el sevillà Manuel Chaves Nogales ja l’havia encetat als anys 40.

Sigui com sigui, les lloances que Truman Capote ha rebut per aquesta novel·la no són per prendre a la lleugera, ja fos el primer, el segon o el darrer en utilitzar el gènere. Per Javier Cercas, autor de Soldados de Salamina i Anatomia de un instante: “L’obligació de tot escriptor és apropar al lector a una problemàtica de la millor forma possible. Que se n’adoni de qui eren els seus protagonistes, el que van fer i perquè”.

Una definició que s’adiu molt al text que Capote va editar l’any 1966 després de la profunda investigació de l’assassinat dels quatre membres d’una família de Kansas. Aquesta recerca el va portar a conèixer de primera mà els protagonistes de la història (sense contar als Clutter, és clar); va parlar amb la gent del poble, amb els policies que portaren el cas i amb els assassins. No va ser una tasca fàcil, ja que el seu semblant estrafolari i l’actitud extravertida provocaven algun que altre recel entre la gent, així com la seva condició d’homosexual. Però al final aquesta dura tasca va ser recompensada i és que Capote no només va poder accedir a les confessions, escrits i proves més importants del delicte, sinó que es va guanyar la confiança dels mateixos assassins.
Continuar llegint »

La segona vida de Bree Tanner

Estaries dispost a donar la teva vida per amor? O amb altres paraules, et convertiries en un vampir ansiós per la sang humana per la persona a la que estimes? Aquestes preguntes, en el món real incoherents, marquen el principal eix argumental de les novel·les i les pel·lícules de la saga Crepuscle, èxit de masses i fracàs de crítica.

Fa uns anys, no tants, érem capaços de viure al marge del món crepuscular que Stephanie Meyer va inventar. Existien els primers llibres i les fans començaven a multiplicar-se, però l’escala de mesurar era encara petita. He de confessar, per exemple, que fins que no va sortir la primera pel·lícula de la saga ignorava per complet que existís un vampir anomenat Edward Cullen enamorat de la humana Bella Swan.

En arribar però els llibres a la industria cinematogràfica el boom és va disparar. Adolescents embogides que supliquen a l’actor que interpreta al vampir, Robert Pattinson, que les mossegui; mares que resen perquè les seves filles es creuin amb Jacob Black i aquest s’enamori d’elles o àvies que es reuneixen setmana rere setmana per veure les pel·lícules. És que ens hem tornat bojos?
Continuar llegint »

Un llibre de dues històries

Fa uns dies vaig acabar de llegir-me un llibre, El Club Dumas d’Arturo Pérez-Reverte, que sent sincera, m’ha costat 4 anys acabar-lo. Crec que el vaig començar 3 cops però mai acabava de passar de la pàgina 80. No sé si es deu a una espècie de conjur o bé és que simplement no trobava gaire interessant la novel·la, però el cas es que per fi l’he llegit d’una tirada i tot i que m’ha decepcionat, puc dir que el nus és força entretingut i interessant.

La novel·la es centra en dues històries, una relacionada amb uns manuscrits de Dumas, l’altra sobre un llibre que invoca al mateix diable. El personatge principal, Lucas Corso, és un “detectiu de llibres” i en els dos casos ha de comprovar la autenticitat dels documents. El cas és que en aquesta aventura anirà visitant diferents parts del món que l’autor recrea molt bé. Per exemple, el meu passatge preferit és quan Corso va a Lisboa i l’escriptor descriu una casa vella i atrotinada que fa anys era de bona família.

L’amor pels llibres que desprèn la novel·la també és força interessant, tot i que he de dir que el desenllaç de les dues històries és molt fluix. La història que més m’agrada és la que esta relacionada amb el manuscrit de Dumas, ja que hi ha personatges que estan molt ben caracteritzats, però també és la que té un pitjor final. Les escenes d’acció estan escrites a mitja tinta, és a dir, no hi ha una emoció excessiva i s’acaben en un no res. I en quant al final de la trama del manuscrit de Dumas… és tan simple que gairebé opto per tancar el llibre. Però no, no ho vaig fer, vaig continuar i així vaig saber com acaba l’altra història del llibre, que tot i que té un final més fort, no esta a l’altura del nus de les històries.
Continuar llegint »

Portada del llibre

Tots aquells que estimen l’obra literària de Mercè Rodoreda coneixen el seu gust pels motius florals, afició que va desenvolupar gràcies a la influència del seu avi matern Pere Gurguí, al que l’autora estava molt lligada. Si fem un repàs mental a la seva trajectòria literària ens adonem que les flors es troben presents en pràcticament cadascun dels seus llibres. Moltes vegades comparada amb l’escriptora anglesa Virginia Wolf, Mercè Rodoreda utilitza una narrativa simbòlica, amb al·legories poètiques i descripcions preciosistes. On les flors tenen un lloc important.

En la novel·la que  avui comentem, l’al·legoria pren la forma d’un jardí. El seu jardiner serà l’encarregat de narrar al lector els esdeveniments i es constituirà com l’element que uneix el jardí amb la particular historia de la família Bohigues. A través de sis capítols que representen els sis estius que es rememoren al llibre, el narrador ens mostra un univers de luxe i riquesa, uns personatges que durant l’estiu es dediquen a una vida hedonista i despreocupada… però que amaguen secrets i drames interns. Estem davant d’uns homes i dones que paguen les seves faltes del passat al present, i amb interessos molt elevats. I, encara que no ho sembli, tots busquen una quimèrica existència basada en la troballa de l’amor vertader.

Una vida que no és el que sembla, unes trames familiars inquietants. Un paradís terrenal en forma de jardí que contrasta amb un interior podrit: el dels mateixos personatges, les seves mentides i els seus secrets. El temes recurrents de Rodoreda es situen al centre del relat. Així, la vida dels personatges estarà marcada pel fracàs amorós, la mort i el rebuig de la maternitat. La Rosamaria perdrà el fill que espera, així com el seu gran amor, l’Eugeni. El llibre es centra particularment en el triangle amorós del matrimoni Rosamaria-Francesc i el seu veí Eugeni.
Continuar llegint »

Portada del llibre

Josafat és un clàssic de la literatura contemporània catalana. Escrit en 1906 per Prudenci Bertana, avui considerem aquest llibre com un dels màxims exponents de la corrent modernista del pensament. El motiu principal que recorre el text de Bertrana és la idea de dicotomia. Amb un sensible simbolisme, les relacions de l’heroi amb el món que l’envolta són les que defineixen els preceptes de l’esmentat moviment. Així, tenim el vici contra la virtut, l’heroi contra la natura, l’individu enfront la massa… al cap i a la fi, el bé contra el mal.

Ja al inici, la dicotomia que amb més força s’estableix és aquella que fa referència a les discordances entre un món rural i l’espai urbà. Agafant la filosofia de Rousseau, Bertrana ens proposa la idea de que l’home sols pot ser feliç i pur en un estat salvatge de l’existència. El camp, l’espai rural, és el lloc primigeni i propi a l’ésser humà. En aquest mitjà neix Josafat, però les ànsies de progressar en la vida el fan abandonar casa seva. Quan arriba a la ciutat, mai tornarà a ser el mateix. Poc a poc esdevindrà un home en negatiu, degradat, bestial. La noblesa i els bons sentiments queden enrere.

El tema del fanatisme també és ben clar dins de l’obra. Josafat, sempre del costat de l’església, no dubtarà en aplicar la força bruta si algú del seu voltant no respecta la llei divina. No obstant això, serà ell el primer en degradar la seva condició humana. Un dels punts més importants per entendre la destrucció de Josafat és la impossibilitat del personatge per canalitzar els seus impulsos sexuals de manera sana. La repressió catòlica juga un important paper per comprendre la contradictòria personalitat de  l’antiheroi crepuscular creat per Prudenci Bertrana.
Continuar llegint »

Portada del llibre

Els drames burgesos ambientats en períodes històrics més o menys recents estan de moda. A la televisió en tenim uns quants exemples: Águila Roja, Amar en tiempos revueltos o La señora són alguns dels productes catòdics d’àmbit nacional que proposen la mateixa fórmula. Més a prop, la sèrie Temps de silenci, emesa per tv3, responia a una formula tancada i efectiva, amb alguns trets característics com la lluita de classes, la influència de la religió, l’enfrontament polític, la diferència entre el camp i la ciutat…

Els mateixos motius però amb una envergadura força superior són els que recorren la novel·la Foc Latent de la quasi desapareguda Luïsa Forrellad, una escriptora que els més madurs recordaran per haver guanyat el més prestigiós premi de les lletres catalanes, el Premi Nadal. Efectivament, en 1953 una Forrellad jove i desconeguda guanyà el Nadal amb la novel·la Sempre en capella, de difícil classificació literària. Cinquanta anys després l’autora, que mai ha parat d’escriure, torna a la publicació per la porta gran.

I no és per a menys. Publicat per l’Editorial Angle, el seu projecte (que alguns anomenen la “seva obra magna”) l’ha portat mig segle de minuciosa investigació al voltant d’una de les èpoques més convulses de la història catalana. Ambientada a finals del segle XIX, l’autora ens narra una peripècia amorosa amb una habilitat narrativa totalment en forma, fresca i emocionant. Un requeriment obligat per a traslladar-nos amb força cap a l’època on Barcelona es formava a ella mateixa: catalanisme, burgesia, lluita de classes, bombes anarquistes… tot un compendi de circumstàncies que desembocaren en l’anomenada Setmana Tràgica.
Continuar llegint »

Portada del llibre

Ser hereu d’una cultura de l’exclusió és, pot ser, el que ha dut a l’escriptor d’origen irlandès Dennis Lehane a escriure un text tan demolidor i destructiu com va ser la seva novel·la més celebrada, Mystic River (2001). Nascut a Dorchester, a l’estat de Boston, Lehane assegura que varen ser els ambients urbans del lloc on va créixer el que més l’inspiraren a l’hora de recrear els espais dels seus llibres. Així, el mapa social que dibuixa l’autor ho és tot menys tranquil·litzador. La ciutat es converteix en un paisatge indòmit, una mena de selva on les lleis dels homes son d’allò més perverses i retorçades. Ningú està fora de perill.

Sense cap mena de treva, la història comença amb un fet devastador. Jimmy, Sean i Dave són tres amics que gaudeixen de la seva infantesa fins que uns policies abusen sexualment del petit Dave. Aquest fet marcarà les seves vides per sempre, a més de separar-los definitivament, de la seva amistat i del seu estatut com nens. Vint-i-cinc anys després, la filla d’en Jimmy apareix assassinada. L’encarregat de la investigació no serà altre que Sean. No obstant això, Jimmy, ple d’angúnia i frustració, utilitzarà els seus propis mitjans (poc ortodoxes, per cert) per trobar i castigar l’assassí.

Amb un ritme frenètic i cada volta més intrigant, ens adonem que el mateix Dave pot estar implicat en la mort de la filla de Jimmy, al temps que Sean intenta buscar desesperadament un culpable dins dels marges que estipula la llei. Encara que cadascú dels personatges intente fer el millor per a ell i per als seus, la moral institucional xocarà amb la llei del carrer. On els crims se paguen amb altres morts… i els deutes antics se salden amb més sang.
Continuar llegint »

La obra de Kundera

La insuportable lleugeresa de l’ésser, de Milan Kundera, és un d’aquells llibres memorables que solen utilitzar-se com petits fites a l’hora de seguir la bibliografia del seu autor. Una novel·la completíssima, plena de petits moments on el narrador aconsegueix trencar la realitat com si fos un vitrall i deixar clar que no és una novel·la més, ni una història d’amor, sinó tot un manifest sobre la vida i els seus detalls.

Tomás, un metge faldiller, coneix a Teresa gairebé per casualitat i se l’emporta al llit. Després de descobrir que ella no és com les altres (amb ella el joc no és el mateix, sembla anar més enllà del sexe), inicien un estrany romanç ple de contradiccions, com les aventures de Tomàs o el aviat que comencen a viure junts. Aquesta trobada tan accidentat serà el centre d’una espiral que obeeix a la vegada a la malícia de l’atzar i la fatalitat de l’etern retorn, i que anirà tornant-se cada vegada més dolorosa, més insuportable, a mesura que vagin entrant personatges com Sabina (l’atractiva fotògrafa) o Franz, l’amant d’aquesta, un marit idealista que troba el sentit del seu matrimoni en la infidelitat.

Però això és l’argument. Sota un títol que espanta i enamora, el llibre realment són pàgines i pàgines sobre com es prenen els personatges la història. Les incomoditats que li causa a Tomàs la vida en parella, els mals de cap de Teresa en descobrir la gelosia, la por de Franz. Com aquests personatges afronten el món dins del seu paradís / infern particular, com respiren, es mouen i demanen l’hora, amb una profunditat psicològica que (de vegades, algunes) s’acosta a la perfecció.
Continuar llegint »

Portada del llibre

Fa un temps em van regalar un llibre… bé, m’en han regalat molts, però avui us en parlaré d’un en especial. Fa un parell d’anys va arribar a les meves mans Dones de Manhattan (Mujeres de Manhattan), i segurament us sonarà perquè fa cosa d’un any han estrenat una sèrie basada en aquest llibre. L’autora és Candace Bushnell, més coneguda per la seva fantàstica novel·la de Sexo en Nueva York, també portada a la petita i gran pantalla.

Però desprès de l’èxit de Sexo en Nueva York, la veritat és que esperava força més d’aquesta novel·la. Dones de Manhattan està molt en la línia de la popular sèrie, 4 dones d’uns 40 anys comparteixen els seus secrets perquè són grans amigues. La peculiaritat d’aquestes dones és que han arribat a triomfar, i tot i que en moltes ocasions la seva vida personal és un desastre, la vida professional és el somni de qualsevol persona. La diferència d’aquestes protagonistes amb les de Sexo en Nueva York és que la majoria tenen vida familiar: fills i marit. Cosa que les altres (Carry, Samantha, Charlotte i Amanda) no.

No obstant és una lectura prou entretinguda. No espereu trobar la bíblia de la psicologia femenina, perquè jo personalment no m’identifico amb cap de les protagonistes, i tampoc reflexions que us canviïn la forma de veure la vida, però tot plegat és força entretingut. Ni més, ni menys.
Continuar llegint »

Mirall trencat

Mercè Rodoreda ha estat l’escriptora catalana contemporània més influent de la nostra època. Les seves obres han estat traduïdes a més de 20 idiomes diferents i no només ha escrit novel·les, també poesia, teatre i contes. Ens trobem davant d’un autèntic fenomen literari i és una clara referència d’altres autors, ja que la seva obra s’ha estès internacionalment.

Un dels llibres que més recomano de l’autora és Mirall trencat. Fa uns anys es va portat a la petita pantalla per part de TV3, una sèrie molt ben recreada, tant pels espais com pels personatges. Pels que no hagin llegit la novel·la és una obra coral on els personatges que hi apareixen tenen llaços d’unió familiars. La història té lloc a Barcelona, abans de la guerra civil. Possiblement el títol de l’obra (Mirall trencat) té molt a veure amb la història que en explica Mercè Rodoreda. Un mirall és l’autèntic espectador de les vides dels personatges que apareixen i desapareixen durant la narració, i reflecteix els moments que cadascun dels personatges viu.

Però aquesta, tot i que és una de les meves lectures preferides, no és un clar exponent de l’obra de Mercè Rodoreda. L’autora pràcticament durant tota la seva obra ha escrit en primera persona. La curiositat d’aquest element és que els seus “portadors de veu” sempre han estat personatges femenins, cosa que fa que les lectures siguin petits porcions de vida, probablement autobiogràfiques. Per tant, podem dir que l’obra de Mercè Rodoreda es caracteritza per l’important paper que tenen les dones, autèntiques còmplices de la seva característica literatura. Un clar exemple és la Plaça del Diamant, també molt recomanable pels qui no hagin llegit mai a l’autora.
Continuar llegint »