Si us dic Haiku, sabeu de que us estic parlant? Alguna cosa relacionat amb el Japó segur, no? Però què? Serà un menjar? Un tipus de massatge? Un nom? Doncs no! Es tracta d’un tipus de poema, un poema breu de tres versos de cinc, set i cinc mores respectivament. Que què són les mores? Molt fàcil, les unitats lingüístiques en les que es separen les paraules en japonès, semblant a les nostres síl•labes tot i que més curtes. Aquest tipus de poesia és la més coneguda en llengua japonesa i la seva temàtica sol estar relacionada amb la natura, la vida i la mort; molt influïda per la filosofia, la estètica i la cultura zen.

El tema principal del Haiku és la natura

Els Haikus són poemes breus i intensos que no solen tenir rima. Molts poetes acompanyen els seus escrits amb una pintura, anomenada Haiga. De la mateixa forma, els propis poetes tenen una nomenclatura específica, pel que s’anomenen Haijin; entre els més importants de la història del Japó trobem a Matsuo Bashō, Yosa Buson, Kobayashi Issa, Usuda Arô i Masaoka Shiki.

Aquí us deixem alguns dels poemes de Matsuo Bashō, per ell, un Haiku és “senzillament allò que succeeix en un lloc i en un moment donat”.

bashō uete (Per la meva nova planta de banana)
mazu nikumu ogi no (La primera senyal d’una cosa que detesto)
futaba kana (un brot d’eulàlia!)
(1680)

uma wo sae (Fins i tot un cavall)
nagamuru yuki no (Els meus ulls s’aturen en això)
ashita kana (Neu al matí)
(1684)

toshi kurenu (Un any ha passat)
kasa kite waraji (Una ombra de viatger al meu cap)
hakinagara (Sandàlies de palla als meus peus)
(1685)

furu ike ya (Un vell estany)
kawazu tobikomu (Una granota hi salta:)
mizu no oto (el so de l’aigua)
(1686)

iza saraba (Ara, sortim)
yukimi ni korobu (per gaudir de la neu … fins que)
tokoromade (relliscada i caiguda!)
(1688)

araumi ya (Mar agitat)
Sado ni yokotau (S’estén fins a Sado)
amanogawa (La Via Làctia)
(1689)

tabi ni yande (Caure malalt durant el viatge)
yume wa kareno wo (El meu somni vaga errant)
kake meguru (sobre un camp de gespa seca)
(1694)

hamaguri no (Com la cloïssa)
futami ni wakare (en dues valves, em parteixo)
yuku aki zo (de tu amb la tardor)
(1689)

Com veiem, es tracta de poemes molt curts però tremendament concisos i plens de significat. Anima’t i crea els teus propis Haikus! No oblidis compartir-los amb nosaltres!

Imatge | Cecilia

Fantasmes de Barcelona

“Barcelona necessitava un llibre sobre fantasmes històrics”. Aquesta és la raó que portà a Sylvia Lagarda-Mata, periodista i docent, a plasmar en paper 13 rutes fantasmagòriques de la ciutat a Fantasmes de Barcelona. Mai heu tingut un calfred sense raó caminant per la ciutat? Heu vist alguna ombra o llum estranya que us ha sobtat? Segurament que l’explicació que vàreu buscar en aquell moment és del tot lògica i racional però, i si us diguessin que un fantasma ronda per la zona? Llavors la cosa canviaria i tot i que seguiríeu intentant creure que l’explicació és tan senzilla com una brisa, el dubte ja estaria creat.

Lagarda-Mata planteja l’existència o no existència, millor dit, d’aquest éssers a partir d’un pla lúdic però també històric, que convida al lector a jugar amb les tradicions i llegendes urbanes. Així, ens mostra una ruta turística alternativa de Barcelona on coneixerem fantasmes tan antics com cert rei got que deambula per la catedral de Barcelona des de temps molt llunyans fins un drac volador que molts barcelonins afirmaren veure als voltants de l’any 1998. Així, veiem que hi ha fantasmes molt antics, però també d’actuals, per a tots els gustos!

Un fantasma que em cridà l’atenció és el que veieren o cregueren veure els veïns de la Sagrada Família durant els bombardejos de Barcelona. Segons la llegenda, a les nits es veien dos llums blaus passejant-se per les torres de la construcció; molta gent cregué que era l’esperit d’Antoni Gaudí que, després de mort, seguia cuidant de la seva obra i evitava que les bombes li caiguessin a sobre.

Sigui com sigui, realitat o ficció, no hi ha dubte que totes aquestes llegendes enriqueixen la cultura popular retransmesa de generació en generació i que ara Lagarda-Mata amb el seu llibre ha aconseguit consolidar i mantenir en el record totes aquestes històries. Tant és el reconeixement, que Icon Serveis Culturals a creat una ruta fantasmagòrica per Barcelona. Fantasmes de Barcelona és ara una visita guiada nocturna pels barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, que basant-se en el llibre que porta el mateix nom, ens mostra els principals racons misteriosos de la ciutat. A més, la ruta, de dues hores aproximadament, pot incloure un sopar a algun dels restaurant de l’entorn.

Així que ja ho sabeu, si us agrada el tema i voleu conèixer aspectes de Barcelona desconeguts fins ara, animeu-vos i llegiu Fantasmes de Barcelona, de Sylvia Lagarda-Mata, segur que no us deixarà indiferents!

Compra la versió digital del llibre

Una novel·la molt crua

American Psycho és una novel·la escrita l’any 1991 per Bret Easton Ellis. L’obra ens explica en primera persona els episodis de la vida d’un yuppie de Manhattan a finals dels anys 80. El protagonista, Patrick Bateman, és clarament un home d’èxit i que té tot el que s’ha de tenir per arribar a la felicitat. Té diners, una bona feina, coneix a moltes noies (sempre atractives, però no gaire llestes) i pot aspirar a qualsevol cosa que vulgui, però té un defecte: és un psicòpata.

Però la clara intenció d’aquesta obra és fer veure al lector què s’amaga darrera de tanta perfecció aparent, és a dir, d’un món ple de luxe i persones super “cool”. La realitat és que el personatge només troba interessant la seva vida quan maltracta i mata, tot el que l’envolta no té cap mena d’importància. Realment es converteix en un addicte a l’assassinat i no dubta en cap moment en agafar el ganivet (o qualsevol altra arma) i donar la mort sense problema.

Aquesta crítica considero que va més enllà d’aquesta mena de superficialitat, ja que en varies ocasions el protagonista confessa els seus crims i demana ajuda, però ningú del seu entorn l’escolta. Tots estan massa ocupats en pensar en la seva roba, a quina noia lligar-se o si les targetes de visita són prou bones. És una crítica interessant a tota la perfecció que sembla que envolta a aquests sers tocats per un àngel. Naturalment -i per sort- es tracta d’una dramatització, però que ens fa reflexionar sobre el tipus de persona que som i la gent de la que ens rodegem.

Per acabar he de dir que alguns capítols són massa crus i complicats de llegir. L’autor explica amb tot detall els assassinats i violacions de noies, així com l’assassinat a un nen que estava al zoo. Els que siguin especialment sensibles és millor que s’abstinguin a llegir l’obra o bé, que passin de capítol quan vegin que la cosa s’extrema. Tot i les escenes de violència l’obra és una crítica molt forta a la societat capitalista. En quant a l’adaptació al cinema de la novel·la he de dir que em va indignar, ja que abusa en molts casos de la gesticulació de l’actor principal (Christian Bale) que encarna a Patrick Bateman i sembla que en qualsevol moment vagin a explicar un acudit. Molt millor el llibre.

Els Pilars de la Terra

Els Pilars de la Terra s’han convertit en una obra de culte per a tots aquells que ens agrada llegir i que som força exigents. L’obra fou publicada l’any 1989 i va sorprendre a tots els lectors habituals d’en Ken Follet i a la crítica, ja que l’autor els tenia acostumats a obres de thriller i no a novel·les històriques com aquesta. A més el gruix del volum també és força important ja que té més de 1300 pàgines, fet que complica portar-la a totes parts.

Tot i així, és francament una de les millors obres que he llegit. Pot ser no és la novel·la amb més recursos estilístics, però sí una obra molt entretinguda i amable a l’hora de disposar-se a llegir. La història s’ambienta a l’Edat Mitjana d’Anglaterra, en concret al segle XII i a través dels personatges que surten a la novel·la ens trobem immersos davant de les penúries d’una família pobre que intenta trobar la millor manera de viure per a poder sortir endavant.

La lluita d’aquesta família i principalment del pare, en Tom portarà a tots els integrants a un poble, Kingsbridge, on el pare i posteriorment alguns membres de la seva família formaran part de l’obra que es disposa a construir: una catedral ben alta on poder lloar a Déu.

Tot i que m’encantaria fer-vos un resum de l’obra i de les diferents trames no ho faré perquè no tinc la intenció d’explicar-vos el llibre i fer-vos mal bé la lectura, però sí que us diré que el pas del temps esta perfectament explicat. És molt interessant veure dins de l’obra com els personatges es van fent grans i adquireixen noves peculiaritats en el seu tarannà. També són especialment intrigants les trames amoroses i les familiars, ja que sembla (i si llegiu la novel·la ho veureu) que hi ha certa competitivitat en aquestes facetes vitals.

Així doncs, teniu en compte que si no tenir res a llegir Els Pilars de la Terra és una opció força interessant i agraïda. No només perquè resulta una obra molt enganxant (heu de tenir en compte que es va convertir en un best seller i encara ho és), també perquè històricament és una obra fidedigna a la realitat dels temps de l’Edat Mitjana. Quina nota li posaria? Doncs bé, tenint en compte que ja tinc llibre preferit, a Els Pilars de la Terra li donaria un 8,5. Ara només cal que us la llegiu vosaltres i que em rebateu!

Gabriel García Márquez és un dels millors escriptors de parla hispana de tots els temps. A més de la seva trajectòria professional, ha estat molt vinculat al món de la política i implicat en els problemes socials, tant que el van escollor com un dels 10 personatges més importants del segle passat a Sudamèrica.

Crónica de una muerte anunciada és un dels seus llibres més famosos i millors, amb permís de la resta d’obres amb un realisme màgic que acompanya tots els llibres de García Márquez. Des del principi del llibre saps qui morirà i per què, i la resta de pàgines del llibre l’únic que fan és descriure al detall cada una de les passes de tots els personatges. Això sí, encara que des del principi sàpigues el final, també hi ha reservades sorpreses, girs i sentiments que no esperaves veure en un principi…

Aquest llibre, juntament amb altres amb Cien Años de Soledad, pot ser la delícia de qualsevol lector amant de la literatura, i no em refereixo només a les bones històries… sinó a la bona escriptura. És una delícia llegir-lo malgrat que no expliqui res de nou, que sàpigues què passarà, no t’esperes sorpreses, i no t’importa llegir-ho.

El seu títol complet és Konrad, o el nen que va sortir d’una llauna de conserves, i va ser escrit el 1975 per l’especialista en literatura infantil Christine Nöstlinger (1936-?), guardonada amb el premi Hans Christian Andersen el 1984.

Konrad és el seu millor llibre, perquè és el que té un argument més original i una trama més coherent dins d’una història orientada als nens. Una altra obra destacada de la seva autora és Estimada Susi, estimat Paul, en el seu conjunt mediocre, però on aconsegueix apropar al públic infantil el gènere epistolar mitjançant dos amics que escriuen quan estan avorrits.

La senyora Bartolotti, una madura soltera i solitària, aficionada a guanyar concursos i sorteigs de revistes i amb una idiosincràsia afegida i immadura, rep un dia un misteriós paquet. En obrir-ho es troba amb una llauna de conserves, dins de la qual apareix un nen de 7 anys, prefabricat i perfecte (sembla dir-se Konrad perquè així ho diu a l’etiqueta), que suposarà mal de caps per l’extranya senyora Bartolotti, molt poc acostumada a conviure amb persones i molt menys amb nens.

La idea del nen “artificial”, bondadós per natura i lliure de culpes i defectes, ja havia estat tractada abans per Carlo Collodi a Pinocho, i més tard al cniema, a la controvertida pel·lícula Intel·ligència Artificial. Tanmateix, enfocada per Nöstlinger cap a un univers particular resulta una genialitat. La senyora Bartolotti passa de pensar que ha estat un error, i arriba un moment en el qual decideix quedar-s’ho, pensant que ha estat cosa del seu ex marit.

El millor de tot és que l’autora no relaxa la seva narració ni la trama després de l’atractiva premisa inicial. El camí que segueixen la nova mare i el nou fill és fins a cert punt satisfactori, i l’estil és pompós i autocomplaent, però adequat per al públic infantil. Konrad és, juntament amb altres llibres com El Pequeño Nicolás, una d’aquelles joies destinades a nens i preadolescents, en la mesura en la qual aquest relat obre moltes portes i proposa una història tan absurda com divertida.

Podeu llegir-lo de franc aquí.

Es difícil analitzar un llibre en el context del seu autor quan aquest surt del seu gènere habitual i fa un gran giravolt per endinsar-se en un relat molt personal i intimista. Aquest és el cas de Brian W. Aldiss (1925), novelista de ciencia-ficció, que ofereix a Mà dura una història sobre l’adolsecent d’origen burgués Horatio Stubbs, conformant el primer volum d’una trilogía sobre el despertar sexual del noi, descrit amb explicitud i una sorprenent honestedat.

Horatio és un noi reflexiu i analític que porta com pot el seu pas al món adult. Té forts i inevitables disputes amb els seus pares perquè, a partir de les seves primeres experiències sexuals, ell es veu més madur i ells segueixen veient-lo com un nen. El relat comença amb una situació familiar en la qual Horatio s’adona que ha tingut relacions amb tres dones que estan presents en aquell moment, i li serveix com a premisa per a recapacitar sobre la incapacitat de sentir-se segur i tranquil des d’aleshores.

Cal destacar que el principal i més evident defecte del llibre és que no resulta amé, i això és fonamental perquè a partir d’aquí es noten totes les seves virtuts i mancances. L’autor cau freqüentment en la morbositat per a sortir del pas en escenes complicades. Al cap i a la fi, són les histories d’un noi que comença a relacionar-se activament amb el sexe, però fa la impressió que narrar amb exhaustivitat les escenes eròtiques és l’únic recurs d’Aldiss per a mantenir l’antenció del lector.

Però aquest mancança també fa que l’autor treballi més l’estil, que malgrat estar narrat pel propi escriptor aconsegueix un bon equilibri entre el caos narratiu d’un noi adolescent i l’eloqüència que aconsegueix que els fets arribin al lector de forma molt visual. A més, es descriu més una atmosfera molt elaborada, amb la guerra de fons i la preocupació general entorn a ella. De fet, Mà dura pot considerar-se com una d’aquelles novel·les que el lector pot recordar com una pel·lícula que ha pasta davant els seus ulls.

Una novel·la digna, sense és, igualment interressant que avorrida, però que posa en evidencia unes importants limitacions d’Aldiss a l’hora de sortir-se del seu genere habitual on, sense cap dubte, se sent més còmode. No obstant, constitueix un relat molt a tenir en compte sobre el món adolescent.