Fa quasi nou anys Catalunya va perdre a un dels poetes i escriptors catalans més importants de tots els temps, Miquel Martí i Pol. Nascut el 19 de març de 1929 a Roda de Ter (Osona), era d’origen obrer i als 19 anys ja començà a escriure en català. Tot i així, el seu camí literari va començar uns anys abans, quan Martí i Pol en tenia 16 i es va fer de la Penya Verdaguer. Una tuberculosi als 19 anys l’obliga a estar al llit una llarga temporada, un temps que l’autor aprofita per llegir i que marcarà per sempre la seva vida i és que és en aquest moment quan Martí i Pol decideix dedicar la seva vida a la literatura.

Una de les seves obres més conegudes

Pel que fa a la seva biografia, cal destacar la seva participació durant la dictadura franquista en multitud d’activitats culturals catalanistes i la col•laboració amb el PSUC. L’any 1970 marcà un abans i un després en la vida del Miquel doncs se li diagnosticà una esclerosi múltiple; tot i així, i sense fer cas a les restriccions que la malaltia li anava imposant dia rere dia, va continuar publicant poesia.

La primera obra que trobem en el seu palmarès és ‘Paraules al vent’, un llibre de poesia que va publicar el 1954 i que va comportar-li el seu primer reconeixement, el Premi Ossa Menor. Uns anys més tard, el 1977 rep el Premi Lletra d’Or per ‘El llarg viatge’ i durant tota la seva carrera ha guanyat fins a tres vegades el Premi de la Crítica de la poesia catalana, un per ‘Estimada Marta’, l’altre per ‘Suite de Parlavà’ i l’últim per ‘Un hivern plàcid’. A més d’aquests guardons també ha rebut el Fastenrath, el Salvador Espriu, el Ciutat de Barcelona, la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, entre d’altres.

Si ets alumne de batxillerat, fa poc que ho has estat o ets pare d’algun, segur que l’obra de les esmentades que més et sona i que més present tens és ‘Estimada Marta’ i és que ja fa uns anys que és lectura obligatòria per la selectivitat. Per acabar aquest post, crec que no hi ha millor forma que amb el començament del poema, un poema que encén l’ànima.

‘Estimada Marta’

‘Mira’m els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d’un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l’arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record’

He de confessar que fins fa ben poc no havia sentit parlar ni sabia el que era el PEN Català. Arrel de sentir-lo anomenar i lloar en una conversa trivial, vaig començar a investigar aquesta plataforma i a adonar-me alhora de la importància de la seva existència. Des de la seva fundació el PEN Català ha estat una plataforma per a la projecció internacional de la literatura i dels escriptors i escriptores dels territoris de parla catalana. Aquesta projecció internacional s’ha fet a través de la seva participació activa amb els objectius del PEN Internacional, fonamentalment la defensa de la llibertat d’expressió i la lluita per a l’alliberament dels escriptors empresonats.

Al web del PEN Català hi trobaràs tota la informació addicional que vulguis

Així doncs, es fa evident que no podem entendre l’existència del PEN Català sense la del seu superior, el PEN Internacional. El PEN Internacional va ser fundat a la capital anglesa l’any 1921 per la novel•lista C.A. Dawson Scott, sota la presidència de John Galsworthy. Alguns dels seus primers membres van ser Joseph Conrad, George Bernard Shaw i H.G. Wells. Aviat es van anar creant diversos centres a Europa (el tercer dels quals va ser el PEN català) dels quals formaren part escriptors com Anatole France, Paul Valéry, Thomas Mann, Marià Manent, Bendetto Croce o Karel Capek, que van tenir un paper molt actiu en la vida i els treballs de l’organització. Entre les directrius que segueix aquesta organització, totes recollides a la seva carta fundacional, hi trobem (aquí de forma resumida):

•La literatura no coneix fronteres, i ha de mantenir-se com a element d’intercanvi entre els països per damunt dels conflictes polítics o internacionals.
•En qualsevol circumstància, i particularment en temps de guerra, els arrauxaments nacionals o polítics han de respectar les obres d’art, que són patrimoni de tota la humanitat.
•Els membres del PEN hauran d’exercir sempre tota la influència possible a favor de la comprensió i el respecte mutu entre les nacions, i es comprometen a fer tot el que sigui al seu abat per esvair els odis entre races, classes i nacions, i per defensar l’ideal d’una sola humanitat vivint en pau en un sol món.
•El PEN defensa el principi de la lliure circulació de les idees dins de cada país i entre tots els països, i els seus membres es comprometen a oposar-se a qualsevol forma de supressió de la llibertat d’expressió al país o a la comunitat a què pertanyen, així com arreu del món, onsevulga que sigui.

Veiem així, com es tracta d’una organització que treballa perquè es respectin els drets i llibertats dels escriptors a tot el món i utilitza aquesta labor per donar a conèixer, indirectament, als seus socis, que participen dels actes i esdeveniments organitzats.

“Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”.

Una de les seves obres més conegudes és 'Primera Història d'Esther'

Hi ha autors per els que no és suficient un sol gènere per expressar tot el que porten dins, tot el que volen exterioritzar. Autors que veient les limitacions d’endinsar-se en un sol gènere decideixen provar-ne uns quants i comprovar quin és el que millor s’adapta al que volen escriure. Salvador Espriu va començar amb la narració i anys més tard provà sort dins la poesia i el teatre, com a resultat, un autor català reconegut en els tres àmbits, mestre dels tres àmbits.

Va néixer a Santa Coloma de Farners l’any 1913 i va morir a Barcelona el 1985. En 72 anys es convertí en un dels escriptors més importants de la postguerra i un autor de referència a les lletres catalanes; ha aconseguit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. Salvador Espriu va ser un dels quatre membres fundadors de l’Associació d’Escriptors de la Llengua Catalana. Però no només per a nosaltres és un gran mestre, de fet, el seu nom ha estat sovint entre els candidats a aconseguir el Premi Nobel.

Salvador Espriu era llicenciat en dret i en història i tenia estudis de llengües clàssiques, de fet, l’autor aspirava a convertir-se en professor d’egiptologia a la Universitat Autònoma, unes aspiracions que quedaren truncades per la Guerra Civil. Gràcies a això però, podem gaudir a dia d’avui de les seves fantàstiques obres.

Entre els seus títols més coneguts dins la narració trobem ‘El doctor Rip’ (1931), ‘Laia’ (1932), ‘Aspectes’ (1934), ‘Ariadna al laberint grotesc’ (1935), ‘Miratge a Citerea’ (1935) i ‘Litizia i altres proses’ (1937). Pel que fa a la seva obra poètica veiem títols com ‘Cementiri de Sinera’ (1946), ‘Les hores i Mrs. Death’ (1952), ‘El caminant i el mur’ (1954), ‘Final del laberint’ (1955), ‘Les cançons d’Ariadna’ (1949), ‘La pell de brau’ (1960), ‘Llibre de Sinera’ (1963) i ‘Setmana Santa’ (1971).
Si cap d’aquests títols us sona, cosa que dubto, segur que no us és indiferent ‘Primera història d’Esther’, l’obra a la que pertanyen les primeres línies del post i que Espriu va escriure al 1948. Es tracta d’una obra que, per molts crítics, uneix els dos eixos sobre els que totes les obres de l’autor giraven: la recerca de la diversitat i l’aspiració a l’unitat.

Sobre el nazisme, l’Holocaust i la Segona Guerra Mundial potser s’han escrit milions de fulls i han corregut autèntics rius, si no mars, de tinta. Sobre l’extermini, la guerra i les dèries megalòmanes del govern hitlerià s’han fet milers de pel·lícules i documentals, enfocades gairebé des de tots els punts de vista possibles.  Del que segurament no se n’ha parlat tant ha estat el post-Holocaust, de tot el que va passar durant aquella dura postguerra. Especialment del període de tres anys que va des del final de la guerra fins a la creació de l’estat d’Israel, l’any 1948, un moment de la història especialment delicat i també força desconegut.

Dels gitanos, la segona minoria ètnica en el punt de mira del nacionalsocialisme –600.000 persones exterminades– tampoc no s’han fet gaires pel·lícules, ni massa reportatges en profunditat. Potser perquè una catàstrofe al costat d’una catàstrofe més gran acaba per restar en l’oblit, tot i que ambdues formen part de la mateixa tragèdia. Potser també perquè parlar de gitanos no ven tant com parlar sobre jueus, que és esmentar la paraula i vindre’ns al cap la tortuosa història del ‘poble escollit’ i eixes coses.

Segurament és per això que l’escriptor valencià que més ven, altrament conegut com a Ferran Torrent, ha decidit de combinar-ho tot plegat per retre-hi personal homenatge amb la seua última novel·la, Ombres en la nit. Un relat trepidant sobre vides trencades que es mantenen gràcies a l’odi, amb tots els elements d’un thriller a l’ús però sense ser gens convencional. Una novel·la diferent amb una perspectiva diferent. Concretament, la de Santiago Cortés, un gitano valencià supervivent de Dachau que s’uneix a Nakam, una organització jueva que pretén venjar-se del nazisme mitjançant la cerca i captura dels jerarques fugits de la justícia.

I tot això pràcticament sense eixir de casa, perquè Ombres en la nit és una novel·la amb uns actors i una projecció clarament internacionals, però és sobretot una història que transcorre a València, com ja es habitual en l’obra de l’autor de Sedaví. És una història que ens submergeix i ens explica la convulsa i violenta València de 1947 de la mà d’uns personatges que no han conegut res al seu món que no implicara violència. Torrent ho explica amb aquestes paraules: “Tot el que conte podria haver passat a Viena, però jo faig que València acabe agafant protagonisme i així explicar com era en aquella època”.

És aquesta també una obra per a reflexionar al voltant de la legitimitat de la violència quan aquesta és llei, quan s’ha mamat des del bressol, quan els governants l’apliquen amb aleatorietat i mà fèrria. Són qüestions que ens assalten en llegir aquest nou treball de Torrent. L’autor afirma haver triat 1947 per ser un any de tensions entre dues corrents d’opinió al si del poble jueu; els que optaven per la consolidació de l’estat a Palestina, i els que només volien venjança, representats per la Nakam on s’integra el protagonista. “Jo crec que, en el post-Holocaust, l’odi ajuda a viure molta gent. Però amb el temps eixe odi et pot matar. Fins quan es pot aguantar eixa vida?”

Entrevista | L’informatiu

Als 17 anys i obligada per l’escola vaig llegir ‘Dins el darrer blau’, de Carme Riera. Per norma general quan has de fer alguna cosa per obligació la fas a disgust, sense que el resultat sigui massa exitós. Però sempre hi ha una excepció i la meva excepció és aquest meravellós llibre.

L'obra més premiada de Carme Riera és 'Dins el darrer blau'

Carme Riera és una escriptora i professora mallorquina que en l’actualitat dóna classe a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va néixer a Palma, l’any 1948 i des de ben petita començà a escriure poemes i contes. A Barcelona es va llicenciar en Filologia hispànica i actualment es catedràtica dels estudis.

En el terreny de la narrativa Carme Riera ha cultivat moltíssims èxits i premis. Per la narració curta ‘Te deix, amor, la mar com a penyora’ va guanyar el premi de narració curta Puig i Llensa, de la revista ‘Recull’. La seva primera novel•la, ‘Una primavera per a Domenico Guarini’, va guanyar el premi Prudenci Bertrana l’any 1980. Però aquests no han estat els únics premis que Riera ha aconseguit; el 1989 va aconseguir el Ramon Llull per ‘Joc de miralls’ i la seva obra més guardonada, ‘Dins el darrer blau’, ha aconseguit el premi Josep Pla (1994), Lletra d’Or (1995) i el Premi Nacional de Narrativa (1995), aquest últim atorgat per primer cop pel Ministeri de Cultura a una novel•la en català, el que dóna més importància, si és que es possible, a l’obra.

La televisió i la ràdio han estat terrenys en els que l’autora mallorquina també ha treballat; ‘Es diu Maria Puig la meva mare?’ és el seu primer guió per la ràdio, concretament per Catalunya Ràdio i ‘Quotidiana quotidianitat’ i ‘13×13’ són guions seus per TV3.

A més d’escriure en llengua catalana també ho ha fet en castellà i és que els seus estudis d’aquesta llengua també havien de quedar plasmats a la seva literatura. Entre les seves obres en castellà trobem ‘La escuela de Barcelona’, ‘La obra poética de José Agustín Goytisolo’ i ‘La obra poética de Carlos Barral’. L’any 2000 va publicar la novel•la ‘Cap al cel obert’, una altra de les seves obres claus ambientada a l’Havana del segle XIX, molt recomanable i que a més ha obtingut el premi Crítica Serra d’Or. El mateix any de la publicació d’aquesta obra la Generalitat de Catalunya li concedeix la Creu de Sant Jordi per la seva impecable trajectòria literària.

Has llegit alguna cosa de l’autora? Quina opinió en tens?

Ensenye'm a pescar!

La cooperació internacional és una pràctica cada dia més de moda. Les diferències que hi ha entre el primer, segon i tercer món són cada cop més evidents i sembla ja impossible que els més afavorits mirin cap un altre costat i continuïn la seva vida com si res no hagués passat, sobretot perquè cap al nou costat a on miren també hi ha pobresa i malestar. Davant aquesta situació insostenible i que a tots, o quasi tots, ens “toca la fibra”, existeixen diferents camins per prendre. Alguns decideixen deixar-ho tot i embarcar-se amb l’objectiu de posar el seu granet de sorra en la solució del problema; d’altres decideixen participar en alguna ONG o associació de forma econòmica perquè sigui aquesta i la seva estructura interna qui resolgui el problema; d’altres, aconsegueixen entrenar la vista i fer-la immune a les imatges de desesperació.

Gustau Nerín, escriptor i antropòleg especialista en el colonialisme espanyol a Àfrica no creu que participar a una ONG sigui la solució. De fet, critica en el seu llibre “Blanc bo busca negre pobre” aquesta cooperació. I és que, segons ell, després de 50 anys de cooperació internacional no han servit perquè el continent africà aconsegueixi ser autònom. De forma contrària, l’alta presència de les ONG el que ha provocat és crear un alta tipus de dependència, precisament una dependència a la cooperació internacional. En aquest sentit, se’m ve al cap la dita de “regala peix a un home i li donaràs aliment per un dia, ensenya-li a pescar i l’alimentaràs la resta de la seva vida”.

En aquest sentit i per tal de desmitificar la cooperació internacional Gustau Nerin es demana: “Si la cooperació no serveix per al que hauria de servir, ¿per què ens segueix interessant? ¿Qui són els addictes a la cooperació, els europeus o els africans? ¿Som consumidors de solidaritat més que no pas solidaris? ¿Què s’amaga darrere aquesta generositat?”. Respostes que podràs trobar entre les pàgines del seu llibre. Tot i que no és l’única publicació de l’escriptor i és que també trobem: Un guàrdia civil a la selva; L’antropòleg a l’olla; Guinea Equatorial, història en blanc i negre; L’última selva d’Espanya o La guerra que va venir d’Àfrica.

En els darrers anys, aquest africanista conscienciat, ha passat llargues temporades a la ciutat guineana de Bata, on de fet, viu actualment. Ha treballat com a professor a la Universitat de Guinea Equatorial, al Centre Associat de la UNED de Bata i al Centre Cultural Espanyol de Bata.

Foto: entrerriano a ArteyFotografia

Una història que ens situa a una de les èpoques més crues del país

Els moments límit, les èpoques de conflictes, de problemàtiques i incertesa, així com els sentiments més intensos que existeixen: l’odi i l’amor, han estat des de sempre carn de canó per la literatura. La història de la literatura ens presenta personatges estrambòtics, dolços, durs, feliços i tristos situats en contextos molt intensos. Les guerres solen ser un reclam molt utilitzat per els escriptors, precisament per tractar-se d’un context límit, en el que tots els sentiments i emocions estan a flor de pell, un context en el que tot és possible.

El pont de la solitud, de Francesca Aliern, ens transporta als anys quaranta, una època marcada per la guerra civil que Espanya acabava de passar i per la guerra mundial que s’estava forjant. Aquesta és la seva sinopsis:

“Ambientada entre les dècades dels anys quaranta i cinquanta del segle xx, El pont de la solitud ens trasllada a un temps marcat pels estralls de la guerra civil espanyola i les guerres europees. Perfumada amb les olors de la postguerra, aquesta novel•la ens relata les vicissituds d’uns anys en què la misèria, la fam i les malalties eren el pa de cada dia. Amb tot, hi descobrim uns personatges que tiren endavant malgrat les adversitats i les desigualtats socials amb valentia. Mentre molts s’enriquien aprofitant-se de la desesperació dels altres, l’estraperlo fou l’única alternativa per fer surar les economies familiars més castigades. En un ambient dominat per la repressió franquista i el nacionalcatolicisme, un grup de presoners republicans foren obligats a treballar en la construcció de la via ferroviària de la Val de Zafán i s’incorporaren a l’activitat diària d’una vila de la vora de l’Ebre. Aquest fet fou el punt de partida d’una història que portà la Paula, la protagonista, a haver d’afrontar situacions inesperades que li marcaren el destí.”

L’obra és de l’autora catalana Francesca Aliern, una dóna nascuda a Xerta, al Baix Ebre, que basa la seva obra en fets reals i quotidians protagonitzats per personatges amb una vida complicada. Aquesta autora té la capacitat d’introduir el lector a l’interior dels seus personatges, fent-lo coneixedor dels seus sentiments més profunds, de les seves angoixes i inquietuds. D’aquesta forma la identificació amb els seus protagonistes és automàtica, una de les característiques que fan que Aliern tingui al seu darrere un públic molt fidel. Alguna de les seves obres més conegudes són Record i memòries al voltant d’uns murs, El batec de l’aigua, Camins o la seva darrera obra, Mans de fang.

Escultura homenatge a Joan Salvat - Papasseit al Moll de la Fusta de Barcelona, on l'escriptor treballà de vigilant nocturn

Joan Salvat i Papasseit, un dels autors més representatius i coneguts de les lletres catalanes, va néixer a Barcelona el 16 de maig de 1894. Conegut com a poeta d’Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d’articles en els que la crítica social era la gran protagonista. Va escriure en català i castellà, sempre simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l’època. Malauradament morí de tuberculosi als 30 anys, un fet que omplí de misticisme la seva persona.

Durant dècades, fins i tot després de la seva mort, l’obra de Salvat i Papasseit va romandre desconeguda, a l’espera de que algú descobrís el seu valor. No va ser fins els anys 30, a partir de la Nova Cançó i els autors que seguien aquest corrent que la seva figura va ser popularitzada. Els autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes. Als anys seixanta, quan l’obra impresa de Salvat i Papasseit encara tenia molt poca circulació, alguns dels seus poemes van ser recuperats en cercles catalanistes, generalment d’esquerres, a través de lectures enregistrades i versions musicals. A partir d’aquest moment, Salvat i Papasseit deixà de ser un desconegut per convertir-se en tot un símbol català.

Tot i la seva qualitat literària, l’escriptor no va anar mai a l’escola, pel que va aprendre a llegir i a escriure de forma intermitent. La mort del seu pare, quan ell tenia 7 anys, marcà per sempre la vida de l’escriptor, que a partir d’aquell moment viatjà pels anys sense rumb. Primer va viure a l’Asilo Naval Nacional, després a la corbeta Consuelo, anys més tard sent la vocació religiosa, que també se li passà. Treballa com a adroguer i escultor, sense que cap dels dos oficis acabin de convèncer-lo. En aquest últim període, comença a llegir i escriure, i freqüenta molt sovint la parada de llibres vells que el llibreter Emili Eroles té al mercat de Santa Madrona. És a partir d’aquí que la seva vida canvia de rumb i que es comença a implicar en assumptes més polítics.

Allà va compartir tertúlia amb Joan Alavedra, Antoni Palau i altres apassionats dels llibres i la política. En aquest context va començar a llegir obres dels autors que, en la seva diversitat, anirien definint la seva línia ideològica i els seus temes d’interès: Nietzche, Ibsen i Gorki, entre d’altres. Joaquim Torres-Garcia, es considerat el seu iniciador artístic en els moviments d’avantguarda.

El 1914 la seva afició a l’escriptura ja era consolidada i a finals d’any va entrar amb Eroles a la redacció de la revista llibertària Los Miserables, subtitulada Eco de los que sufren hambre y sed de justicia, en la qual col•laborarà fins el 1916. El 1917 va començar a publicar el Un enemic del poble, de títol ibsenià, en el que publicà diversos articles i escrits en català.

Després de la seva mort, es trobaren una sèrie de poemes inèdits que van ser ordenats per Agustí Esclasans i publicats el 1925 sota el títol Óssa Menor. Aquests poemes volien marcar un abans i un després en la trajectòria literària de Papasseit, ja que l’obra portava el subtítol Fi dels poemes d’avantguarda; desgraciadament mai no poguérem conèixer el després.

Foto: Qgil a wikimediaCommons

Quim Monzó és un dels autors més reconeguts de les lletres catalanes

Tots hem sentit parlar o llegit alguna cosa d’un dels autors catalans més populars i també més reconeguts: Quim Monzó. La seva aportació literària és molt fructífera, però a més, a participat en molts programes als mitjans de comunicació; un altaveu molt poderós. És per això que quan algú ens demana que posem un exemple d’autor català, almenys en el meu cas, un dels que primer em ve a la ment és precisament Quim Monzó. La seva columna diària a La Vanguardia no fa més que fer créixer i créixer el seu nom entre la gent i és que és un autor al que reconeixem fàcilment, al que posem cara, un autor que viu entre nosaltres.

Són moltes les característiques que fan que la seva obra sigui molt fàcil de reconèixer, entre elles i una de les que a mi més m’agraden està l’ús de les onomatopeies d’una forma molt original. Abans de llegir-lo pensava que era inimaginable introduir una onomatopeia a un text sense que aquest perdés el seu sentit i es tornés infantil; amb ell però, les onomatopeies no només tenen sentit sinó que són necessàries.


Quim Monzó va néixer a Barcelona el 1952. Va estudiar disseny gràfic a l’Escola Massana de Barcelona i començà a publicar reportatges al començament del decenni del 1970. Ha escrit articles per diversos diaris, entre ells Diari de Barcelona, Avui, El Periódico de Catalunya, El Correo Catalán i El País, i actualment, com ja hem dit, escriu una columna diària a La Vanguardia. La seva primera novel•la és del 1976, tot i així també ha desenvolupat molt la seva tasca de traductor, entre les seves traduccions trobem obres de Truman Capote, J.D. Salinger, Ray Bradbury, Thomas Hardy, Harvey Fierstein, Ernest Hemingway, John Barth, Roald Dahl, Mary Shelley, Javier Tomeo, Arthur Miller o Eric Bogossian.

Entre les seves obres originals trobem: Esplendor i glòria de la Internacional Papanates, Mil cretins, Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn, Tres Nadals (que inclou “Nadal blanc”, “La venedora de mistos”, “La comissió”), El tema del tema, El millor dels mons, Tot és mentida, Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes, Guadalajara, No plantaré cap arbre, El perquè de tot plegat, Hotel Intercontinental, La maleta turca, La magnitud de la tragèdia i Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury.

Amb elles ha guanyat el premi Nacional de literatura, el de narrativa Ciutat de Barcelona, el de novel•la Prudenci Bertrana, el de novel•la El Temps, el Lletra d’Or, el dels Escriptors Catalans, el Maria Àngels Anglada, el Trajectòria i, quatre vegades, el premi de la Crítica, que atorga Serra d’Or.

Ha escrit, amb Cuca Canals, els diàlegs de Jamón, jamón de Bigas Luna. Ha escrit El tango de Don Joan, amb Jérôme Savary.Veiem així, com és un autor tot terreny, capaç d’enfrontar-se a qualsevol situació amb ironia i un humor molt àcid, unes característiques que el defineixen.

Foto: Salvador Altimir a Flickr

L'última obra del geni de les lletres

30 anys després de la presentació al paranimf de la Universitat Complutense de Madrid de El nom de la Rosa, Umberto Eco presenta al mateix recinte El cementiri de Praga, la seva obra més recent. Un esdeveniment històric que succeeix entre noms tan coneguts com Lope de Vega, Cisneros o Covarrubias i no precisament perquè tal personalitat assistissin a l’acte en persona sinó perquè els seus noms, gravats sobre pedra a les parets del paranimf, presidiren des de les altures l’acte. Cal recordar que allà mateix Eco també va ser anomenat Honoris Causa per la Complutense.

A la taula presidencial, a més de l’autor estaven Carlos Berzosa, Rector de la UCM; Jorge Lozano, Catedràtic de Periodisme i amic personal d’Umberto Eco i Silvia Querini, editora de LUMEN, encarregada de publicar la novel•la. Uns personatges que en lloc d’amenitzar, complementar i fer interessant la presentació la van convertir en un acte soporífer. I és que, si us plau, si alguna persona de les que llegeixi aquest post ha de presentar un llibre però no és l’autor, que tingui en compte que el protagonista de l’acte no és ell, sinó el responsable del llibre. Concepte que no devien tenir molt clar els acompanyants del senyor Eco, que van parlar i parlar d’aspectes intranscendents minuts i minuts, sense tenir el compte que tots els allà reunits hi estàvem per escoltar les paraules de l’autor, no tota una dissertació periodística ni un míting polític.

Impressions i aspectes subjectius apart, però que no volia deixar de remarcar, El cementiri de Praga ens narra les vivències de Simonini, un personatge que segons Umberto Eco: “és el ser més repugnable i antipàtic que s’ha creat al món literari”. Un home amb un profund odi als jueus, les dones, els maçons… i tots aquells personatges peculiars.


Una de les obsessions confesses de l’autor italià són les falsificacions i és precisament una d’aquestes la que emmarquen la vida de Simonini. Conta la història que els savis ancians de Sió van redactar un pamflet antijueu que van publicar a Rússia i que va ser precisament aquest document el que suposadament serví d’excusa als nazis per portar a terme totes les represàlies antisemites que la història ens explica. Fet que s’entremescla amb la necessitat de la humanitat de crear-se un enemic: primer varen ser els jueus, després els comunistes i ara “el gran enemic del món és l’islam”, segons remarca Eco. Una història que sembla condemnada a repetir-se.