Escena de l'adaptació per al cine de Vicente Aranda (2006)

Quan Don Quixot de la Mancha va decidir cremar tots els llibres de cavalleries que tenia a la seva biblioteca va decidir salvar-ne un: Tirant lo Blanc, del valencià Joanot Martorell. En un minut t’explicarem per què el Tirant és un llibre d’una modernitat sense referents quan va ser escrit. Però, abans de tot, unes quants apunts obligatoris. Joanot Martorell va néixer a Gandia cap al 1413 i va morir al 1468, no havent acabat la seva obra magna a la que ací ens referim. Així, Tirant lo Blanch (el seu títol original) va ser escrita a dues mans: els últims capítols corresponen a Martín Joan de Galba, que va continuar l’obra després de morir Martorell.

Va ser precisament Galba qui portà el manuscrit a València per a la seva publicació en 1490, i després a Bacelona al 1497. podem dir que el

Gravat anònim per a la portada de la primera traducció al castellà (1511)

Tirant va ser un dels primers best-sellers medievals, traduït a l’italià, al francès i al castellà. Les claus del seu èxit fins als nostres dies radiquen en la seva extrema modernitat i el trencament que suposava respecte dels demés llibres de cavalleries. Fins el punt de poder afirmar que no és un llibre de cavalleries, sinó una cosa força diferent. Potser per aquesta raó Miguel de Cervantes va fer un homenatge a l’obra de Joanot Martorell, salvant-la de la foguera de El Quixot.

Tirant lo Blanch va ser una obra moderna. En la base d’aquesta modernitat, un motiu que recorre cadascuna de les raons que anem a donar-te: la ruptura. En primer lloc, estem davant d’una obra que ha arribat fins als nostres dies, una obra popular i que s’estudia a les escoles. Els textos capaços de superar el pas del temps i de no perdre vigència constitueixen un exemple de modernitat a prova de bombes. Tirant és un antiheroi, un ésser real amb defectes i virtuts, un personatge que no sempre serà digne, tot el contrari (la seva mort per malaltia és el millor exemple d’un final indigne per a un cavaller).

L'erotisme és part indisoluble del Tirant

El concepte de cavalleries es modifica completament en el llibre. Si el gènere es caracteritzava per la solemnitat i el respecte a la religió, el Tirant apel·la a un concepte burgès de l’existència, molt més modern: hedonisme, humor, vitalitat, rapidesa, ironia… i, el que és més important, una notable psicologia dels personatges principals. Una obra sentimental, on les motivacions dels actors literaris tenen importància. De manera paral·lela, un manifest erotisme recorre tot el manuscrit. Però es tracta d’un erotisme juganer i humorístic, no voluntàriament blasfem.

Si encara t’has quedat amb el dubte de per què Tirant lo Blanch és un llibre que pot inscriure’s en la modernitat sense problemes, et convidem a llegir-ho… si es que no ho has fet ja. De cara a Sant Jordi només cal afegir que, regalant un clàssic, sempre anem sobre segur.

Gravat anònim per Wikiedia Commons en Wikipedia

La obra de Kundera

La insuportable lleugeresa de l’ésser, de Milan Kundera, és un d’aquells llibres memorables que solen utilitzar-se com petits fites a l’hora de seguir la bibliografia del seu autor. Una novel·la completíssima, plena de petits moments on el narrador aconsegueix trencar la realitat com si fos un vitrall i deixar clar que no és una novel·la més, ni una història d’amor, sinó tot un manifest sobre la vida i els seus detalls.

Tomás, un metge faldiller, coneix a Teresa gairebé per casualitat i se l’emporta al llit. Després de descobrir que ella no és com les altres (amb ella el joc no és el mateix, sembla anar més enllà del sexe), inicien un estrany romanç ple de contradiccions, com les aventures de Tomàs o el aviat que comencen a viure junts. Aquesta trobada tan accidentat serà el centre d’una espiral que obeeix a la vegada a la malícia de l’atzar i la fatalitat de l’etern retorn, i que anirà tornant-se cada vegada més dolorosa, més insuportable, a mesura que vagin entrant personatges com Sabina (l’atractiva fotògrafa) o Franz, l’amant d’aquesta, un marit idealista que troba el sentit del seu matrimoni en la infidelitat.

Però això és l’argument. Sota un títol que espanta i enamora, el llibre realment són pàgines i pàgines sobre com es prenen els personatges la història. Les incomoditats que li causa a Tomàs la vida en parella, els mals de cap de Teresa en descobrir la gelosia, la por de Franz. Com aquests personatges afronten el món dins del seu paradís / infern particular, com respiren, es mouen i demanen l’hora, amb una profunditat psicològica que (de vegades, algunes) s’acosta a la perfecció.

A més, està ple de petites escenes que Kundera descriu amb gran cura i aconsegueixen recrear-se en el nostre cap (per exemple una Teresa profundament adormida i Tomàs al seu costat, mirant-la), descrites amb unes figures excel lents que, tenint en compte que parlem d’un llibre de filosofia, el coronen i el transformen en una petita obra mestra, encara que de vegades, moltes vegades, la seva lectura es faci difícil a causa dels embuts i reflexions del narrador. Un llibre del qual podríem dir molt, i el descobriment i lectura recomano profundament.

La literatura eròtica creix a Internet

La literatura eròtica és un gènere literari en el qual les històries que ens són narrades tenen un alt componen eròtic, o fins i tot sexual. En cas que les escenes descrites siguin realment explícites, trobarem que també és possible anomenar-la literatura pornogràfica.

La literatura eròtica és un fenòmen tan antic que seria difícil establir-ne un principi clar. Podem trobar relats eròtics provinents de pràcticament totes les cultures de l’antiguitat: l’Antiga Roma, l’Antiga cultura xinesa, el famós Kamasutra, que prové de la Índia, o Les Mil i una Nits, pertanyents al món musulmà.

Es podria pensar que amb el naixement de la fotografia, la literatura eròtica va deixar d’existir, però no fou així. Tampoc amb l’arribada de la televisió i molt menys amb l’esclat de la gran font actual de pornografia: Internet.
De fet, es podria dir que més aviat al contrari. Internet ha funcionat com una plataforma desde la qual la literatura eròtica s’ha convertit en un fenomen de masses.

Si teclegem a Google la combinació “relats eròtics” podrem comprovar com ens apareixen un munt d’entrades oferint-nos accés a tota mena de narracions d’aquest tipus, habitualment gratuïtes i estructurades en diferents categories en funció de la temàtica específica que tractin.

Aquests relats solen ser escrits breus, molt explícits i d’una elevada intensitat sexual. El problema d’aquests relats és que habitualment no són escrits per professionals, sinó postejats pels propis usuaris d’aquella web en concret, cosa que fa que acostumin a estar plagats de faltes d’ortografia i, a més, no tinguin massa riquesa sintàctica ni narrativa. Les històries solen estar mal estructurades: amb introduccions excessivament breus, una manca significativa de components descriptius i personatges irreals o poc treballats. Tot això no permet que el lector s’involucri el suficient en la història, i llegir-los acaba convertint-se en un exercici que aporta tan poc com mirar una pel·lícula pornogràfica.

Les grans possibilitats que ofereix, al meu parer, la literatura eròtica, són les de plantejar escenaris quotidians, personatges reals, creïbles, verosímils; personatges que ens siguin propers. Si s’aconsegueix això, s’aconseguirà també implicar el lector en la història, i probablement aconseguim involucrar-lo molt més que no pas amb un vídeo pornogràfic, amb el qual, tot i tenir el suport visual i sonor, probablement es senti molt menys identificat.

Una altra de les possibilitats de la literatura eròtica és la d’abordar escenaris prohibits, extremadament tabús; pràctiques sobre les quals s’aplica una censura social tan forta que no solen tractar-se ni tan sols en la pornografia corrent. En aquest sentit, els relats que mencionàvem sí que compleixen aquestes expectatives: Abunden històries sobre temàtiques prohibides: fílies de tot tipus, sexe amb menors o, sobretot, pràctiques incestuoses o de submissió manifesta.

Foto: Llavis per notsogoodphotography a Flickr