Bubok otorga cada any uns premis a la millor creació literària. El guanyador s'emporta un premi de 2000 euros

Una de les conseqüències que té llegir és escriure. I pensareu, doncs quina ximpleria. Una acció no té res a veure amb l’altra. Per mi, en aquesta afirmació hi ha una part que és veritat i l’altra que no: és veritat en el sentit físic i estricte de les accions, evidentment mentre estem llegint no necessitem escriure per entendre el que llegim (com si fóssim màquines que necessiten d’una acció per fer que l’altra funcioni). Però si que es veritat que a mesura que ens anem endinsant en el món de la literatura i que anem guardant en la nostra biblioteca personal més i més llibres sota la marca de “llegits”, apareix en nosaltres unes ànsies o inquietuds de començar a escriure. Ningú parla d’escriure obres mestres, o si, ni de manuals científics d’alt nivell, sinó simplement l’escriure per escriure; per traslladar al paper les emocions i idees que es formen a la nostra ment.

La majoria de vegades aquests escrits no poden traspassar les parets de l’habitació en la que han estat escrits i passen a format part de la nostra col•lecció personal; però d’altres sentim que el que hem escrit podria ser perfectament publicable. Un fet que veiem impossible a causa de la dificultat que, entre altres coses, una editorial publiqui un llibre d’una persona anònima. Són molts els brillants autors que no van poder veure com els seus llibres es publicaven, i sinó que li preguntin a Kennedy Toole.

Per acabar amb aquesta dificultat, i donar a conèixer al món potencials brillants escriptors, una empresa a creat un portal web en el que pots publicar els teus escrits sense passar tots els filtres de les editorials. Bubok publica les teves creacions de forma gratuïta, sense intermediaris i s’emporta el 20% dels beneficis que aporti el teu llibre; el 80% restant és per l’escriptor.

Per publicar el teu llibre has de seguir 6 passos:

-Pujar el teu llibre al web en format PDF, DOC o PTT. És important que ja estigui corregit ja que es publicarà així com l’hagis adjuntat. Al web hi ha eines de correcció.
-Indicar el Títol, l’Autor, la Sinopsis…
-Elegir el tipus d’enquadernació i la mida.
-Fixar el preu del llibre tant en ebook com en paper. Si vols que passi a formar part de la llibreria bubok posa’l en mode públic.
-Imprimir un exemplar de prova per comprovar el resultat.

Així de senzill. A més, el web té un gran ventall d’opcions i cursos que t’ajudaran a millorar com escriptor. A la biblioteca trobaràs tots els llibres publicats que els escriptors han volgut fer de domini públic, una font d’inspiració que potser t’ajuda a crear el teu llibre. Només t’has d’inscriure al web i començar la teva carrera literària.

Foto: jmerelo a Flickr

Una iniciativa interessant de Sanitas

Desorientats, i probablement sols, així es com es senten molts cops els familiars o persones properes encarregades de cuidar a persones que pateixen demència. Per aquesta raó, la Fundació Sanitas ha portat a Graham Stokes, director del Departament de Demència de Bupa Care Services, per fer la presentació de l’edició en castellà del seu llibre “Y la música sigue sonando. Historias de personas con demencia”. El llibre té com a objectiu principal introduir als lectors en el complicat món de la demència, una malaltia de la que existeixen més de 80 tipus i que afecta a més d’un milió d’espanyols, més de 700.000 d’ells majors de 65 anys.

El llibre explica amb un llenguatge molt senzill la història de 22 persones i els seus familiars als que els van diagnosticar demència i els va canviar la vida. El llibre està centrat en les persones grans amb demència i intenta donar claus sobre la manera adient de cuidar-los, no centrant-se en la malaltia, ja que el més important és la persona i la manera de tractar-la. Com que l’objectiu d’aquest llibre és centra en donar informació, qualsevol persona que així ho vulgui pot aconseguir-lo gratuïtament en qualsevol Residència de Sanitas a Catalunya, així com a la resta del país.

Sense cap mena de dubte aquest tipus d’iniciatives fan que totes aquelles persones interessades en el tema, ja que pateixen la malaltia de molt a prop trobin una manera adient de tractar als malalts. Alguns dels problemes que pateixen als malalts involucren el llenguatge, la memòria, la percepció, el comportament emocional o la personalitat, entre altres elements que poden veure’s al llibre a través dels testimonis de les persones que expliquen la seva pròpia història.

Des d’aquí ens agradaria donar les gràcies a una incitativa tan bona com la proposta per Sanitas, ja que donar informació sobre aquesta malaltia dóna suport a tots els malalts i familiars que la pateixen. Segurament molts estareu agraïts per aquesta iniciativa i és que gràcies a Sanitas podem saber una mica més d’una malaltia que afecta a un milió de persones al nostre país. El més important és intentar entendre als malalts i amb aquest llibre ens resulta molt més fàcil.

Una obra internacional

Molt temps he trigat a ressenyar aquest llibre, però és que els que més m’agraden, els que m’han proporcionat una lectura meravellosa, són els que més feina em costa parlar-ne. Perquè tinc por de fer una crítica excessivament subjectiva. Perquè puc caure en el fanatisme i defensar un llibre que, amb les seves limitacions i defectes, em sembla extraordinari. Un d’aquests llibres que tinc en un pedestal és El vigilant en el camp de sègol (conegut en castellà com El Guardián entre el Centeno), de Jerome David Salinger (1919 -). Una novel·la única i irrepetible que representa el model d’història sobre un jove rebel a camí entre la infància i el món adult.

Les Nimfes, de Francisco Umbral, tracta el mateix tema, el de l’adolescent que té un passat infantil i feliç, però que no té futur, almenys no ho s’albira. Sens dubte, El vigilant en el camp de sègol (publicat el 1951) està més aconseguit i resulta més impactant en tots els aspectes. No és qüestió de comparar, perquè totes dues són grans obres, però vull deixar constància que aquesta novel·la supera totes les que he llegit sobre l’adolescència, fins al punt de resultar prototípica.

Holden Caulfield té 16 anys i ha estat expulsat per baix rendiment de l’escola privada Pencey. Holden és un nen mimat pels seus pares, consentit fins a la sacietat, a qui no li agrada i tot el avorreix. En una insensata fugida sense rumb fix (per evitar explicar al seu pare la mala notícia), el protagonista viu en primera persona els aspectes més baixos de la societat. Té trobades amb dones, una infinitat de decepcions i de situacions esfereïdores, en un accelerat i corrosiu pas cap a la maduresa. És un noi sense il.lusió per a res, que està convençut que el seu pas al món adult és de regressió i no d’evolució, que s’avorreix amb tot, i que només idealitza la seva germana petita Phoebe, increïblement sensata per la seva edat, perquè representa l’última branqueta que uneix Holden amb la seva infància.

El meravellós d’aquest relat és que està narrat en primera persona, d’una Holden Caulfield cínic, sarcàstic, esquerp, resignat i irascible. Amb un estil nerviós i insegur, es repeteixen els “va dir” “vaig dir” “va dir” fins a dir prou, i el vocabulari és molt limitat, proveït d’incessants afegitons i manies, però això no suposa un defecte, ja que apropa encara més a la manera de narrar que tindria un adolescent d’aquestes característiques. El desenvolupament argumental és extremadament caòtic i imprevisible, ja que estem parlant d’un noi que s’ha anat de casa i que no sap el que vol ni a qui busca. Les seves trobades amb persones del passat li resulten depriments, i ho fa veure en comentaris no gaire clars però impactants.

El xoc entre l’idealisme (exageradament utòpic) de Holden i l’aparent plenitud de la resta és grandiosa. Holden estima la infància perquè està lliure d’hipocresia i el protocol que suposa el saber estar en els llocs com un adult i / o persona madura. Això li provoca greus crisis de nostàlgia i desil.lusió contemplativa. El seu desig de fer el que a ell li doni la gana es deu també al sofriment que li suposa veure que els seus pares estan sempre treballant i amb prou feines tenen temps per a ell. Els diàlegs són impressionants, dotats d’un realisme atemporal i un acostament aclaparador a la personalitat adolescent, difícil i perduda.

La narració és plena, com si Holden es avergonyir-se en multitud d’ocasions dels seus errors i les seves estupideses, la seva forma de caure en el ridícul, però es veu obligat a explicar la veritat com purificació i per veure’s conscient del que li ha suposat aquest camí a enlloc, aquest coneixement en primera persona de certes característiques de la societat. En certa manera, és una mena de confessió, en la qual Holden s’adona que s’està convertint en una d’aquelles persones a les que tant critica, comptat tot amb un tedi i amb un desordre d’idees molt explícit. Sorprèn la seva conversa amb Phoebe, en la qual la seva germana li pregunta: “què t’agradaria ser?” “Et recordes del poema de Robert Burns ‘Si un cos troba a un altre cos, quan van entre el sègol’? [...] Jo seria el vigilant en el camp de sègol. Evitaria que els nens caiguessin a un precipici “. En la mesura que el lector sàpiga del que parla Holden, pot sentir-se consternat i colpejat. L’antiheroi, l’únic que busca és protegir aquest món infantil on la felicitat és plena i absoluta, i vol protegir-lo de trobar-se amb un món hipòcrita, malvat i lleig.

El vigilant en el camp de sègol és una novel·la mítica on les hagi, que ha estat titllada de llibre maleït perquè era l’obra de referència de molts assassins, entre ells el que va acabar amb John Lennon. A més, en el seu moment va ser molt qüestionada per parlar amb claredat de la cobdícia, el vici, la delinqüència i la sexualitat, vista pel mateix protagonista. Però lluny d’aquesta desgraciada etiqueta, estem davant d’una obra cabdal de la literatura, que tot adolescent / jove hauria de llegir.

Obra mestra, de principi a fi, que a més pots llegir aquí.

Foto: Llibre de Salinger per Carpe Webem a Flickr

La tragèdia de Roth

L’Animal moribund (2001) és la gran obra que serví de punt de partida d’una altra gran obra: Elegy (2008), d’Isabel Coixet. No entrarem a qüestionar fins a quin punt és lamentable que Penélope Cruz (protagonista de la pel·lícula) no rebés un Óscar per la seva esglaiadora interpretació en aquest film i, en canvi, acabés recollint l’estàtua després de firmar la pobra Vicky, Cristina, Barcelona; però s’ha de dir que la feina que va realitzar en aquella pel·lícula fa honor al dramàtic personatge de Consuelo Castillo.

Recomanables són tant el llibre com la versió cinematogràfica, però no tenen res a veure. No perquè Coixet decidís sortir-se dels marges establerts a les seves pàgines (a nivell d’història, la pel·lícula és excepcionalment fidel al llibre, perdonant el final) sinó perquè dins l’imaginari de tragèdies tendres que acostuma a plantejar Coixet no hi ha lloc per la duresa amb la que escriu Roth.

L’Animal moribund és un llibre petit i lleuger, i també una obra literària profunda i perturbadora. Roth s’acull al seu prestigi per fer afirmacions que ningú s’atreviria a firmar, per emplear un estil que molt pocs són capaços de dominar i, a més, ho fa molt bé. El llibre no és més que un diàleg del seu protagonista cap a un interlocutor que no existeix: nosaltres, els seus lectors. I és un diàleg, i no un monòleg, perquè ens contesta, encara que nosaltres no poguem dir-li res. Ofereix respostes a aquelles preguntes que nosaltres li formulariem si el tinguèssim davant.

I així, amb aquest tipus de narrativa tan arriscat i tan difícil, ens narra la història de sexe, d’atracció, ¿d’amor?, de gelosia, de possessió, d’obsessió, de distància i d’anyorança que viuen ell (David Kepesh, de 70 anys) i ella (Consuela Castillo, de 28).

Les històries entre homes madurs i dones joves i atractives són una tònica habitual en la literatura de Roth, però el llibre no només tracta d’això. Roth es val d’aquest romanç per a situar un home intel·lectual i respectat en una situació que no és capaç de controlar i que fa aflorar les seves pors i debilitats més íntimes.

No és un llibre fàcil. No és un llibre per devorar, pàgina rere pàgina, en una setmana de lectura compulsiva. Gaudir de la prosa de Roth exigeix temps, calma. L’Animal moribund, no és només la història d’una atracció impossible, és la història d’una vida, d’una generació; en certa manera, d’un país. Hi hauria moltes frases que mereixerien ser citades, però n’he triat dues el més representatives possible:

“No importa tot el que sàpigues, no importa tot el que maquinis, fingeixis o planegis, no estàs per sobre del sexe”.

“En tota persona serena i raonable hi ha amagada una segona persona aterrada per la mort.”

Podeu llegir el llibre aquí

La calculadora, fidel acompanyant en el món matemàtic

Les matemàtiques acostumen a ser un autèntic mal de cap per a molts infants i joves durant la seva etapa d’estudiants. Prefereixen memoritzar lliçons de socials, naturals o història abans de posar-se davant un problema i pensar en quina pot ser la solució, buscar operacions adients i arribar a resoldre’l.

Tanmateix, les matemàtiques es poden convertir en una autèntica passió si li posem interès. Fins i tot les podem veure com un joc si les dominem, i cada problema serà un repte a superar.

Com a prova tenim els jocs de la Nintendo DS que ens plantegen qüestions matemàtiques, i estem parlant d’un videojoc. Sobre matemàtiques existeixen moltíssims recursos, jocs i dinàmiques i materials interessants que els pares i professors han de conèixer per a fer d’aquesta ciència quelcom atractiu.

Recorrentel Web a la recerca d’un llibre que ens han sol·licitat he donat amb un lloc molt interessant, sobretot per als amants de les Matemàtiques, que crec els serà de molta ajuda, o això esperem almenys.

Es tracta d’un portal on podreu descarregar llibres de Matemàtiques gratis i així recolzar-vos en els vostres estudis amb textos de tot tipus, des d’aquells amb conceptes claus, fins a centenars d’exercicis per a resoldre.

No parlem només de llibres de problemes com els clàssics que ens feien fer durant les vacances d’estiu, sinó que també hi ha llibres de lectura sobre el món de les matemàtiques, fins i tot posant-nos en el lloc de gent a qui no li agradaven, com és el cas del protagonista de El diable dels números, de Hans Magnus E.

Aprotiteu aquesta autèntica biblioteca de les matemàtiques per a acostar-vos més a aquesta ciència, sigueu joves o adults. Es tracta d’una sel·lecció interessant amb obres destacades on trobareu també petits trucs per a resoldre millor els problemes o fer-los en menys temps.

Podeu accedir al lloc en qüestió i descarregar llibres de Matemàtiques que necessiteu o simplement, que més us apeteixi per a conèixer molt més en profunditat aquesta complexa (almenys per a mi) ciència. Teniu més de 500 textos per a gaudir!

Foto: calculadora per Daniela Cristina a Flickr

El conte més universal

El Petit Príncep és un dels contes de referència de la literatura mundial. Va ser publicat el 1943 per l’escriptor i aviador francès Antoine de Saint-Exupéry. Des de llavors el llibre ha estat recomanat per a la lectura de nens i adults pels bons ensenyaments i missatges que porta amb si el particular conte.

Ha estat traduït a 180 llengües i dialectes diferents. Des de la primera publicació del llibre el relat ve acompanyat per il·lustracions fetes pel propi autor. Aquesta obra constitueïx un clàssic de la literatura infantil, però guanya el cor tant de nens com d’adults que es commouen amb la seva lectura. En ell es comuniquen temes realment delicats com ho són el sentit de la vida, l’amistat, l’amor i els valors. En aquest relat, l’autor es figura a si mateix perdut en el desert del Sahara, després de sofrir un problema amb el seu avió. En aquest moment es fa present un petit príncep.

Mitjançant les converses amb el petit príncep, l’autor deixa veure la seva pròpia visió sobre l’estupidesa humana i sobre la franca saviesa dels més petits. Pensa que la majoria de les persones perden aquesta saviesa al créixer. En aquest extraordinari relat, Antoine De Saint-Exupéry narra la historia del Petit Príncep, qui per mitjà d’un llenguatge senzill i d’experiències pròpies, deixa ensenyaments que serveixen per a la comprensió i valoració de les coses simples i complexes de la vida.

Quan es coneixen el principito i el narrador, aquest últim li demana que dibuixi un anyell. En no saber com fer-ho el narrador dibuixa una boa amb l’estómac inflat, un dibuix que a la vista d’altres persones sempre havia significat un barret. El petit príncep, no obstant això, desxifra el dibuix immediatament i exclama que no vol una boa amb un elefant dintre, sinó amb un anyell. El narrador intenta dibuixar alguns anyells, però ell les rebutja. Finalment dibuixa una caixa i explica al petit príncep que l’anyell està dintre de la mateixa.

Llavors el petit príncep ho accepta perquè pot veure l’anyell dintre de la caixa amb tanta facilitat com veu a l’elefant dintre de la boa. El petit príncep li explica la seva història al narrador. Li relata com viu solament en un petit planeta, l’asteroide B612, en el qual hi ha tres volcans (dos d’ells actius i un no) i una rosa que és la flor mes bella de l’univers. Ell dedica els seus dies a tenir cura del seu planeta. Lleva els arbres baobab que incessantment intenten tirar les seves arrels allí.

No els permet créixer perquè els enormes arbres partirien el seu planeta en trossos. Un dia es farta de la seva flor i amb l’objectiu de conèixer l’univers, el petit príncep decideix sortir del seu planeta i visita altres mons, cadascun dels quals es troba habitat per un adult que, a la seva manera, demostra l’estúpids que la majoria de les persones es tornen al créixer. Una vegada en el viatge s’adona que en realitat estranya molt la seva rosa.

El que ens ensenya que valorem més les coses quan no les tenim prop. Els diferents adults que coneix en el seu viatge mostren diverses caracteristicas de l’home actual. En el primer planeta coneix a un rei. Aquest representa l’ambició política, ja que pensa que governa les estrelles perquè els ordena fer coses que fan naturalment sense la necessitat que els hi demanin. Després es troba en un segon planeta a un vanidós, que simbolitza la vanitat i l’egoisme de l’home. Desitja que tots ho reconeguin com un home digne d’admiració.

El bevedor, que es troba en el tercer planeta, mostra la falta de força de voluntat de les persones ja que beu per a oblidar la seva avergonyeix per beure. Després es troba amb l’home de negocis. Està sempre ocupat comptant les estrelles que pensa investir en la compra de més estrelles. Personifica l’avarícia i l’ambició econòmica. El fanaler, que viu en un asteroide que trencada una vegada per minut. Fa molt temps que li van encarregar la tasca d’encendre el fanal de nit i apagar-lo quan arriba el dia.

Amb el temps, la rotació de l’asteroide es va accelerar i no tenia temps de descansar, però es va negar a abandonar el seu treball. Representa la lleialtat i la responsabilitat. El geògraf, gasta tot el seu temps a dibuixar mapes, però de cap manera deixa el seu escriptori per a investigar. Significa la passió laboral. Aquest li demana al petit príncep que descrigui el seu asteroide.

El petit príncep descriu els volcans i la rosa de bon tros afecte. El geògraf es nega a incloure la rosa en la trascripción de la descripció del planeta. El petit príncep queda preocupat i ferit al saber que la seva rosa desapareixerà algun dia. El geògraf el convida a visitar la terra fonamentant que aquesta té molt bona reputació.

Una vegada a la Terra, el petit príncep troba tota una filera de rosers i es desanima, perquè pensava que la seva rosa era única en tot l’univers. Més tard fa amistat amb una guineu, que li explica al que la seva rosa és única i especial perquè és la qual ell estima. En acomiadar-se, la guineu li comparteix el seu coneixement: L’essencial és invisible als ulls.

Després es troba amb l’aviador i li explica tot sobre el seu viatge i el que va aprendre en el. Finalment en el desert, el petit príncep coneix una serp que li diu que té el poder de retornar-lo al seu planeta.

Després de meditar-ho, s’acomiada emotivament de l’aviador i deixa que la serp el mossegui per a poder tornar amb la seva rosa. El petit príncep queda blanc i després va caure ¨lentament com cau un arbre, sense fer el menor soroll a causa de la sorra¨. Quan a l’endemà l’aviador busca el seu cos, aquest ja no està ja que al morir torna al seu planeta. Antoine Jean-Baptiste Marie Roger de Saint-Exupéry va néixer a Lió, que es troba en la frontera de França amb Alemanya el 29 de juny de 1900. Va ser un escriptor i aviador francès pertanyent a una família noble de Lió. Va ser un dels pioners dels vols postals internacionals.

En l’any 1931, Saint Exupéry es va casar amb Consolo Suncin Sandoval de Gómez morta en 1979 una escriptora i artista salvadoreña. En realitat, mai es va saber amb exactitud que va ocórrer amb ell. A l’edat de 43 anys Saint-Exupéry va desaparèixer en una missió de reconeixement, quan sobrevolava la França ocupada pels nazis, durant la Segona Guerra Mundial el 14 de juliol de 1944. Es va estavellar sobre el mar mediterrani. En l’any 1998 va ser trobada una polsera de plata per un pescador de la illa de Riou, i va ser identificat com propietat de Saint-Exupéry. A l’abril de 2004 el Departament d’Investigacions Arqueològiques Submarines francès va confirmar que les restes de l’avió extrets a l’octubre de 2003 de la zona on es va trobar la polsera pertanyien a l’avió de Saint Exupéry. Saint-Exupéry va començar escrivint en prosa lírica experiències en forma de novel·la i, a continuació, va prosseguir amb diaris, informes i cartes.

El seu primer llibre va ser l’Aviador. En 1928 va publicar Courrier-Sud i va volar la ruta que va de Casablanca a Dakar. En 1931 va publicar Vol nocturn amb el qual va rebre el Prix Femina. Va Continuar escrivint i volant fins al començament de la guerra. Terra d’homes, Pilot de guerra i Ciutadella van ser altres obres famoses seves. L’última va quedar inacabada, però això no li resta valor a l’escrit com veritable obra mestra.

Podeu llegir el conte aquí

El Senyor de les Morques és un dels llibres que tractan la natura de l’ésser humà de la forma més pessimista que podem imaginar. Escrita el 1954 pel premi Nobel William Golding (1911-1993), sembla una revisió de Leviatán, de Thomas Hobbes, on s’afirma que existeix un constant i inherent “guerra de tots contra tots”.

A la II Guerra Mundial, un avió s’estrella contra una illa paradisíaca. Aquest avió transportava desenes de nens britànics d’entre els sis i els onze anys, i després de l’accident cap adult sobreviu, amb la qual cosa els nens han de buscar-se la vida pels seus propis mitjans, i establir una societat provisional a l’espera d’un rescat per part dels “grans”. En principi, justament després del sinistre, Ralph, un jove atractiu i carismàtic, es fa amb el control gràcies a una caracola que utilitza per a cridar la resta. A ell se li enganxa Piggy, un noi grassonet, de qui es riuen fins la sacietat, i busca en Ralph protecció i respecte. Un altre noi, Jack, després d’una discussió amb Ralph, s’imposa i crea un altre bàndol, lliure de lleis i de formalitats i amb conductes molt més dèspotes i anàrquiques.

Sota aquesta interessant premisa, es desenvolupa una novel·la magistral que s’ha convertit amb el pas dels anys en un clàssic contemporani, si bé va gaudir d’un èxit immediat en el moment de la seva publicació.

El més atractiu de El Senyor de les Mosques és la seva prfunda i minuciosa reflexió social, on les bones intencions i les tensions enstre els nens, al principi suaus, es converteixen en una lluita violenta entre dos bàndols no molt ben diferenciats, amb conseqüències increíblemement devastadores. La condició metafòrica del llibre deixa en evidència la idiosincrasia de l’ésser humà d’una forma dura, cruel. Que els infants siguin els protagonistes d’un llibre és un fet que podria ser infantil, però res més lluny de la realitat. El Senyor de les Mosques és un brillant relat que inclou entre els seus temes indispensables la necessitat d’adaptar-se davant circunstàncies adverses, la violència, la por en totes les seves formes: a allò desconegut, a la resta, a la soledat…

Aquesta novel·la, malgrat la part despiadada de la història, amaga un gran contingut d’imaginació i originalitat, inspiració, detalls curiosos en allò estètic i narratiu, amb un estil fred i elegant, i uns personatges alegòrics i memorables, que pateixen una evolució increíble.

El seu caràcter antibelicista l’ha convertit en un llibre de referència en la literatura angolsaxona fins el punt de ser lectura obligada en moltes escoles de Gran Bretanya. També ha vist adaptacions al cinema en 1963 i 1990, la primera d’elles amb aplaudiment de crítica i públic unànims. La seva influència ha estat amplia, amb exemples com la serie Lost i la Pel·lícula La Selva Esmeralda.

La seva lectura és totalment necessària per als lectors que necessitin una reflexió filosòfica de la condició de l’ésser humà, sense secundar la seva altíssima qualitat literària i el seu ritme i desenvolupament, certament en estat de gràcia. No és un relat fàcil de llegir sota cap concepte, però si s’està preparat, El Senyor de les Mosques haurà d’estar en el top 10 de qualsevol que ho llegeixi habitualment. Una advertència: impacta, i molt.

Aquí pots llegir-ho de franc.

Mi opinión personal respecto a la lectura de este libro es que es absolutamente necesaria para los lectores que necesiten una reflexión filosófica de la condición del ser humano, sin secundar su altísima calidad literaria y su ritmo y desarrollo, ciertamente en estado de gracia. No es un relato fácil de leer bajo ningún concepto, pero si se está preparado para ello, El Señor de las Moscas debería estar en el top 10 de cualquiera que lea con asiduidad. Una advertencia: impacta, y mucho.

Aquí puedes leerlo gratis.

Hi ha llibres que seran recordats per sempre, i aquest en podria ser un. L’Alquimista és el llubre més conegut de Paulo Coelho. Com tot el que ha escrit és molt fàcil i ràpid de llegir. Menys de 200 pàgines per a llegir en un parell d’hores. Coelho es defineix a si mateix com un escriptor òptim i és cert que escriu de manera clara, senzilla i penso que és una de les claus del seu èxit: capítols breus.

Les seves obres no acostumen a deixar indiferent a ningú. Així doncs, o t’agraden els seus llibres o et semblen ‘una xorrada’. Però no conec casos de gust intermig. Des de la pàgina oficial de l’autor distribueixen de franc l’ebook i el seu pròleg; podeu descarregar des d’aquí L’Alquimista i el Pròleg de l’Alquimista.

En la meva opinió, es tracta d’una novel·la plena de misticisme i simbologia sobre el destí. Encara que jo recomano començar a llegir a Coelho amb El Peregrí de Compostela (Diari d’un mag) si ets noi i amb Brida si ets noia. Però ja se sap que això és molt relatiu i personal.

Com a anècdota cal dir que l’Alquimista es va escriure en només quinze dies. L’autor reconeix que totes les seves obres estan fetes en un termini de dues a quatre setmanes, encara que la concepció del llibre por portar anys. En aquesta altra pàgina podeu trobar algunes cites de l’autor.

Assaig sobre la Ceguesa és, per a molts crítics, la millor novel·la del premi Nobel portugués José Saramago (1922). Amb un estil certament original, frenètic, i un modus operandi de ciència-ficció per la seva trama apocalíptica i surrealista, Saramago fa que una novel·la densa (en algunes edicions té 500 pàgines) es llegeixi fàcilment, amb total complicitat amb el lector, per l’horror que aquest està llegint, i inevitable, imaginant-se.

José Saramago utilitza paràgrafs llargs, molts verbs, pocs objectius però molt explicatius i visuals, i no utilitza el punt i seguit, sinó una coma i escriu la paraula posterior en majúscules. A més, alterna narracions en tercera persona com a monòlegs d’alguns dels personatges, de forma que a vegades no és evidant saber si el personatge està parlant o pensant el que està escrit. És important explicar això perquè de primeres és complicat acostumar-se a llegir amb plaer l’absurda trama que ens proposa Saramago.

En certa manera, podem estar parlant d’una novel·la de terror, perque és difícil superar la força i l’impacte de la situació de la qual es parteix com a premisa. Un senyor condueix i, de sobte, davant un semàfor vermell, es queda cec. Però no és una ceguesa normal: es un obrir i tancar d’ulls i amb l’esperança de curar-se o com a mínim comprendre l’origen de la seva sobtada tragèdia.

La conseqüència directa és que tot aquell qui ha tingut contacte, per mínim que sigui, amb aquest senyor es torna igualment cec. Això és així fins que l’epidèmia, de caràcter exponencial, obliga el govern a intervenir per aillar els infectats, que fins aquell moment són centenars, i envien els militars a expulsar-los a un edifici abandonat.

Allà els protagonistes, dels quals en cap moment el narrador es molesta en dir els seus noms, malviuen en condicions inhumanes. Al principi la situació, dins de la desesperació de la ceguesa, és tolerable, però a mida que avancen els dies i les dosis de provisions es redueixen, es formen clans, les dones són obligades a prostituir-se per aconseguir menjar robat, fins que apareix certa esperança: una dona no és cega i ha estat fingint tot el temps estar infectda, per la qual cosa serveix de guia als seus companys.

Amb un final molt encertat, Assaig sobre la ceguesa és una de les grans novel·les de la condició humana, propera a Senyor de les Mosques, de William Golding i basada lleument en Leviatán, de Thomas Hobbes, en la idea que l’home és dolent per natura. Aquí l’aforisme es transforma a l’home és cruel, despiadat i brutalment egoista per natura davant situacions extremes. Indispensavle. Una lliçó de literatura i sabiduria sobre el comportament humpa davant situacions adverses.

Pots llegir de franc el llibre en aquest enllaç

Si hagués sapigut que em trobaria amb una obra així, no m’hauria comprat el llibre. Animat per la seva avorrida però envolvent adaptació cinematogràfica (realitzada per David Lynch el 1984), vaig aferrar-me al principi de “si la pel·lícula és bona, el llibre ha de ser millor”.

Frank Herbert (1920- ) va aconseguir amb Dune guanyar els prestigiosos premis Nebula i Hugo el 1965 i 1966, respectivament, i el seu llibre va ser considerat com un dels millors de la literatura de ciència-ficció. Un èxit quasi instantani que va cridar l’atenció per l’elevada elaboració de la seva atmosfera i pel seu intent d’enriquir el perfil psicològic dels protagonistes, simplement narrant com actuen i no què és el que pensen.

Embogit per aquest unànim aplaudiment de crítica i públic, a Herbert sense cap dubte li va passar el que a Orson Scott amb El joc d’Ender. Volia seguir banyant-se en glòria i, per què no, en or; així que va unir a Dune una interminable llista de marques molt avorrides i menys interessant.

Però parlem del llibre. Sóc conscient de posar-me moltes persones en contra quan dic que dune ha estat una de les novel·les de més tediosa lectura i de major pedanteria per part del seu autor. El fet de terminar-la era simplement per la meva intenció de comprendre per què Dune ha estat tan ben criticada, portada al lloc més alt.

Però de què va Dune? La novel·la de Frank Herbert es centra bàsicament en la figura d’un mesies, el jove Paul Atreides, que és destinat juntament amb el seu pare (Duque Leto Atreides) al planeta desèrtic d’Arrakism també conegut com a Dune. És anviat a tan hostil lloc per l’emperador Shaddam IV, ja que Arrakis és l’únic lloc on es produeix l’espècie melange, que és necessària per a realitzar viatges interplanetatis. Després d’una previsible traïció per part de l’emperador, que s’ha unit a l’arxienemiga casa Harkonnen, Paul ha de superar les dures adversitats d’Arrakis i recuperar l’honor perdut per la seva família.

A Dune li passa el mateix que a Metrólolis de Thea Von Harbou. Molts arriben al llibre a través del cinema i acaben veient que no és el que pensaven. Hi ha altres obres de ciència-ficció que es caracteritzen pel seu ritme lent, per pauses narratives, com poden ser el Cas de la consciència, de James Blish, La fi de l’eternitat, d’Isaac Asimov, o La mà esquerra de la foscor, d’Úrsula K. LeGuin. Una llàstima, perquè Dune deixa en entredit que una gran història, si s’explica malament, resulta ser una decepció.

Pots llegir-la de franc…si vols… aquí