Uneix-te al moviment Paul Auster

Estimat “tu ja saps qui ets…”,

Aprofito l’oportunitat d’escriure aquí per dedicar-te unes línies. Ja que sembla que els meus arguments no són prou convincents perquè et sumis al moviment Paul Auster, t’escric perquè sóc conscient que molts cops la meva expressió verbal és limitada, i com que les coses escrites perduren eternament, m’ha semblat perfecte dirigir-me a tu.

Sí, insisteixo en Un home a les fosques, la nostra última conversa m’ha deixat un sabor amarg. Aprofito per a dir que els qui no tinguin la novel·la la poden trobar editada per Anagrama, va arribar al nostre país l’any 2008. Bé, dit això, continuo. Davant de les crítiques emeses per part teva, he de dir que Un home a les fosques, tot i que reconec que no és la millor obra d’en Paul Auster, és una gran novel·la, que no només enganxa sinó que és un clar exemple de la literatura que fa l’autor.

Qui millor que en Paul Auster escriu novel·les dins de la mateixa novel·la? En aquest cas el protagonista, en August Brill, viu a casa de la seva filla (on també hi viu la néta) i per poder dormir i oblidar part del seu passat comença a explicar-se a ell mateix una història. Aquesta narració, la protagonitza l’Owen Brick, un jove mag que de cop i volta es desperta en un món en guerra civil. I aquí comença la màgia. Sense adonar-nos el protagonista principal perd lentament el privilegi de protagonisme i és el personatge inventat en la ment d’en August Brill qui pren el relleu. En Owen Brick ha de matar al seu creador, que és qui l’ha fet néixer i també ha creat els escenaris on es troba. Davant d’una possible rebel·lió l’August Brill opta per tancar la seva ment i deixa d’inventar.
Continuar llegint »

L'illa sota el mar

L’última obra d’Isabel Allende captiva al lector amb un drama basat en l’esclavitut. Zarité, la protagonista del llibre, amb només 9 anys és venuda com esclava a l’amo d’una plantació de sucre de Santo Domingo a finals del segle XVIII. La nena anirà creixent en un ambient dur i cruel on cada personatge l’impregnarà amb sort o desgràcia. Gràcies a una rebel·lió d’esclaus la Zarité aconseguirà fugir, desfent-se de l’ambient que l’oprimeix com a ésser humà i com a dona. Buscarà, amb la força que la caracteritza, la llibertat i la dignitat que des d’un primer moment li fou negada.

Durant aquesta novel·la descobrirem els canvis que sofreix la Zarité durant el transcurs de la seva vida, però no només des de la perspectiva personal, ja que l’autora ha tingut en compte els canvis polítics relacionats amb les condicions de vida dels esclaus i la lluita d’aquests per la llibertat somiada. A més, el fil de l’obra és la propia condició de la Zarité, és a dir, una jove maltractada per la seva condició d’esclava, però que a més és negra i dona. Aquests trets són el que fan que la protagonista lluiti per la llibertat i de la seva mà podem veure la lluita de la resta d’esclaus per la dignitat humana.

Novament l’autora utilitza com a protagonista principal una dona i és que l’obra d’Isabel Allende és coneguda pels seus personatges femenins. La propia autora es defineix com a feminista i defensora dels drets de la dona i són moltes les obres on ha demostrat aquests principis. Gràcies als personatges literaris d’Isabel Allende qualsevol dona pot sentir-se identificada amb elles, no només pel carisma, també per la realitat dels sentiments i fets que les envolten.
Continuar llegint »

L'últim llibre de Paul Auster

De la má d’ Edicions 62 i traduïda per l’Albert Nolla ens arriba un dels grans èxits editorials dels darrers dies,Invisible, de Paul Auster. Val a dir que per part de la crítica anglosaxona Invisible es presenta com una novel·la amb més ganxo que, per exemple, Un hombre en la oscuridad, fet que m’anima a recomanar-la perquè aquest és un dels meus llibres preferits.

Invisible és el divuitè llibre i la novel·la número 13 d’en Paul Auster i l’obra se’ns presenta entre dos mons: la Universitat de Columbia i París. El protagonista és en Walker, un jove estudiant universitari a qui li apassiona la literatura francesa i viatja a París d’intercanvi, però… ja no us explico res més perquè si no us descobriré la trama…També hi trobem els personatges clàssics de la literatura d’Auster, joves escriptors víctimes de l’atzar, la violència i com no, l’amor.

Personalment no és el meu llibre preferit d’en Paul Auster, ja que em va agradar molt més l’historia de Un hombre en la oscuridad, però sobre gustos no hi ha res escrit. Un dels punts que. per exmple, remarcaria és que amb aquesta novel·la s’identifica amb més claredat la tendència política de l’autor, ja que la narració es situa en plè conficte armat entre Estats Units i Vietnam i el protagonista de l’obra es mostra clarament en contra de la guerra.
Continuar llegint »

L'obra d'Arriaga també va arribar al cinema

Guillermo Arriaga, nascut el 1958 a Ciutat de Méxic, va saltar a la fama com el creador de les brutals històries que, sota la magistral direcció de González Iñárritu, van convertir-se en un gran èxit cinematogràfic (Amores Perros, 21 Grams i Babel).

La denominada “trilogia Arriaga-Iñárritu” conforma una obra de gran nivell que probablement firmaria qualsevol cineasta, però no és l’únic que ha sortit de la seva afilada ploma. Avalen la seva trajectòria altres creacions tan impactants com el guió de The three burials of Melquiades Estrada, dirigida per Tommy Lee Jones, o les seves novel·les: Esquadró guillotina, Un dolç olor a mort i El búfal de la nit.

El búfal de la nit planteja com dos adolescents (Manuel i Tania) intenten sobreviure al trasbals provocat pel suicidi de Gregorio, millor amic del primer i exnòvio de la segona. Gregorio és un personatge macabre i calculador que acaba intern en un centre psiquiàtric, incapaç de controlar les visions que el turmenten i l’acaben conduïnt a mutilar-se violentament.

Manuel i Tania alternen la preocupació per la creixent autodestrucció d’aquest company estimat amb la culpa derivada d’haver començat una relació a les seves esquenes, relació que s’ha anat enfortint fins a adquirir més importància que el destí del propi Gregorio.
Continuar llegint »

26 contes per a reflexionar sobre la vida

Parlar de Jorge Bucay és sinònim de conte. Els relats de l’escriptor argentí han recorregut ja tot el món tot ajudant-nos a reflexionar, a fer volar la nostra imaginació i a tornar a ser nens per un instant però amb missatges que ens arriben amb força al món adult.

Contes per pensar (Cuentos para pensar) és un dels seus llibres més coneguts i més atractius. Com a obres anteriors com Cartas para Claudia o Recuerdos para Demián, els contes de Bucay procedeixen majoritàriament dels apunts en brut que l’autor tenia entre els seus papers, quan feia teràpia amb els seus pacients -recordeu que és també terapeuta gestàltic-. De tots aquests escrits, idees, pensaments i també fruit de la seva imaginació van néixer els contes que podem llegir en aquesta interessant obra.

Un dels 26 contes d’aquesta obra és El Buscador. “És buscador aquell que busca, no necessàriament aquell que troba”, diu Bucay. I certament la bellesa d’aquest conte -que no us explicarem perquè el descobriu vosaltres mateixos- ens vol dir que el que importa realment a la vida és el temps dedicat a gaudir d’ella, un missatge que descobrirem als últims compassos del conte.

Un altre dels contes que m’agrada és Obstacles, un relat amb un missatge molt important a la vida. En molts ocasions, els obstacles de la nostra vida ens els posem nosaltres mateixos, quan en canvi pensem que són aliens o fruit d’una altra persona o motiu. Per tant, aquí Bucay ens apropa valors com la superació o la valentia per a superar els obstacles que ens posen els altres però, sobretot, els que ens posem nosaltres mateixos.
Continuar llegint »

Portada del llibre de contes

Rodari tria després un dels 3 finals proposats, i explica les raons que li han dut a escollir-lo. La interactivitat que existeix entre el lector i l’autor fa que aquest sigui un dels llibres més originals mai escrits en la literatura infantil i fins a juvenil. Els vint contes, dotats tots d’un malbaratament d’ironia i fins a humor negre, suposa aire fresc per a tot el que hem vist abans. Entre centenars de contes replets d’il·lustracions i que poc espai deixen a la imaginació del nen-lector, Contes per a jugar és tot imaginació, és tot evocació. Triar un dels 3 finals i pensar per quins s’ha triat aquest, o posar-se en el lloc de Rodari, i fantasiar sobre la destinació dels personatges, ja constitueïx una idea genial.

Però si a més tenim en compte la qualitat mitjana dels contes, llavors ja parlem d’una obra mestra dintre de la literatura infantil. La simbologia de molts dels contes és bastant palpable, Rodari es permet el luxe fins i tot d’introduir insinuants i subtils sàtires sobre la societat, o situacions surrealistes com portes a reflexions més evidents, i impregna tot d’un sentiment entre la malenconia més profunda i la jovialidad més descarada.
Continuar llegint »

Portada d'una gran obra

El 2007 es va estrenar als Estats Units la versió cinematogràfica de L’amor en els temps del còlera (Love in the estafi of cholera és el títol original de la pel·lícula, dirigida per Mike Newell i amb Javier Bardem i Giovanna Mezzogiorno com a protagonistes), de l’escriptor i premio Nobel Gabriel García Márquez, al que pràcticament tots coneixereu i del que la majoria haurà llegit els seus Cent anys de solitud.

La novel·la és la història d’amor i tenacitat més bella que mai hagi llegit i, si bé Cent anys de solitud és una obra perfecta quant a desenvolupament i tècniques narratives, amb una evolució psicològica dels personatges sorprenent, L’amor en els temps del còlera és una obra bellíssima. El propi autor s’ha referit a ella en més d’una ocasió com la seva predilecta entre totes les quals ha escrit: «El meu llibre és L’amor en els temps del còlera, aquest és el llibre que va a quedar. Cent anys de solitud és un llibre mític, i jo no tracto de disputar-li cap mèrit, però L’amor en els temps del còlera és un llibre humà amb els peus en la terra del que som nosaltres de debò».

L’obra tracta dels sentiments més purs que puguin albergar els éssers humans, però sense encegar-se en ells i reflectint les adversitats d’una època minada per la pobresa i les guerres civils, així com per les traves que altres personatges posaran a una relació aparentment impossible entre Florentino Ariza i Fermina Ariza, ja que pertanyien a classes socials diferents i entre ells existia una considerable diferència d’edat.
Continuar llegint »

Portada de El Món de Sofia

El Món de Sofia, de Jostein Gaarder, és a dia d’avui un dels millor i més accessibles llibres sobre la història de la filosofia i el major èxit en la història de la literatura noruega, a més d’un best-seller a tota Europa. Fins aquí perfecte. Però té un defecte tan fran que cal mencionar, és un llibre que en són dos. Per una banda, un completíssim i fascinant manual sobre les figures clau en la filosofia i el pensament social. Per altra, una novel·la en ocasions aconseguida, en la resta prou mediocres. El desnivell entre ambdós provoca que això sigui un defecte i no una virtut.
L’excusa argumental que proposa Gaarder és el d’una nena adolescent, Sofia Amundsen, que troba a la seva bústia una carta que conté la frase: Qui ets tu? i que servirà de porta per a una proposició tan extranya com suggerent: rebre un curs de filosofia per correspondència.

A partir d’aquí hi ha dues opcions. Deixar a una banda el relat i centrar-se només en les successives cartes que Sofia va rebent, o llegir la novel·la i saltar-se els plecs de filosofia. Cada una de les dues parts és tan inconnexa i tan diferenciada que la tasca de fer ambdues coses a la vegada es torna difícil per no dir impossible.

En quant al relat, cal dir que està ple de llacunes narratives. Sovint es pot apreciar que els fenònems paranormals i les incoherències i paradoxes estan posades amb intenció, amb el dubtós fi d’aportar major misteri a la història. Després d’un inici espectacular i hipnòtic, que manté al lector literalment anclat en el llibre, la pèrdua d’intensitat és absoluta quan Gaardner intenta, sense èxit, explicar de manera efectua la premisa proposada. Una nena paral·lela a Sofia, Hilde, amb la qual té molts elements en comú; i l’enigmàtic Alberto Knox, que resulta ser el fins ara anònim professor de filosofia.
Continuar llegint »

Paulo Cohelo es manté com a referent

Paulo Coelho ens apassiona o tot el contrari, estar en una posició intermitja és quasi impossible perquè suposa un mar de contradiccions per al lector en quant a gustos literaris, preferències i postures filosòfiques. L’escriptor brasiler, un dels gurús actuals d’aquesta espiritualitat d’estar per casa que està tan de moda, intenta explorar amb aquest Verònica decideix morir les causes i motivacions per al suïcidi o, per contra, sortir endavant. Qui escriu aquesta ressenya havia llegit anteriorment d’aquest autor la vitalista i aconseguida L’Alquimista i la pretenciosa però intrascendent Onze Minuts, sense que això generés escepticisme o bé il·lusió a l’hora d’iniciar la lectura d’aquest nou llibre.

I la història va així: Veronika, una guapa esolvena de 24 anys, independent i reflexiva, ha decidir suïcidar-se per por a que la seva vida es mantingui tan monòtona com fins ara. Ingereix pastilles, i mentre espera a que facin efecte, llegeix a una revista un article la primera frase del qual és: “On està Eslovènia?”, amb la qual cosa Veronika arriba a la conclusió que viu en un país que ningú sap on és. Per això, escriu una nota dient que es suïcida perquè la gent sàpiga on està Eslovènia.

Encara que sobreviu a l’intent de suïcidi amb un coma agònic, és internada en el tristment famós centre psiquiàtric de Ljubjiana, Villete, i els metges li donen cinc dies de vida pels transtorns cardíacs que li han provocat les pastilles. Cal admetre-ho: la premisa és atractiva i suggerent, i certament la primera meitat del llibre es llegeix amb facilitat i tens una sensació indubtablement agradable, però després tot cau de forma clara.
Continuar llegint »

El Senyor de les Morques és un dels llibres que tractan la natura de l’ésser humà de la forma més pessimista que podem imaginar. Escrita el 1954 pel premi Nobel William Golding (1911-1993), sembla una revisió de Leviatán, de Thomas Hobbes, on s’afirma que existeix un constant i inherent “guerra de tots contra tots”.

A la II Guerra Mundial, un avió s’estrella contra una illa paradisíaca. Aquest avió transportava desenes de nens britànics d’entre els sis i els onze anys, i després de l’accident cap adult sobreviu, amb la qual cosa els nens han de buscar-se la vida pels seus propis mitjans, i establir una societat provisional a l’espera d’un rescat per part dels “grans”. En principi, justament després del sinistre, Ralph, un jove atractiu i carismàtic, es fa amb el control gràcies a una caracola que utilitza per a cridar la resta. A ell se li enganxa Piggy, un noi grassonet, de qui es riuen fins la sacietat, i busca en Ralph protecció i respecte. Un altre noi, Jack, després d’una discussió amb Ralph, s’imposa i crea un altre bàndol, lliure de lleis i de formalitats i amb conductes molt més dèspotes i anàrquiques.

Sota aquesta interessant premisa, es desenvolupa una novel·la magistral que s’ha convertit amb el pas dels anys en un clàssic contemporani, si bé va gaudir d’un èxit immediat en el moment de la seva publicació.
Continuar llegint »