Assaig sobre la Ceguesa és, per a molts crítics, la millor novel·la del premi Nobel portugués José Saramago (1922). Amb un estil certament original, frenètic, i un modus operandi de ciència-ficció per la seva trama apocalíptica i surrealista, Saramago fa que una novel·la densa (en algunes edicions té 500 pàgines) es llegeixi fàcilment, amb total complicitat amb el lector, per l’horror que aquest està llegint, i inevitable, imaginant-se.

José Saramago utilitza paràgrafs llargs, molts verbs, pocs objectius però molt explicatius i visuals, i no utilitza el punt i seguit, sinó una coma i escriu la paraula posterior en majúscules. A més, alterna narracions en tercera persona com a monòlegs d’alguns dels personatges, de forma que a vegades no és evidant saber si el personatge està parlant o pensant el que està escrit. És important explicar això perquè de primeres és complicat acostumar-se a llegir amb plaer l’absurda trama que ens proposa Saramago.
Continuar llegint »

El seu títol complet és Konrad, o el nen que va sortir d’una llauna de conserves, i va ser escrit el 1975 per l’especialista en literatura infantil Christine Nöstlinger (1936-?), guardonada amb el premi Hans Christian Andersen el 1984.

Konrad és el seu millor llibre, perquè és el que té un argument més original i una trama més coherent dins d’una història orientada als nens. Una altra obra destacada de la seva autora és Estimada Susi, estimat Paul, en el seu conjunt mediocre, però on aconsegueix apropar al públic infantil el gènere epistolar mitjançant dos amics que escriuen quan estan avorrits.

La senyora Bartolotti, una madura soltera i solitària, aficionada a guanyar concursos i sorteigs de revistes i amb una idiosincràsia afegida i immadura, rep un dia un misteriós paquet. En obrir-ho es troba amb una llauna de conserves, dins de la qual apareix un nen de 7 anys, prefabricat i perfecte (sembla dir-se Konrad perquè així ho diu a l’etiqueta), que suposarà mal de caps per l’extranya senyora Bartolotti, molt poc acostumada a conviure amb persones i molt menys amb nens.
Continuar llegint »

Un dels llibres que més va marcar la infància d’una generació va ser sense cap dubte Molts contes per a jugar (editat per Alfaguara), del polifacètic Gianni Rodari (1920-1980), un indispensable per dret propi en la literatura infantil del segle XX. De fet, va rebre el 1970 el premi Hans Christian Andersen, el màxim guardó als autors de contes infantils.

El fet que es pugui jugar amb aquests contes presentar per l’autor respon a una premisa molt senzilla: el llibre inclou 20 contes amb tres finals cadascun, de manera que el lector pot escollir el final que més li agradi, o inventar-se un propi. Rodari escull després un dels tres finals proposats, i explica les raons que li han portat a escollir-ho. La interactivitat que existeix entre el lector i l’autor fa que aquest sigui un dels llibres més originals mai escrits en la literatura infantil i fins i tot juvenil.
Continuar llegint »

La pintura sempre ha tancat un misteri difícil de desentranyar. Més encara quan el cinema no havía fet la seva fulgurant aparició, cegant les retines de generacións futures i forjant una nova cultura visual. A la pintura s’amaga una voluntat de profunditat nugada amb la inevitable veritat, la trista realitat podríen dir alguns, de que sólament es tracta de pigments arrastrats sobre una tela, a l’espera de que la seva projecció sobre l’espectador provoqui emocions especials sobre la seva ànima. Tot menys indiferència, clar!

Qui es veu arrosegat per l’encanteri de un retrat, com a pintor o com a espectador, s’enfrenta a aquesta mentida. Però es veu obligat a comprendre-la! La pintura, com la palabra, recull alguna cosa de la realitat per a comunicar-la a una altra persona mitjançant l’encanteri del símbol.

En aquesta obra de ficció, que podríem dir de pintura-ficció, tots el avantatjes de la inmortalitat per l’imatge, la disculpa de la bellesa front a la moral, un jove innocent i ben plantat es retratat amb un efecte inesperat. A partir del moment on el quadre és acabat va a pasar algo curiós: El temps no pasará per al retratat. Ni la enfermetat, ni els gestos que el temps va surcant al rostre al vent de les emocions, ni l’envelliment…Rés no es vorà en el aspecte de Dorian Gray. Continuar llegint »

Juan Marse ès el seudònim de Juan Faneca Roca, el narrador d’una Barcelona canalla, màgica y charnega. Va treballar en una joiería y en materia literària es un autodidàcta qui fa honor al terme. La seva escola va ser la vida i no per aixó va quedar lluny dels ambients literàris. En alguns dels seus llibres trovem la màgia imaginaria d’una visita llunyana pels arrabals del barris pobres, on la ronya amaga utopíes als ulls del lletrats del bona casa i butxaca plena. En aquest sentit, el primer paràgraf de “Si te dicen que caí” es tota una carta de presentació.

Si mes no, l’esperit de Marsé es el de qui trova la brutícia en la casa del ric i l’encant en la cova del miserable . El cas de ‘El amante bilingüe’ es paradigmàtic. L’historia d’aquest viatge a l’infern es la següent: Nen de bona casa s’enamora d’una pija, van a viure junts. La dona ès una furcia, i li posen els charnegos ignorants, es folla un limpiabotes. El protagonista sorpren a la dona en el seu amant. Discutixen i la dona el deixa. Ell està destrossat. Amb el temps, es torna boig. Pero la seva bogería no es vuida de poètica. S’anirà transformant en el personatge que l’ha furtat la dona, un andaluç fet a base de records del seu trencall vital…

Continuar llegint »

Si hagués sapigut que em trobaria amb una obra així, no m’hauria comprat el llibre. Animat per la seva avorrida però envolvent adaptació cinematogràfica (realitzada per David Lynch el 1984), vaig aferrar-me al principi de “si la pel·lícula és bona, el llibre ha de ser millor”.

Frank Herbert (1920- ) va aconseguir amb Dune guanyar els prestigiosos premis Nebula i Hugo el 1965 i 1966, respectivament, i el seu llibre va ser considerat com un dels millors de la literatura de ciència-ficció. Un èxit quasi instantani que va cridar l’atenció per l’elevada elaboració de la seva atmosfera i pel seu intent d’enriquir el perfil psicològic dels protagonistes, simplement narrant com actuen i no què és el que pensen.
Continuar llegint »

La d’avui és, sense cap dubte, una d’aquelles novel·les que arriben a la part més profunda de l’ésser humà. Amb Factotum, Charles Bukowski ens obre de ple la seva vida, no només a nivell professional o sentimental, sinó en tots els sentits. Bukowski ens introdueix en el món dels poetes maleïts americans (incapaços de separar-se de la seva llegenda negra, com J.D. Salinger) a través de la vida i penoses i patètiques aventures del seu alter-ego.

L’argument ens parla de Herny Chinaski, un escriptor que ha aconseguir lliurar-se de la guerra i viatja de ciutat en ciutat, acceptant treballs-brossa i sous ridículs per a emborratxar-se i escriure relats a revistes més o menys humils. A partir d’aquí, l’autor ens obre un cosmos decadent que sembla emergir del mateix protagonista i girar al seu voltant. L’alcohòlica set de Henry, la seva passió per les drogues i les ganes de sexe el portaran a tot tipus d’apartaments inhabitables, terballs esclavitzadors i experiències (les apostes a l’hipòdrom, les baralles de borratxos…) que ens guien per les diferents ciutats que travessa el protagonista.
Continuar llegint »

Aquesta és la història d’un llibre eclipsat per la seva pròpia adaptació al cinema. Quan Phillip K. Dick va escriure aquesta novel·la el 1968 ja era un autor de ciència-ficció de culte, avalat per obres anteriors com El Tiempo Desarticulado, El Hombre en el Castillo, Ojo en el Cielo o Los Tres Enigmas de Palmer Dietrich. Però va ser el 1982 el moment en el qual Dick va arribar a la fama internacional en ser adaptada aquesta novel·la al cinema per Ridley Scott. La pel·lícula es va dir Blade Runner, i està considerada una de les millors de la història del cinema, i el film per excel·lència del gènere de ciència-ficció.

Desgraciadament un infant el va impedir veure amb els seus propis ulls com el seu univers particular anava arribant a gent de tot el món. Abans de continuar, però, cal preguntar-se, és millor el llibre o el film? És complicat dir-ho.

Per una banda hem de tenir en compte que els arguments difereixen bastant, encara que la trama principal i els noms dels personatges es mantenen. El guió de David Webb per a Blade Runner semblava un nou punt de vista de Els androides somien xais elèctrics?. Però parlem de la novel·la…
Continuar llegint »

Moltes persones es van quedar desconcertades quan el 2001 se li va concedir el Premi Nacional de Narrativa al jove Unai Elorriaga (1973), per Sprako tranbia, una novel·la en euskera que ni tan sols estava traduïda encara al castellà. Després d’obtenir el guardó, es va despertar una intensa curiositat per veure què havia escrit Elorriaga, que aleshores tenia 28 anys i cap novel·la anterior.

El llibre ens parla de Lucas, un ancià malalt d’Alzheimer que somia amb anar a l’Himalaia i portar els seus darrers anys de vida de la millor manera possible. Després de presentar-lo apareixen també altre personatges, de forma que cada capítol està centrat en un d’ells.

Elorriaga ha escrit la novel·la de la seva vida, a no ser que es demostri el contrari. L’obra està escrita amb una tendresa i una saviduria sorprenents. Mentre narra l’història comú i quotidiana, amb un encant especial cap els personatges, explica que un paquet té un tamany ‘amable’ o es defineix aquest període en el qual ‘el dia deixa de ser dia’, aconseguin una implicació extraordinària del lector.

Les frases curtes i els paràgrafs de dues o tres línies són predominants, de manera que cada frase entra de ple en el lector amb missatge carregats de vitalitat, gust pel somni i l’utopia, i el missatge “res és impossible” es mostra molt clarament fins a fer-se omnipresent.
Continuar llegint »