L'estany de foc és la darrera novel·la de Silvestre Vilaplana.

Ahir vaig acabar de rellegir ’L’estany de foc’, l’última novel·la de l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana. Em ve a la ment l’entrevista que li vaig fer temps enrere i alhora em reafirme en tot allò que sobre ell vaig dir, però destaque per damunt de tot la seua gran capacitat per explicar històries que agafen fort el lector de la mà i el condueixen per una trama purament de thriller sense deixar-lo anar en cap moment. Això sí, un thriller que sovint ens transporta al passat i ens situa de ple en èpoques remotes però clau en el curs de la nostra història. ‘L’estany de foc’ és l’exemple perfecte de tot això.

Amb aquesta obra Vilaplana ens transporta a un moment històric crucial, a les darreries del Segle d’Or de les lletres valencianes. I justament de lletres va la història. Concretament de les que contenia la Bíblia valenciana, és a dir, la primera traducció al català de les sagrades escriptures. Potser poca gent sap que la nostra va ser la tercera llengua que va tenir traducció pròpia del text sagrat, només per darrere de l’alemany i l’italià. I segurament la causa d’això siga precisament la història que explica L’estany. Una història de persecució portada a les màximes conseqüències, on la possessió d’un exemplar de la Bíblia valenciana podia portar el seu custodi al cadafal.

Aquesta és la història de Daniel Vives i de l’últim d’aquests exemplars en un temps en que la corona castellana, que des d’abans del Compromís de Casp maldava per fer-se amb el control de la Corona d’Aragó, comença a assentar definitivament les bases de la seua preponderància política als regnes peninsulars.  I ho fa exportant una arma de destrucció massiva; la seua Inquisició. Daniel Vives coneix molt bé com se les gasten els inquisidors vinguts de Castella; coneix la cremor del seu acer roent la carn, el poltre, la tortura vil i salvatge. Tanmateix no li importa perquè és conscient d’allò que s’hi juga i potser sap que la història li farà justícia.

La història de Vives és la història d’un home íntegre, d’un apassionat de la seua feina en definitiva. Ell ha format part del grup d’erudits que en el seu moment portaren a terme la difícil tasca de traducció de la Bíblia. Després arribaren els inquisidors i ordenaren destruir tots els exemplars adduint heretgia. I ben aviat l’exemplar de Vives esdevé l’últim i es veu obligat a amagar-se i fugir de la persecució del tan malvat com eficaç Juan de Monasterio. Amb una càrrega afegida: a més de ser el custodi de tan maleït tresor, Daniel Vives és jueu en una època en que ser-ho ja és prou per ser vexat, torturat i assassinat.

Vet aquí la paradoxa que no és tal; un jueu salvant de les flames de la Inquisició una Bíblia cristiana. No obstant, Vives la considera igualment seua, i no per cristià, sinó perquè tota Bíblia cristiana conté alhora l’Antic Testament, el llibre sagrat del judaisme. En la llengua del poble, no ho oblidem. I és que no per jueu deixa Vives de ser un valencià i alhora un gran enamorat de la seua pàtria.

L’estany de foc és doncs una lluita contra el temps i contra el curs de la història. Una partida desigual, amb les cartes marcades. I una partida que acaba amb un final dramàtic i alhora una petita gran victòria. La Bíblia valenciana va ser reduïda a cendres; tota ella llevat d’un grapat de fulls, els que Vives va lliurar del foc, els que avui dia encara es conserven a l’Hispanic Society de Nova York. Els que donen testimoni que aquell llibre va existir malgrat l’intent per esborrar-lo de la història. No deixa de resultar fascinant que aquell fragment conservat, el que preservaria per sempre més la memòria, fóra justament un full de l’Apocalipsi.

Llegiu-ne un fragment

Cartell de la presentació.

En paraules del mateix autor: “és un conjunt a l’atzar d’idees que formen part dels pensaments que tenim totes les persones en algun moment de les nostres vides i que finalment ha pres forma de llibre”. Així doncs, sempre segons l’autor, la idea hauria partit del seu interés per conservar en paper alguns dels escrits del seu blog, si més no els que més li agradaven. “A partir d’aquí la idea va anar fent-se gran i finalment s’ha convertit projecte solidari”.

A més, aquest llibre s’ha fet a comanda i mitjançant el sistema crowdfunding, és a dir que s’ha pogut publicar i editar gràcies a les aportacions voluntàries que la gent ha anat fent. Fins a 35 aportacions en només dos dies, que haurien amb un valor de 50 euros cadascuna, cosa que va permetre sufragar el total de l’edició, valorada en uns 1.700 euros. “Si era un projecte solidari, havia d’aconseguir que eixira  a cost zero”. Se’n va sortir i assegura estar emocionat. Cadascuna de les 35 persones que van aportar el seu granet de sorra té una menció en forma de recordatori al llibre i un exemplar com a obsequi. Llorca destaca a més que tant la il·lustració de portada, com la correcció de textos i la maquetació han sigut un treball amb una qualitat professional, però realitzat des de la col·laboració desinteresada.

Germán Llorca apunta que es va decidir a fer la donació a l’AFIEM perquè té un amic treballant allí i coneix la tasca que desenvolupen. A l’associació van acollir la idea amb entusiasme i implicació. Ara l’èxit de la iniciativa dependrà de que es puga arribar a la xifra de 9.000, és a dir, a vendre tots els exemplars editats. Per això l’autor convida tothom a assistir-hi. Per qui estiga interessat i no puga assistir a la presentació de dijous vinent, que tindrà lloc a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, sàpiga que el llibre es pot comprar als locals de l’AFIEM. És per una bona causa!

Sobre el nazisme, l’Holocaust i la Segona Guerra Mundial potser s’han escrit milions de fulls i han corregut autèntics rius, si no mars, de tinta. Sobre l’extermini, la guerra i les dèries megalòmanes del govern hitlerià s’han fet milers de pel·lícules i documentals, enfocades gairebé des de tots els punts de vista possibles.  Del que segurament no se n’ha parlat tant ha estat el post-Holocaust, de tot el que va passar durant aquella dura postguerra. Especialment del període de tres anys que va des del final de la guerra fins a la creació de l’estat d’Israel, l’any 1948, un moment de la història especialment delicat i també força desconegut.

Dels gitanos, la segona minoria ètnica en el punt de mira del nacionalsocialisme –600.000 persones exterminades– tampoc no s’han fet gaires pel·lícules, ni massa reportatges en profunditat. Potser perquè una catàstrofe al costat d’una catàstrofe més gran acaba per restar en l’oblit, tot i que ambdues formen part de la mateixa tragèdia. Potser també perquè parlar de gitanos no ven tant com parlar sobre jueus, que és esmentar la paraula i vindre’ns al cap la tortuosa història del ‘poble escollit’ i eixes coses.

Segurament és per això que l’escriptor valencià que més ven, altrament conegut com a Ferran Torrent, ha decidit de combinar-ho tot plegat per retre-hi personal homenatge amb la seua última novel·la, Ombres en la nit. Un relat trepidant sobre vides trencades que es mantenen gràcies a l’odi, amb tots els elements d’un thriller a l’ús però sense ser gens convencional. Una novel·la diferent amb una perspectiva diferent. Concretament, la de Santiago Cortés, un gitano valencià supervivent de Dachau que s’uneix a Nakam, una organització jueva que pretén venjar-se del nazisme mitjançant la cerca i captura dels jerarques fugits de la justícia.

I tot això pràcticament sense eixir de casa, perquè Ombres en la nit és una novel·la amb uns actors i una projecció clarament internacionals, però és sobretot una història que transcorre a València, com ja es habitual en l’obra de l’autor de Sedaví. És una història que ens submergeix i ens explica la convulsa i violenta València de 1947 de la mà d’uns personatges que no han conegut res al seu món que no implicara violència. Torrent ho explica amb aquestes paraules: “Tot el que conte podria haver passat a Viena, però jo faig que València acabe agafant protagonisme i així explicar com era en aquella època”.

És aquesta també una obra per a reflexionar al voltant de la legitimitat de la violència quan aquesta és llei, quan s’ha mamat des del bressol, quan els governants l’apliquen amb aleatorietat i mà fèrria. Són qüestions que ens assalten en llegir aquest nou treball de Torrent. L’autor afirma haver triat 1947 per ser un any de tensions entre dues corrents d’opinió al si del poble jueu; els que optaven per la consolidació de l’estat a Palestina, i els que només volien venjança, representats per la Nakam on s’integra el protagonista. “Jo crec que, en el post-Holocaust, l’odi ajuda a viure molta gent. Però amb el temps eixe odi et pot matar. Fins quan es pot aguantar eixa vida?”

Entrevista | L’informatiu

Aquest mes de novembre se’m presenta tranquil, sense massa càrrega a la universitat. Per això, podré dedicar-me quasi exclusivament, almenys durant 20 dies, a una de les activitats que més m’agraden i és que podré dedicar-me a llegir sense presses ni pressions de dates d’entrega. Per tal d’omplir aquests dies amb alguna lectura interessant ja fa uns dies que miro i remiro el meu llistat de lectures pendents; no em ve de gust llegir cap clàssic, això ho deixo per l’any vinent, però sí llegir alguna cosa en català, ja sigui original o traducció. Paradoxalment, l’elecció final del llibre no ha vingut del llistat que vaig omplint dia a dia amb les lectures que algun dia vull fer, sinó d’un correu electrònic informatiu de l’editorial La Campana.

L'escriptor xinés Chan Koonchung

Al correu informaven que el pròxim 16 de novembre, des del matí i fins les 4 de la tarda l’escriptor xinés Chan Koonchung estarà per Barcelona, suposo que a les oficines de l’editorial; i amb aquesta informació adjuntaven una sinopsis de seu últim treball, ‘Anys de prosperitat’. Aquí us el deixo:

Som a Pequín el 2013: un mes sencer s’ha esborrat estranyament del calendari. Ha desaparegut tota la informació, ningú en recorda res i a ningú li importa gens. Excepte a un petit cercle d’amics que no s’aturaran fins a descobrir el motiu d’aquesta amnèsia inquietant i de la felicitat general que s’ha apoderat de la societat xinesa. Quan segresten un alt funcionari i l’obliguen a revelar-ho tot, el que descobreixen –no només sobre els seus dirigents, sinó també sobre el seu propi país– els afecta profundament. És una notícia que sacsejarà el món.

I ho reconec, m’he deixat emportar per la intriga. A més, la crítica emparenta l’obra amb perles tan magnífiques com ‘Doctor Givago’, de Borís Leonídovitx Pasternak; ‘Un món feliç’, d’Aldous Huxley o ‘1984’, de George Orwell. Per exemple, Peter Miller (The Times) escriu: “És molt temptador etiquetar aquest llibre de ‘Doctor Givago’ xinès, però (…) el cinisme al referir-se a una societat sense ànim d’oposició té més a veure amb ‘Un món feliç’ d’Aldous Huxley. No es pot considerar un thriller en el sentit estricte de la paraula, però és molt més horripilant que la majoria de thrillers”. No us ha entrat la curiositat?

L’obra s’ha traduït a 15 llengües entre les que es troba el català i l’encarregat d’aquesta traducció ha estat Xavier Pàmies. Pel que fa a l’autor, Chan Koonchung va néixer a Xangai i es va educar a Hong Kong. Ha estudiat a la Universitat de Boston i ha publicat diversos llibres. A més, va fundar la revista mensual City i també ha estat productor de pel•lícules americanes i xineses. És el fundador de Minjian International, una companyia que connecta els intel•lectuals xinesos amb els seus homòlegs a Àsia i Àfrica.

Imatge | Edicions La Campana

Se me’n van les paraules del cap a l’hora d’escriure aquest post. Sabeu allò quan comenceu a pensar i a pensar, i entreu en digressions en què una cosa porta a una altra, i després a una altra, com si tot fos una cadena infinita d’hipervincles, i al final resulta que tot està connectat d’alguna manera, i tot resulta tan inabastable; et sents tan petit i insignificant i alhora tens el cervell tan col·lapsat que sents que entres en una mena de bucle i t’envaeix una sensació com d’angoixa, de mareig? Doncs just així em sent jo quan toca parlar de Joan Miquel Oliver, i molt especialment després d’haver llegit la seua primera novel·la, ‘El misteri de l’amor‘.

Potser perquè, per parlar de l’obra del lletrista i músic d’Antònia Font i descriure-la en la seua plenitut, amb tot de matisos, i retratar-la en essència, caldria fer servir paraules de Joan Miquel Oliver. Però Joanmi té l’extraordinària virtut de ser l’única persona en l’univers capaç de ser, i dir, i fer com Joan Miquel Oliver, talment que qualsevol intent d’imitació frissa el patetisme o el ridícul. I així, com que ell mai no diu massa sobre la seua obra, ni la classifica, ni la defineix, ni res, doncs aconsegueix que la seua obra només siga definible a través d’ella mateixa, fent de la cosa i la definició un tot.

El misteri de l’amor és una obra única ja des de la portada. Com si no t’expliques que hi aparega l’escultura d’una vulva gegant realitzada per un escultor i assajada abans amb papiroflèxia? On si no a dintre de l’univers d’Oliver cabria un filòsof que pensa a domicili, com qui reparteix pizzes? Qui si no ell faria servir la frase de l’anunci de Neutrex “Tranquilos, vengo del futuro para traeros algo mejor”, així en castellà i tot, a mode de dedicatòria? El de Joanmi és un món sense normes, just com la seua novel·la, que de fet en segueix molt poques. No espereu cap història linial, ni res de cap manera convencional. No busqueu més majúscules de les justes, ni excessiva lògica interna.

Potser al capdavall El misteri és un llibre per a iniciats, i segurament la millor forma d’encabir-lo és dir que es tracta d’una immensa cançó d’Antònia Font, o d’Oliver mateix. Una cançó que s’allarga durant 237 pàgines i que fa mal de llegir. I aquí qui és fan d’Antònia ja m’ha entés perfectament. Que fa mal de llegir perquè és immens i és finit alhora i no vols que s’acabe mai, i agafes el llibre i el mires a la portada, de tu a tu, com qui mira un ultraheroi, com si fos la teua pròpia Biblia… com si pogueres copsar la mirada de Joan Miquel a través de l’ull que et mira. I llavors li parles i negocies amb ell, molt en l’estil del llibre, com si tu i ell fóreu ja una mateixa cosa; i no vols llegir-te’l de colp perquè seria un sacril·legi.

I tampoc no és un llibre que s’haja de llegir de colp perquè és un llibre de culte. En el sentit més literal de la paraula.

El Món Groc

Albert Espinosa és probablement un dels personatges més polifacètics que podem conèixer. Actor, guionista y director de cinema, televisió i teatre, escriptor... tot sembla poc per a ell. Entre els seus darrers èxits, la sèrie de televisió Polseres Vermelles, ha estat un nou descobriment de la capacitat d’Espinosa per arribar a tots els públics i tocar-li ben dins del cor.

El seu tercer i darrer llibre, ‘Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine‘, ha venut ja més de mig milió d’exemplars, va ser el més venut al passat Sant Jordi i ja prepara edicions per a diversos països europeus. Potser era la seva faceta menys coneguda, la d’escriptor, però ara per ara és la que més èxits li està reportant. És per això que resulta interessant conèixer els llibres que ha escrit l’autor en els darrers anys.

Avui us volem parlar de El Món Groc, la seva primera obra. Es tracta segurament de la més biogràfica i no és una novel·la, però tampoc un llibre d’autoajuda. La infància d’Albert Espinosa ha marcat molt tota la seva vida i en gran part la seva primera obra. Amb 13 anys Espinosa va ser diagnosticat de càncer i va sotmetre’s a una llarga hospitalització que no va finalitzar fins deu anys després, i havent patit l’amputació d’una cama, perdent un pulmó i sotmetent-se a tractament de quimioteràpia.

Tanmateix, la duresa d’aquella etapa sobta en veure com Albert Espinosa ha sapigut transformar el patiment en força i la malaltia en vitalitat. El Món Groc és un recull de consells, frases, persones… que han envoltat a l’autor durant la seva vida, amb principal èmfasi a la infància. Ell anomena ‘grocs’ a aquelles persones especials de la seva vida, aquelles que farien o haurien fet el que fos per ell i a qui sempre guarda un lloc al seu cor. A nosaltres ens pot passar igual, i segur que tenim els nostres ‘grocs’ i sabem perfectament quins són.

Sense cap mena de dubte, el llibre és un inici perfecte per començar a conèixer tota l’obra d’Albert Espinosa i gran part de la seva filosofia de vida. Probablement la seva sinceritat, senzillesa, transparència i sensibilitat és el que ha fet que les seves obres tinguin les mateixes virtuts i d’aquí el gran èxit aconseguit any rere any. Segur que, si llegiu El Món Groc, a cada llibre, obra de teatre, sèrie, guió o pel·lícula d’ell trobareu parts d’aquest llibre, de les emocions que transmet, de les ganes de viure, de fer senzilles les coses, de mostrar-te tal com ets. Coneixeu el vostre Món Groc? Perseguiu allò que voleu? Com diu el subtítol del llibre, “si creus en els teus somnis, ells es crearan”.

Portada del llibre

El moviment del 15M continúa després de les concentracions a les places de tot el territori català i espanyol en protesta per aspectes com la corrupció política, l’accés a la vivenda, les retallades o els abusos de les entitats financeres. L’anomenat moviment dels ‘indignats’ ha donat lloc a una revolució als carrers inèdita desde de fa dècades que ha fet reflexionar tota la societat.

Un dels documents emblema d’aquest moviment ha estat el llibre Indigneu-vos, d’Stephane Hessel, que ja s’ha convertit en líder de vendes de llibres de no ficció a Catalunya. Amb un missatge en forma d’article dirigit a la societat francesa, Hessel va donar en el clau amb aquesta obra editada aquest mateix any que ha posat de manifest la crispació social que hi ha envers als temes més rellevants per als ciutadans.

Hessel ho té clar, cal ser molt crítics amb la societat on vivim però també cal que ens impliquem. Si no complim ambdós requisits no aconseguirem un món millor per a tots. La Declaració Universal dels Drets Humans és un dels documents que Hessel té més presents al llarg del seu discurs, considerant una realitat òbvia com el seu incompliment en molts països del primer y tercer món.

Lògicament els polítics dels països més poderosos també estan molt presents al llibre, així com el seu control total sobre els mitjans de comunicació que fan que només coneguem el que els propis polítics volen. El seu poder també arriba a la comunicació.

Davant aquesta i moltes altres crítiques Hessel demana reacció social de forma pacífica. Els polítics i els organismes que fan girar el món en aquest camí de corrupció, poder financer o violència en són els principals responsables i és per això que la societat ha d’exigir-los responsabilitats i canvis.

Stephane Hessel ha aconseguit copsar l’atenció de milions d’indignats del món que tenen en el seu llibre un manual d’estil de l’indignat. La filosofia del moviment del 15M, amb un to pacífic però de canvi, és el reflex d’una societat crispada i cansada dels seus dirigents.

Fragment de la portada del llibre

La darrera novel·la d’Espinosa ens endinsa, com fa habitualment, en una reflexió de molts conceptes vitals que apareixen en una història amb personatges molt ben construïts que reprodueixen part del ‘l’univers Espinosa’ que molts ja seguim. No volem avançar massa la història del llibre per si no la coneixes, però sí et podem fer cinc cèntims.

El protagonista del llibre és Dani, un noi que es dedica a buscar nens desapareguts quan, curiosament, qui està més perdut és ell. El llibre comença amb un contratemps important per al Dani: la seva parella li deixa. Poc després se li posarà davant seu el cas d’un nen desaparegut que li farà retornar a Capri, una illa que li porta molts records de quan era petit. En aquells episodis coneixerem també el Sr. Martín i George, la filosofia da vida dels quals quallarà fort en la vida del protagonista.

Com ocorre a la seva primera novel·la, els dos protagonistes del llibre comencen amb una notícia negativa per a les seves vides -a Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo el protagonista, Marcos, perd a la seva mare a l’inici del llibre- i alhora una nova oportunitat davant que li fa treure forces d’on semblava que no en quedaven.

En les seves dues novel·les, Espinosa ens deixa frases per recordar sempre que aniria bé tenir sempre apuntades a un paper i penjats al suro del nostre escriptori. En el seu darrer llibre ens deixa una dedicatòria significativa: “Dedicada a tots aquells que volen ser diferents i lluiten contra aquells que desitjen que tots siguem iguals”.

La venda del llibre d’Espinosa ha superat totes les expectatives possibles, va ser el més venut a Sant Jordi en castellà i català i la seva primera presentació a l’FNAC de l’Illa es va haver de suspendre per la gran quantitat de gent que va anar-hi després de difondre’s la notícia per les xarxes socials.

Una història que ens situa a una de les èpoques més crues del país

Els moments límit, les èpoques de conflictes, de problemàtiques i incertesa, així com els sentiments més intensos que existeixen: l’odi i l’amor, han estat des de sempre carn de canó per la literatura. La història de la literatura ens presenta personatges estrambòtics, dolços, durs, feliços i tristos situats en contextos molt intensos. Les guerres solen ser un reclam molt utilitzat per els escriptors, precisament per tractar-se d’un context límit, en el que tots els sentiments i emocions estan a flor de pell, un context en el que tot és possible.

El pont de la solitud, de Francesca Aliern, ens transporta als anys quaranta, una època marcada per la guerra civil que Espanya acabava de passar i per la guerra mundial que s’estava forjant. Aquesta és la seva sinopsis:

“Ambientada entre les dècades dels anys quaranta i cinquanta del segle xx, El pont de la solitud ens trasllada a un temps marcat pels estralls de la guerra civil espanyola i les guerres europees. Perfumada amb les olors de la postguerra, aquesta novel•la ens relata les vicissituds d’uns anys en què la misèria, la fam i les malalties eren el pa de cada dia. Amb tot, hi descobrim uns personatges que tiren endavant malgrat les adversitats i les desigualtats socials amb valentia. Mentre molts s’enriquien aprofitant-se de la desesperació dels altres, l’estraperlo fou l’única alternativa per fer surar les economies familiars més castigades. En un ambient dominat per la repressió franquista i el nacionalcatolicisme, un grup de presoners republicans foren obligats a treballar en la construcció de la via ferroviària de la Val de Zafán i s’incorporaren a l’activitat diària d’una vila de la vora de l’Ebre. Aquest fet fou el punt de partida d’una història que portà la Paula, la protagonista, a haver d’afrontar situacions inesperades que li marcaren el destí.”

L’obra és de l’autora catalana Francesca Aliern, una dóna nascuda a Xerta, al Baix Ebre, que basa la seva obra en fets reals i quotidians protagonitzats per personatges amb una vida complicada. Aquesta autora té la capacitat d’introduir el lector a l’interior dels seus personatges, fent-lo coneixedor dels seus sentiments més profunds, de les seves angoixes i inquietuds. D’aquesta forma la identificació amb els seus protagonistes és automàtica, una de les característiques que fan que Aliern tingui al seu darrere un públic molt fidel. Alguna de les seves obres més conegudes són Record i memòries al voltant d’uns murs, El batec de l’aigua, Camins o la seva darrera obra, Mans de fang.

Un llibre d'exit entre els adolescents

He de confessar que fa ja uns mesos que no toco un llibre. Aquest fet em fa molta ràbia perquè sempre m’agrada tenir un o dos llibres començats per poder anar llegint ens els moments lliures i d’oci que tinc; malauradament, en els darrers mesos aquests moments han estat molt escassos i m’ha estat impossible ni tan sols elegir el títol. Però en les pròximes setmanes aquesta situació canviarà, començo una etapa que em permetrà dedicar-me a llegir, a escriure i perquè no a pensar en mi. Per això, l’ànsia de literatura comença a resultar-me insuportable.

L’altre dia, parlant de llibres que ens han marcat, una persona a la que tinc en alta estima em va parlar del Mecanoscrit del segon origen, de Manuel Pedrolo. Un llibre que va llegir d’adolescent i del que té un bon record. Em va explicar una miqueta la trama i em va picar la curiositat.

Es tracta d’una novel·la de ciència ficció on es narra l’experiència i les vivències de dos supervivents a la desaparició de la humanitat. L’Alba i en Dídac són dos nens de 14 i 9 anys respectivament. Al principi de la història, abans de la catàstrofe, uns nens es fiquen amb en Dídac perquè és negre i el tiren a l’aigua; l’Alba, que ho presencia tot s’hi tira per ajudar-lo, moment en el que uns platets volants arriben a la Terra i exterminen a la raça humana. Els dos nens aconsegueixen salvar-se del desastre perquè es troben dins l’aigua, un líquid que sembla crear una barrera protectora.

A partir d’aquí, els dos nens començaran tot un periple en el que creixeran, maduraran i s’adonaran de la importància que han adquirit a la història del món. Són els nous Adam i Eva i sobre les seves espatlles descansa el futur de la humanitat. De fet, els noms dels dos protagonistes no estan escollits a l’atzar; l’Alba és l’inici de la nova humanitat i el Dídac representa la didàctica, per com aprèn a créixer i madurar. Junts passaran mil i una aventura, unes aventures que el lector també viurà com pròpies.

Aquesta novel·la va ser escrita l’any 1974 per Manuel de Pedrolo, que va néixer el 1918 a l’Aranyó (Segarra). Va ser un novel·lista, narrador, assagista i traductor que durant tota la seva vida es decantà per la novel·la; una novel·la que reflexa a la perfecció el seu compromís polític i social. Va morir el 1990 a Barcelona.

Pel que fa al ressò del seu Mecanoscrit del segon origen, es va portar a la televisió gràcies a TV3, que emeté una sèrie basada en el llibre que tingué molt èxit. Tota una demostració de la seva qualitat.
Personalment, crec que ha de ser una novel·la molt interessant, per això, ja està col·locada a la tauleta de “pendents de llegir”. Què en penseu vosaltres? L’heu llegit?