Portada d'una gran obra

El 2007 es va estrenar als Estats Units la versió cinematogràfica de L’amor en els temps del còlera (Love in the estafi of cholera és el títol original de la pel·lícula, dirigida per Mike Newell i amb Javier Bardem i Giovanna Mezzogiorno com a protagonistes), de l’escriptor i premio Nobel Gabriel García Márquez, al que pràcticament tots coneixereu i del que la majoria haurà llegit els seus Cent anys de solitud.

La novel·la és la història d’amor i tenacitat més bella que mai hagi llegit i, si bé Cent anys de solitud és una obra perfecta quant a desenvolupament i tècniques narratives, amb una evolució psicològica dels personatges sorprenent, L’amor en els temps del còlera és una obra bellíssima. El propi autor s’ha referit a ella en més d’una ocasió com la seva predilecta entre totes les quals ha escrit: «El meu llibre és L’amor en els temps del còlera, aquest és el llibre que va a quedar. Cent anys de solitud és un llibre mític, i jo no tracto de disputar-li cap mèrit, però L’amor en els temps del còlera és un llibre humà amb els peus en la terra del que som nosaltres de debò».

L’obra tracta dels sentiments més purs que puguin albergar els éssers humans, però sense encegar-se en ells i reflectint les adversitats d’una època minada per la pobresa i les guerres civils, així com per les traves que altres personatges posaran a una relació aparentment impossible entre Florentino Ariza i Fermina Ariza, ja que pertanyien a classes socials diferents i entre ells existia una considerable diferència d’edat.
Continuar llegint »

La rosa i el llibre, protagonistes a Sant Jordi

És Sant Jordi, un any més. El llibre, finalitat i essència de Llegirllibres.cat, i la rosa, són els principals protagonistes d’una jornada tan especial per a Catalunya, homenatjant la preciosa llegenda del drac i Sant Jordi.

Les paradetes de roses i llibres recorren avui tota la ciutat de Barcelona, amb el seu epicentre habitual a les Rambles, també anomenada amb molt encenrt Rambla de les Flors. Aquest podria ser un post sobre les novetats editorials d’aquest Sant Jordi, però això seria caure més aviat en l’oportunisme i, fins i tot, anar en contra dels propis autors que avui promocionen els seus llibres i dels quals hi ha qui només en parla en aquestes dates.

A llegirllibres.cat parlem durant tot l’any de llibres d’ara i d’abans i, per tant, no creiem que cap autor que avui estigui signant llibres ens digui res per no parlar de novetats editorials a Sant Jordi. Aquest és el seu racó i sempre podem parlar dels seus llibres quan vulguin.
Continuar llegint »

Portada de El Món de Sofia

El Món de Sofia, de Jostein Gaarder, és a dia d’avui un dels millor i més accessibles llibres sobre la història de la filosofia i el major èxit en la història de la literatura noruega, a més d’un best-seller a tota Europa. Fins aquí perfecte. Però té un defecte tan fran que cal mencionar, és un llibre que en són dos. Per una banda, un completíssim i fascinant manual sobre les figures clau en la filosofia i el pensament social. Per altra, una novel·la en ocasions aconseguida, en la resta prou mediocres. El desnivell entre ambdós provoca que això sigui un defecte i no una virtut.
L’excusa argumental que proposa Gaarder és el d’una nena adolescent, Sofia Amundsen, que troba a la seva bústia una carta que conté la frase: Qui ets tu? i que servirà de porta per a una proposició tan extranya com suggerent: rebre un curs de filosofia per correspondència.

A partir d’aquí hi ha dues opcions. Deixar a una banda el relat i centrar-se només en les successives cartes que Sofia va rebent, o llegir la novel·la i saltar-se els plecs de filosofia. Cada una de les dues parts és tan inconnexa i tan diferenciada que la tasca de fer ambdues coses a la vegada es torna difícil per no dir impossible.

En quant al relat, cal dir que està ple de llacunes narratives. Sovint es pot apreciar que els fenònems paranormals i les incoherències i paradoxes estan posades amb intenció, amb el dubtós fi d’aportar major misteri a la història. Després d’un inici espectacular i hipnòtic, que manté al lector literalment anclat en el llibre, la pèrdua d’intensitat és absoluta quan Gaardner intenta, sense èxit, explicar de manera efectua la premisa proposada. Una nena paral·lela a Sofia, Hilde, amb la qual té molts elements en comú; i l’enigmàtic Alberto Knox, que resulta ser el fins ara anònim professor de filosofia.
Continuar llegint »

Paulo Cohelo es manté com a referent

Paulo Coelho ens apassiona o tot el contrari, estar en una posició intermitja és quasi impossible perquè suposa un mar de contradiccions per al lector en quant a gustos literaris, preferències i postures filosòfiques. L’escriptor brasiler, un dels gurús actuals d’aquesta espiritualitat d’estar per casa que està tan de moda, intenta explorar amb aquest Verònica decideix morir les causes i motivacions per al suïcidi o, per contra, sortir endavant. Qui escriu aquesta ressenya havia llegit anteriorment d’aquest autor la vitalista i aconseguida L’Alquimista i la pretenciosa però intrascendent Onze Minuts, sense que això generés escepticisme o bé il·lusió a l’hora d’iniciar la lectura d’aquest nou llibre.

I la història va així: Veronika, una guapa esolvena de 24 anys, independent i reflexiva, ha decidir suïcidar-se per por a que la seva vida es mantingui tan monòtona com fins ara. Ingereix pastilles, i mentre espera a que facin efecte, llegeix a una revista un article la primera frase del qual és: “On està Eslovènia?”, amb la qual cosa Veronika arriba a la conclusió que viu en un país que ningú sap on és. Per això, escriu una nota dient que es suïcida perquè la gent sàpiga on està Eslovènia.

Encara que sobreviu a l’intent de suïcidi amb un coma agònic, és internada en el tristment famós centre psiquiàtric de Ljubjiana, Villete, i els metges li donen cinc dies de vida pels transtorns cardíacs que li han provocat les pastilles. Cal admetre-ho: la premisa és atractiva i suggerent, i certament la primera meitat del llibre es llegeix amb facilitat i tens una sensació indubtablement agradable, però després tot cau de forma clara.
Continuar llegint »

El Senyor de les Morques és un dels llibres que tractan la natura de l’ésser humà de la forma més pessimista que podem imaginar. Escrita el 1954 pel premi Nobel William Golding (1911-1993), sembla una revisió de Leviatán, de Thomas Hobbes, on s’afirma que existeix un constant i inherent “guerra de tots contra tots”.

A la II Guerra Mundial, un avió s’estrella contra una illa paradisíaca. Aquest avió transportava desenes de nens britànics d’entre els sis i els onze anys, i després de l’accident cap adult sobreviu, amb la qual cosa els nens han de buscar-se la vida pels seus propis mitjans, i establir una societat provisional a l’espera d’un rescat per part dels “grans”. En principi, justament després del sinistre, Ralph, un jove atractiu i carismàtic, es fa amb el control gràcies a una caracola que utilitza per a cridar la resta. A ell se li enganxa Piggy, un noi grassonet, de qui es riuen fins la sacietat, i busca en Ralph protecció i respecte. Un altre noi, Jack, després d’una discussió amb Ralph, s’imposa i crea un altre bàndol, lliure de lleis i de formalitats i amb conductes molt més dèspotes i anàrquiques.

Sota aquesta interessant premisa, es desenvolupa una novel·la magistral que s’ha convertit amb el pas dels anys en un clàssic contemporani, si bé va gaudir d’un èxit immediat en el moment de la seva publicació.
Continuar llegint »

Hi ha llibres que seran recordats per sempre, i aquest en podria ser un. L’Alquimista és el llubre més conegut de Paulo Coelho. Com tot el que ha escrit és molt fàcil i ràpid de llegir. Menys de 200 pàgines per a llegir en un parell d’hores. Coelho es defineix a si mateix com un escriptor òptim i és cert que escriu de manera clara, senzilla i penso que és una de les claus del seu èxit: capítols breus.

Les seves obres no acostumen a deixar indiferent a ningú. Així doncs, o t’agraden els seus llibres o et semblen ‘una xorrada’. Però no conec casos de gust intermig. Des de la pàgina oficial de l’autor distribueixen de franc l’ebook i el seu pròleg; podeu descarregar des d’aquí L’Alquimista i el Pròleg de l’Alquimista.
Continuar llegint »

Assaig sobre la Ceguesa és, per a molts crítics, la millor novel·la del premi Nobel portugués José Saramago (1922). Amb un estil certament original, frenètic, i un modus operandi de ciència-ficció per la seva trama apocalíptica i surrealista, Saramago fa que una novel·la densa (en algunes edicions té 500 pàgines) es llegeixi fàcilment, amb total complicitat amb el lector, per l’horror que aquest està llegint, i inevitable, imaginant-se.

José Saramago utilitza paràgrafs llargs, molts verbs, pocs objectius però molt explicatius i visuals, i no utilitza el punt i seguit, sinó una coma i escriu la paraula posterior en majúscules. A més, alterna narracions en tercera persona com a monòlegs d’alguns dels personatges, de forma que a vegades no és evidant saber si el personatge està parlant o pensant el que està escrit. És important explicar això perquè de primeres és complicat acostumar-se a llegir amb plaer l’absurda trama que ens proposa Saramago.
Continuar llegint »

El seu títol complet és Konrad, o el nen que va sortir d’una llauna de conserves, i va ser escrit el 1975 per l’especialista en literatura infantil Christine Nöstlinger (1936-?), guardonada amb el premi Hans Christian Andersen el 1984.

Konrad és el seu millor llibre, perquè és el que té un argument més original i una trama més coherent dins d’una història orientada als nens. Una altra obra destacada de la seva autora és Estimada Susi, estimat Paul, en el seu conjunt mediocre, però on aconsegueix apropar al públic infantil el gènere epistolar mitjançant dos amics que escriuen quan estan avorrits.

La senyora Bartolotti, una madura soltera i solitària, aficionada a guanyar concursos i sorteigs de revistes i amb una idiosincràsia afegida i immadura, rep un dia un misteriós paquet. En obrir-ho es troba amb una llauna de conserves, dins de la qual apareix un nen de 7 anys, prefabricat i perfecte (sembla dir-se Konrad perquè així ho diu a l’etiqueta), que suposarà mal de caps per l’extranya senyora Bartolotti, molt poc acostumada a conviure amb persones i molt menys amb nens.
Continuar llegint »

Un dels llibres que més va marcar la infància d’una generació va ser sense cap dubte Molts contes per a jugar (editat per Alfaguara), del polifacètic Gianni Rodari (1920-1980), un indispensable per dret propi en la literatura infantil del segle XX. De fet, va rebre el 1970 el premi Hans Christian Andersen, el màxim guardó als autors de contes infantils.

El fet que es pugui jugar amb aquests contes presentar per l’autor respon a una premisa molt senzilla: el llibre inclou 20 contes amb tres finals cadascun, de manera que el lector pot escollir el final que més li agradi, o inventar-se un propi. Rodari escull després un dels tres finals proposats, i explica les raons que li han portat a escollir-ho. La interactivitat que existeix entre el lector i l’autor fa que aquest sigui un dels llibres més originals mai escrits en la literatura infantil i fins i tot juvenil.
Continuar llegint »

La pintura sempre ha tancat un misteri difícil de desentranyar. Més encara quan el cinema no havía fet la seva fulgurant aparició, cegant les retines de generacións futures i forjant una nova cultura visual. A la pintura s’amaga una voluntat de profunditat nugada amb la inevitable veritat, la trista realitat podríen dir alguns, de que sólament es tracta de pigments arrastrats sobre una tela, a l’espera de que la seva projecció sobre l’espectador provoqui emocions especials sobre la seva ànima. Tot menys indiferència, clar!

Qui es veu arrosegat per l’encanteri de un retrat, com a pintor o com a espectador, s’enfrenta a aquesta mentida. Però es veu obligat a comprendre-la! La pintura, com la palabra, recull alguna cosa de la realitat per a comunicar-la a una altra persona mitjançant l’encanteri del símbol.

En aquesta obra de ficció, que podríem dir de pintura-ficció, tots el avantatjes de la inmortalitat per l’imatge, la disculpa de la bellesa front a la moral, un jove innocent i ben plantat es retratat amb un efecte inesperat. A partir del moment on el quadre és acabat va a pasar algo curiós: El temps no pasará per al retratat. Ni la enfermetat, ni els gestos que el temps va surcant al rostre al vent de les emocions, ni l’envelliment…Rés no es vorà en el aspecte de Dorian Gray. Continuar llegint »