Il·lustració de Carlo Farneti per a una edició de 1935

Els amants de la poesia estan de sort. Des de fa un temps podeu trobar el famós manuscrit de Charles Baudelaire, Les Flors del Mal, en edició butxaca a un preu més que assequible. I si ets dels que pensen que la poesia és una forma anacrònica d’escriptura, des d’ací volem recomanar-te que t’oblidis dels prejudicis i que li dones una oportunitat a Baudelaire. L’escriptor va ser un dels majors precursors de l’anomenat moviment simbolista que va sorgir a la França del segle XIX i les seves obres, en particular Les Flors del Mal constitueixen un material de lectura veritablement recomanables per als iniciats en la poesia i per als que no ho son.

Cèlebres són els seus versos d’inspiració romàntica, on trobem una clara vocació clàssica degut a la formació del propi Baudelaire, qui restarà fidel al vers alexandrí, als sonets lliures i als quartets, els més utilitzats a les seues poesies, com ferien altres simbolistes. Ja en la introducció, que l’autor inclou amb l’objectiu de parlar directament al lector al voltant de les seues intencions, podem apreciar el caràcter misantrop del francès, el qual afirma que l’ésser humà és roí i pervers de manera intrínseca, dominat per les forces ocultes de Satan. El propòsit continua en la primera de les parts, Spleen i ideal, on es mostra el recorregut metafísic del poeta (és a dir, ell), que recorre a la prostitució i a les drogues amb l’esperança de buscar-se a ell mateix… però només trobarà desesperació i fàstic. Així, l’art, la bellesa y les amants seran els mitjans a través dels quals fugir del tedi i reconduir la seua vida.

En la següent part, Quadres Parisencs, Beaudelaire és coherent amb el seu pessimisme i farà tot un exercici de desmitificació de la ciutat de París, on només trobarem més misèria, crim i destrucció. L’home de la ciutat, una volta arriba la nit, es converteix en un criminal. La violència quedarà associada al vi en la part que segueix, El vi. La beguda dels Deus, destinada a ser un ridícul consol per als homes. La quarta part que dona títol al llibre, Les flors del mal, potser marca un punt d’inflexió molt interessant. D’aquesta manera, i per a fugir de la destrucció, la delinqüència i el tedi, Baudelaire crea un món paral·lel on la luxúria i el lesbianisme, malgrat que prohibits, són l’únic mitjà per a la consecució de l’èxtasi.
Continuar llegint »

Portada del llibre

Si hi ha alguna novel·la que exemplifiqui a la perfecció el que va suposar la generació beat, aquesta és sense cap mena de dubte A la carretera, escrita per Jack Kerouac. Els viatges que el propi autor va realitzar entre 1947 i 1950, en companyia d’amics i coneguts, són l’arrel d’aquest relat mític però extremadament modern. Diuen alguns que Kerouac es va passar gran part de la seva vida a la carretera, viatjant pels immensos territoris dels Estats Units. El fruit de la seva experiència no va ser altre que la creació d’una de les millors i més celebrades novel·les nord-americanes de la contemporaneïtat.

Fill d’una generació que havia sobreviscut a les conseqüències (morals, físiques, econòmiques) de la Segona Guerra Mundial, Jack Kerouac i els seus companys es varen negar a continuar amb l’ambient de pessimisme que encara envoltava el món allà pels anys 50. La generació beat no havia patit una guerra, eren els fills de la guerra… i es negaven a quedar-se observant, passius, sense participar de la vida. A cada una de les línies de A la carretera es pot llegir la voluntat i el sentiment per esprémer cada segon de l’existència.

La fórmula de la novel·la pareix ben senzilla però és tremendament efectiva i dotada d’un frescor del que encara avui podem gaudir-ne: jazz, paisatges i dones, els tres pilars sota els quals es manté A la carretera. També una història d’amistat entre dos personatges, el propi Jack Kerouac (Sal Paradise al text) i l’ídol beat Neal Cassidy (Dean Moriarty), que recorren en cotxe cada racó de la geografia nord-americana.
Continuar llegint »

Mirall trencat

Mercè Rodoreda ha estat l’escriptora catalana contemporània més influent de la nostra època. Les seves obres han estat traduïdes a més de 20 idiomes diferents i no només ha escrit novel·les, també poesia, teatre i contes. Ens trobem davant d’un autèntic fenomen literari i és una clara referència d’altres autors, ja que la seva obra s’ha estès internacionalment.

Un dels llibres que més recomano de l’autora és Mirall trencat. Fa uns anys es va portat a la petita pantalla per part de TV3, una sèrie molt ben recreada, tant pels espais com pels personatges. Pels que no hagin llegit la novel·la és una obra coral on els personatges que hi apareixen tenen llaços d’unió familiars. La història té lloc a Barcelona, abans de la guerra civil. Possiblement el títol de l’obra (Mirall trencat) té molt a veure amb la història que en explica Mercè Rodoreda. Un mirall és l’autèntic espectador de les vides dels personatges que apareixen i desapareixen durant la narració, i reflecteix els moments que cadascun dels personatges viu.

Però aquesta, tot i que és una de les meves lectures preferides, no és un clar exponent de l’obra de Mercè Rodoreda. L’autora pràcticament durant tota la seva obra ha escrit en primera persona. La curiositat d’aquest element és que els seus “portadors de veu” sempre han estat personatges femenins, cosa que fa que les lectures siguin petits porcions de vida, probablement autobiogràfiques. Per tant, podem dir que l’obra de Mercè Rodoreda es caracteritza per l’important paper que tenen les dones, autèntiques còmplices de la seva característica literatura. Un clar exemple és la Plaça del Diamant, també molt recomanable pels qui no hagin llegit mai a l’autora.
Continuar llegint »

Uneix-te al moviment Paul Auster

Estimat “tu ja saps qui ets…”,

Aprofito l’oportunitat d’escriure aquí per dedicar-te unes línies. Ja que sembla que els meus arguments no són prou convincents perquè et sumis al moviment Paul Auster, t’escric perquè sóc conscient que molts cops la meva expressió verbal és limitada, i com que les coses escrites perduren eternament, m’ha semblat perfecte dirigir-me a tu.

Sí, insisteixo en Un home a les fosques, la nostra última conversa m’ha deixat un sabor amarg. Aprofito per a dir que els qui no tinguin la novel·la la poden trobar editada per Anagrama, va arribar al nostre país l’any 2008. Bé, dit això, continuo. Davant de les crítiques emeses per part teva, he de dir que Un home a les fosques, tot i que reconec que no és la millor obra d’en Paul Auster, és una gran novel·la, que no només enganxa sinó que és un clar exemple de la literatura que fa l’autor.

Qui millor que en Paul Auster escriu novel·les dins de la mateixa novel·la? En aquest cas el protagonista, en August Brill, viu a casa de la seva filla (on també hi viu la néta) i per poder dormir i oblidar part del seu passat comença a explicar-se a ell mateix una història. Aquesta narració, la protagonitza l’Owen Brick, un jove mag que de cop i volta es desperta en un món en guerra civil. I aquí comença la màgia. Sense adonar-nos el protagonista principal perd lentament el privilegi de protagonisme i és el personatge inventat en la ment d’en August Brill qui pren el relleu. En Owen Brick ha de matar al seu creador, que és qui l’ha fet néixer i també ha creat els escenaris on es troba. Davant d’una possible rebel·lió l’August Brill opta per tancar la seva ment i deixa d’inventar.
Continuar llegint »

Caín

Saramago ens presenta la seva última obra, Caín, una novel·la molt esperada al nostre país, donada la popularitat de l’escriotor. A més aquest cop Saramago torna als orígens i planteja una de les línies de reflexió més utilitzades durant les seves novel·les, la religió. En aquest llibre Caín mostra la seva relació amb el Déu cristià, un tema sense cap mena de dubte molt controvertit en els temps que corren, on la majoria dels lectors del llibre segurament siguin ateus per convicció.

En aquesta novel·la Caín es mostra com un home racional, que tot i arrossegat pel sentiment de culpa per haver matat al seu germà Abel, troba la força per fer front al seu greu error. En parts considera que tot i que ell va cometre l’acte de matar, va ser Déu qui va crear el sentiment de l’enveja i per tant, també és el responsable de la mort del seu germà. D’aquesta manera s’estableixen diàlegs entre Déu i Caín on tots dos accepten part de la culpa que han tingut en la consecució de l’assassinat.

Sota aquest breu perfil de l’obra us podeu imaginar que ha tingut moltes crítiques, part d’elles favorables i altra part negatives. Naturalment tothom té dret a emetre opinions, però considero que de quan literatura es tracta no s’han de barrejar els principis teològics dels opinadors. No crec que sigui vàlid que un fanàtic religiòs pensi que l’obra és una porqueria perquè segons ell Saramago critica la Biblia. No, no és vàlid perquè en aquesta obra literaria criticar a la Biblia és un mer pretext per crear una història d’interminables preguntes que afecten a la societat, d’avui, ahir i del futur. Per què al segle XXI no ens podem plantejar la crueltat del Déu cristià i els càstigs sobre la humanitat?
Continuar llegint »

Molt lluny d'una bona novel·la de vampirs

Feia dies que tenia ganes de parlar-vos d’Eclipse, però abans em toca fer una introducció a l’escriptora i a la nova obra que ens presenta. L’autora, Stephanie Meyer, ha conmocionat el panorama de la literatura juvenil internacional amb aquesta sèrie de llibres que té com a protagonista femenina una jove estudiant, la Bella, i a un atractiu vampir, en Edward Cullen. Eclipse és el tercer llibre de la saga de Crepúsculo i en aquesta entrega Bella haurá de decidir entre el seu amor per l’Edward o l’amistat que l’uneix a en Jacob, però a més haurà de prendre una decisió que l’afectarà durant tota la seva vida: decidir si ha de viure o morir, tot des d’un doble sentit, clar està.

Feta aquesta introducció, només em queda donar la meva humil opinió sobre aquest revolucionari moviment literari. Bé, en primer lloc cal que sabeu que sóc una gran aficionada a la literatura vampírica i que possiblement entre els meus llibres preferits de ficció trobareu Entrevista con el vampiro y Lestat el vampiro, d’Anne Rice. No sé si els haureu llegit, però francament, ni punt de comparació amb la saga Crepúsculo, així que us els recomano.

Seguint amb Anne Rice… per on començo? Bé, he de dir que els personatges, tant d’Entrevista con el vampiro com de Lestat el vampiro, estan tan ben construits que cada cop que m’acabava un llibre sentia una nostalgia increíble que només es dóna quan un llegeix grans obres, no com amb Crepúsculo que a la meitat de la novel·la em resultava feixuc continuar llegint, principalment perquè el lector pot adelantar-se a la trama i saber què és el que passarà a continuació.
Continuar llegint »

Un anàlisi de la cultura americana

Tots aquells fans dels Simpson tenen una nova obligació: llegir Els Simspon i la filosofia. Editat per Blackie Books ens ha arribat un clar manual de referència per a tots aquells qui no som capaços de dinar sense veure aquesta magnífica sèrie que ja porta 20 anys en pantalla.

William Irwin i uns quants filòsofs nord-americans ens descobreixen l’entramat filosòfic de la familia que més claus ens ha donat per entendre la manera de viure dels americans. Les grans contradiccions que diferencien una cultura marcada pel capitalisme, entre moltes altres qüestions, es presenten en aquest recomanable llibre que sense cap mena de dubte no ens deixarà indiferents.

El llibre es divideix en quatre seccions: personatges, temes “simpsonians”, l’ètica dels Simpson i els Simpsons i els filòsofs. Al tractar-se d’un llibre elaborat per varis autors trobem alguns temes repetititus, però tot i així pot convertir-se en una lectura força interessant per tots aquells amants de la sèrie. A més, tenim la gran sort de comprovar diàriament tot el que els filòsofs aporten al llibre, i així realitzar una pràctica empírica, i per què no, filosofar amb la família o entre amics.
Continuar llegint »

Exposició al FAD

Quan vaig llegir la notícia al diari, vaig saber que hi aniria tan aviat com pogués. 101 petites editorials, desconegudes totes elles, s’han unit en una exposició a l’espai de Foment de les Arts i del Disseny de Barcelona (davant del MACBA) i obren gratuïtament les seves portes fins al dia 22 de Gener.

Editorials que cuiden la qualitat del contingut i busquen l’originalitat en la forma. Que ofereixen noves formes de presentació i ens suggereixen autors dels quals mai havíem sentit a parlar. Autors desconeguts amb una trajectòria increïble, una qualitat contrastada. Herois de la literatura, de la cultura. Els fronts de resistència cap a un panorama editorial on cada cop hi ha més gent que llegeix els mateixos llibres, que compra les mateixes sagues. Les mateixes portades que veiem dia rere dia al metro, als centres comercials, a les consultes del dentista. Les mateixes portades que ocupen les posicions més adequades i properes a totes les grans llibreries.

Gràcies a aquests editors independents, somiadors, que creuen que el valor de la seva feina va més enllà de la rentabilitat, hi ha esperança per a molts escriptors novells que no compten amb res més que el seu talent per a publicar les seves obres.La mostra, que inclou 500 llibres de tots els gèneres possibles (còmic, gastronomia, contes infantils, novel·la, poesia, entrevistes …) suposa un univers de literatura indie molt recomanable.
Continuar llegint »

Una obra discreta de Vargas Llosa

Lluny del que es podria pensar, el gènere de la literatura eròtica no està mancat en absolut d’autors importants. La sexualitat humana, amb totes les seves vessants més retorçades i obscures, ha estat objecte d’estudi per part de molts escriptors. Alguns d’ells han centrat la seva obra sobre aquest fil conductor, altres hi han fet incursions esporàdiques. Seria el cas de Mario Vargas Llosa que, amb Travesuras de la niña mala, narra la història de dos amants marcats per la devoció incondicional d’ell i les constants traïcions d’ella.

La història d’aquests dos emigrants peruans s’estructura al llarg dels set capítols que integren el llibre seguint una pauta pràcticament calcada: Ricardo, el protagonista, viu la seva vida en alguna ciutat europea fins que la figura d’Otilia (nom vertader de la “niña mala”, que n’adoptarà molts al llarg de la novel·la) irromp en el seu ecosistema per a destruir-lo i després tornar a desaparèixer. Així construiran una història d’amor i desamor, de tendresa i crueltat, que realment no aporta gran cosa al panorama literari actual.

Un mal llibre, segons el meu parer, o, potser, una mala novel·la romàntica. ¿Un bon exemplar de literatura eròtica? Resulta difícil de dir. Vargas Llosa ens ofereix multitud d’escenes d’alt contingut eròtic, sexualitat explícita, i s’ampara en les descripcions de l’actitud dels seus personatges durant aquests moments per retratar també la seva personalitat.
Continuar llegint »

Dan Brown torna amb el Símbol perdut

En aquest article continuem la llista de recomanacions literàries per Nadal que vam començar en el passat post, afegint altres perfils per a fer-la el més completa possible:

Si desitgeu regalar-li un llibre a algú al que li agrada estar sempre al corrent de les noves modes de lectura, podeu recórrer a l’últim volum de Dan Brown: El símbol perdut (2009). L’escriptor nord-americà, que saltà a la fama amb el controvertit El Codi da Vinci, torna a encaramar-se al cim de les llistes de vendes. Brown versa de nou sobre els misteris icònics i religiosos, aquest cop parlant-nos d’antigues i obscures organitzacions masòniques.

Per als lectors que prefereixen els contes a les novel·les pures, Els culpables (2007) de Juan Villoro, representa una molt bona opció. Villoro s’introdueix en la pell de distints personatges, que narren en primera persona la història de la seva vida. El romanticisme i la decadència es citen en cada una d’aquestes històries, que combinen també ironia i dramatisme, conformant un volum molt recomanable. Tal i com apunta el mateix autor, “al explicar les seves misèries, els personatges del llibre es tornen culpables de literatura”.
Continuar llegint »