Qui no ha vist mai a Eduard Punset i el seu programa de “Redes”? Doncs bé, pels fanàtics d’aquest geni, entre els quals m’incloc, tenim l’oportunitat de gaudir de la seva manera de fer i parlar en aquest llibre El viaje al poder de la mente. Amb aquest llibre l’autor tanca una trilogia dedicada a la felicitat, l’amor i el poder, segons molts les claus que mouen el món per on ens movem i vivim.

Per tal d’apropar-vos una mica més al que podem trobar al llibre, us deixo el video de  Youtube, així podreu comprovar vosaltres mateixos de què us estic parlant. El simple fet de sentir-lo parlar em sembla que ja és motiu més que suficient per animar-nos a voler llegir els seus llibres. I a qui no li agradi la lectura… doncs sempre pot seguir-lo al seu programa de televisió.

Tot i que molts de nosaltres ens fem aquest tipus de preguntes, és a dir, si l’ésser humà neix amb una moralitat, si el que mou l’amor només són qüestions químiques, etc. Eduard Punset va més enllà. El seu cercle d’amistats i coneguts, també de professionals en la matèria, ens ajuden a entendre una mica més què som i cap a on anem. En moltes ocasions les preguntes que ens fem no tenen una resposta clara i a l’altura de la nostra capacitat, però heu de saber que gaire bé tot esta estudiat.
Continuar llegint »

L'obra de Moccia, un èxit

Que consti que no és una proposta per part meva, però fa força temps que mentre vaig a la feina trobo a molta gent llegint aquest llibre, Perdona però vull casar-me amb tu. La majoria dels lectors són dones, i clar, la curiositat va poder amb mi. Així que durant uns dies em vaig convertir en una més que llegia aquest llibre de Federico Moccia. He de dir, que és la segona part de Perdona si te llamo amor, i clar em falta una part de la lectura per acabar de comprendre la vertadera intenció del llibre.

Us diré que els dos protagonistes de la trama, en Niki i l’Alex estan en un punt d’enamorament que resulta massa embafador, però sembla que als lectors els hi agrada. A mi, doncs bé… no massa, però perquè tampoc sóc massa seguidora d’aquest tipus de novel·les. El cas, és que tornen de l’illa de Blu on han passat uns dies inoblidables i meravellosos compartint el seu amor.

La Niki es troba amb les seves amigues i hi haurà una sèrie de problemes que posaran a prova la seva amistat. Per la seva part l’Alex torna a la seva vida normal, i amb ella als seus amics que per coses de la vida han hagut de fer front a moltes dificultats que han posat en perill els seus matrimonis. Davant d’aquest panorama tots es retroben per a parlar de l’amor, cadascun amb les seves peculiaritats tenint en compte l’edat, les situacions personals particulars, etc. Les preguntes que és fan passen per la pregunta universal de: existeix l’amor? És certa la crisis del setè any? Tenen raó aquells que diuen que l’amor no dura més de tres anys? I clar, la pregunta més complicada de totes: l’amor dura per sempre?
Continuar llegint »

Gironell, referent català de la novel·la històrica

Una xocolateria del barri de Gràcia va ser el lloc on ens va citar l’escriptor de Besalú Martí Gironell, que finalment ens va portar a casa seva per a explicar-nos com és la vida d’un periodista que combina la seva professió als mitjans amb la d’escriptor. Autor de les nove·les El Pont dels jueus -premi Néstor Luján de novel·la històrica- i La venjança del bandoler, i d’altres obres com La ciutat dels somriures o Pla de vol, l’escriptor català s’ha convertit en un dels autors de novel·la històrica més rellevants del país. Ara, Gironell prepara una nova obra, de la qual encara no vol donar detalls excepte la seva possible data de sortida, a finals d’aquest any.

Com és el dia a dia d’un periodista i escriptor que combina els mitjans amb els llibres?
És realment com Dr. Jekyll y Mr. Hide. La feina que jo faig, tot i que comporta matinar molt, fa que tinguis bona part del dia ocupada. Però intento aprofitar tots els moments que tinc, fins i tot en hores mortes al matí que puc aprofitar per a buscar a Internet una cosa que fa dies que li dones voltes. A les tardes la clau és gestionar-te bé el temps. Intento ser el més disciplinat com puc. A més t’encarreguen un relat per a una revista o altres coses i tot va sumant. La gent em diu: “Quina sort! Tens tota la tarda!”. Però la tarda són a tot estirar tres hores, perquè després hi ha altres ocupacions. Condicionat a l’horari que faig al matí he de fer el sopar d’hora i anar a dormir a una hora prudencial. És dur, però més ho és treballar a la mina, no em queixo.

¿Has pensat en dedicar-te només als llibres o avui en dia és massa complicat?
Moltes vegades. A mi em fa por, aquesta pregunta em va donant voltes al cap. M’agradaria tenir més temps per anar fent tots els llibres que tinc al cap, però d’altra banda sóc poruc i la situació no em convida a tirar-me a la piscina. Com a periodista no estic massa còmode fent el que estic fent però són etapes. Em permet continuar fent allò que m’agrada al mitjà que m’agrada, tenir certa presència als mitjans i em dóna certa llibertat per a treballar en el meu segon projecte com a escriptor. No m’he assegut a fer números reals però no sé si podria viure de la literatura. Vull creure que tard o d’hora faré aquest pas, però no sóc prou valent.
Continuar llegint »

El llibre de Laporta coincideix amb el final de la seva presidència

En aquesta obra personal el Sr. Joan Laporta no sabria dir si ens sorprèn o encara fa més evident el tòpic que s’ha format sobre la seva personalitat. Després de llegir el llibre em pregunto si els seus assessors d’imatge estan ben pagats perquè em sembla que deixar publicar aquesta obra és catapultar a Laporta al fracàs. Francament, no sé exactament cap a on anem i tampoc sé per què al Sr. Laporta li ha entrat l’esperit bohemi de l’escriptor. Segurament m’he perdut algun capítol del culebrón “Can Barça” però és que l’esport m’avorreix tant! I en Laporta encara més.

Bé, el llibre és un repàs a la personalitat d’aquest senyor que personalment em sembla una mica prepotent. Que quedi clar que això és una opinió, i tot el post per pertànyer a un bloc també ho és. No sóc crítica de literatura, però sí catalana i crec que personatges d’aquesta calanya no fan més que perpetuar el tòpic dels catalans i el barcelonisme.

Sé que a alguns els agrada. A mi no. Laporta reconeix el pes que va tenir el seu pare en la manera de veure el món. Ens comenta, com si fóssim amics de tota la vida, que la fidelitat, la lleialtat i el sentit de la responsabilitat són els valors que el guien. No ho sé pas.
Continuar llegint »

Un dels grans literats catalans

A Mèxic, ja que va haver d’exiliar-se, va escriure, el que segons la crítica ha estat la seva millor època, els contes titulats com Cròniques de la veritat oculta, Gent de l’alta vall i la novel·la Ronda naval sota la boira. Cap als anys 60 va tornar a terra catalana i va continuar escrivint obres com L’ombra de l’atzavara. A més durant aquesta dècada també col·labora com a periodista. Ja als anys 80 li arriba la popularitat, gràcies a Antaviana, un muntatge teatral basat en els seus contes.

En quant als premis que va guanyar Pere Calders cal destacar el Premi Sant Jordi, que el guanya gràcies a l’obra esmentada amb anterioritat, L’ombra de l’atzavara. També va rebre, l’any 1986 el Premi d’Honor de les Lletres i al 1993 el Premi Nacional de Periodisme.
Continuar llegint »

Cool, curiós, nou… fins i tot original. Mentre aconseguia deslliurar-me de l’embolcall anava intuint un cor, primer del dret, després del revés. Més tard vaig entendre que tot era fruit de la lògica, era per allò del sentiment negatiu. I em vaig decidir a llegir. “Contra las dedicatorias, contra la risa, contra la fraternidad, contra la certeza”, contra, contra… fins a 215 pàgines plenes de “contres”. I així vaig acabar el llibre, igual que el vaig començar: contra el sentiment negatiu.

Contra l’edició perquè per la meva malaptesa cada cop que intento trobar alguna de les anotacions fetes he de mirar l’interior del llibre per tal de saber on comença, quina és la portada i quina la contra. Un cop orientada, novament, em dirigeixo cap al món al revés on mai sabré amb certesa a quina pàgina sóc. Un món on primen els títols ben grans, sobren els espais en blanc i falten les serifs al cos de text. Un llibre on intento desxifrar el significat dels cors acompanyats de copes, sobres, banderes… i així avançar-me al “contra-tema”. Algú intenta desviar la nostra atenció?

Contra els velocistes. Sempre he cregut que un havia de posseir un do innat -o en qualsevol cas, un do fruit del treball constant- que el permetés escriure textos de no més de 500 paraules, i en aquest breu contingut ser capaç d’explicar una història o exposar una idea. Em reafirmo: Risto Mejide, en 80 “harticulos” promet al començament de la majoria de les seves narracions però s’acaba desinflant entre tanta metàfora i joc de paraules. De cop i volta s’esfumen les enginyoses composicions per recrear un costumisme gens agut i basat en una promesa irònica que mai arriba a la cita amb el lector.

Contra la publicitat. Gràcies al personatge creat en OT (Operación Triunfo) i a la auto-publicitat com a estratègia de ventes suposem que el que trobarem a l’interior del llibre serà diferent. Creiem que tots i cadascun dels “harticulos” seran risc, compromís, que portaran implícita una càrrega de responsabilitat moral desbordant, però…

Aquí una sèrie de “subcontres” per acabar la qüestió: contra tirar la pedra i amagar la mà. “Mira, está hablando el Papa, ese señor tan blanco por fuera como oscuro por dentro, que hace que los niños lloren cuando él sonríe”. Contra la desautomatització perquè trobem elements que criden la nostra atenció però no sabem cap a on la dirigeixen. Contra les contradiccions perquè la supèrbia no es maquilla amb falsa humilitat: “Para el que se haya creído mi tan excesiva como aparente seguridad en mi mismo, es todo mentira” i una mica més tard un capítol titulat “Contra la humildad: Me molo”

I contra mi, perquè intueixo que no hi ha pitjor crítica que la que comença igual que acaba: contra el sentimiento negativo.

Victor Català

Avui aprofitaré per fer un post d’una de les dones que més importància ha tingut en quant a literatura catalana, però que curiosament utilitzava un pseudònim per a publicar les seves obres. Us parlo de Víctor Català, tot i que darrera d’aquest nom s’amagava Caterina Albert. La vida de Caterina comença a l’Escala, població on neix i passa la majoria de la seva vida. Des de ben petita va mostrar un gran interès pel món de la literatura, ja que era una gran lectora. Filla d’una família de propietaris rurals, va viure al seu poble natal fins a 1904, quan va començar a viure entre l’Escala i Barcelona.

Des de ben jove, possiblement pel seu amor a la lectura, va començar a publicar com a escriptora, però no es va donar a conèixer fins a 1898, quan va ser premiada als Jocs Florals d’Olot pel monòleg La infanticida i el poema El llibre nou. Caterina Albert va ser una artista des de moles punts de vista, ja que la seva obra no només es centrava en la narrativa –gènere que dominava a la perfecció-, també va escriure poemes i obres teatrals. Com a poeta va publicar El cant dels mesos i El llibre blanc. Com autora de teatre va escriure peces tràgiques com Quatre monòlegs i Teatre inèdit.

Tal i com he dit abans, el terreny on realment brillava era la narrativa. Un fet a destacar és que l’any 1902 va publicar el primer recull anomenat Drames rurals, sota el seu pseudònim de Víctor Català. L’obra va generar certa polèmica, ja que es tractava d’una peça literària molt crua. El fet més important és que la polèmica va augmentar en saber que sota el nom de Victor Català s’amagava una dona.
Continuar llegint »

La tecnologia aplicada a la política europea i catalana

El món de la política ha de canviar. En temps de crisi no és estrany que apareguin llibres i manuals sobre com evolucionar en les diferents àrees de la vida pública i privada un cop arribat el fi d’una etapa de creixement econòmic. Això mateix és el que pareix que ha pensat el Diputat per Esquerra Republicana i President del Parlament de Catalunya Ernest Benach, que aquest mes publica el seu darrer llibre: Política 2.0. Un manual didàctic en to d’assaig que ens invita a aplicar les noves eines tecnològiques dins del camp de la política.

Allò més interessant de Política 2.0 és el fet de que no es tracta d’un llibre per a polítics ni sobre els polítics. Al contrari, la voluntat de Benach és obrir noves portes al diàleg entre ciutadans per tal d’aclarir què significa fer política al segle XXI i com les tecnologies 2.0 poden ajudar-nos a trobar el bé comú. Mitjançant una sèrie d’experiències personals, el líder d’esquerra proposa desenvolupar la tecnologia por millorar la democràcia. Just en el moment on tots pensàvem que la política estava estancada en una posició anacrònica, Ernest Benach ens proposa canviar-ho tot per recuperar la confiança. ¿És aquesta una solució a la desesperada?

La construcció de la Catalunya del futur passa, segons l’autor, per un nou sistema de deliberació global on tots tinguem una veu. És per això que estableix com necessaris els sistemes en xarxa i les comunicacions on-line com exemple de participació igualitària. Segons les prediccions del polític, en tres legislatures es podria incloure el vot per Internet, a més d’instaurar canals de comunicació directes i sense intermediaris entre els ciutadans i la classe política. Així, eines com els blogs o les xarxes socials poden apropar postures i fer la classe dirigent molt més accessible.
Continuar llegint »

Una bona tria de contes

Aquesta és una selecció de contes policials feta per Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares. El fet que siguin aquests dos escriptors que han triat els contes la fa per altres interessant ja que es tracta de dos mestres de la narrativa i del conte curt en especial.

Ambdós tenen un interès particular per les bones històries, pels jocs intel.lectuals, pels misteris i les paradoxes. Cada conte compta amb una petita biografia (feta amb tota la picardia d’aquests dos argentins) sobre l’autor del conte seleccionat.

Caçador casat de Wilkie Collins. Aquest primer conte és un conte policial amb totes les de la llei. Un jove aspirant a investigador fa una persecució policial per descobrir qui ha realitzat un robatori. És fàcil adonar-se (l’autor no intenta ocultar) que l’arrogant jove va en el camí equivocat i adonar-se quin és el camí correcte. La narració avança a través de les cartes i els informes que el jove li envia al seu superior. Finalment els caps del jove descobreixen el veritable criminal amb la sola lectura dels informes de l’aspirant a investigador. Potser el més interessant del conte és la personalitat del jove, cregut fins al cansament, és tan pedant que resultaria còmic si el món no estigués ple de persona com ell. Un atractiu addicional que posseeix el conte és que es desenvolupa en el mateix ambient policial.
Continuar llegint »

Uneix-te al moviment Paul Auster

Estimat “tu ja saps qui ets…”,

Aprofito l’oportunitat d’escriure aquí per dedicar-te unes línies. Ja que sembla que els meus arguments no són prou convincents perquè et sumis al moviment Paul Auster, t’escric perquè sóc conscient que molts cops la meva expressió verbal és limitada, i com que les coses escrites perduren eternament, m’ha semblat perfecte dirigir-me a tu.

Sí, insisteixo en Un home a les fosques, la nostra última conversa m’ha deixat un sabor amarg. Aprofito per a dir que els qui no tinguin la novel·la la poden trobar editada per Anagrama, va arribar al nostre país l’any 2008. Bé, dit això, continuo. Davant de les crítiques emeses per part teva, he de dir que Un home a les fosques, tot i que reconec que no és la millor obra d’en Paul Auster, és una gran novel·la, que no només enganxa sinó que és un clar exemple de la literatura que fa l’autor.

Qui millor que en Paul Auster escriu novel·les dins de la mateixa novel·la? En aquest cas el protagonista, en August Brill, viu a casa de la seva filla (on també hi viu la néta) i per poder dormir i oblidar part del seu passat comença a explicar-se a ell mateix una història. Aquesta narració, la protagonitza l’Owen Brick, un jove mag que de cop i volta es desperta en un món en guerra civil. I aquí comença la màgia. Sense adonar-nos el protagonista principal perd lentament el privilegi de protagonisme i és el personatge inventat en la ment d’en August Brill qui pren el relleu. En Owen Brick ha de matar al seu creador, que és qui l’ha fet néixer i també ha creat els escenaris on es troba. Davant d’una possible rebel·lió l’August Brill opta per tancar la seva ment i deixa d’inventar.
Continuar llegint »