A sang freda de Truman Capote:Realitat i/o ficció

A sang freda

Novel·la de no ficció o com posar els pèls de punta en 465 pàgines. Dos definicions, no excloents, de la novel·la que Truman Capote va escriure fa 44 anys, A Sang Freda. Alguns diuen que és la precursora del gènere, altres que el sevillà Manuel Chaves Nogales ja l’havia encetat als anys 40.

Sigui com sigui, les lloances que Truman Capote ha rebut per aquesta novel·la no són per prendre a la lleugera, ja fos el primer, el segon o el darrer en utilitzar el gènere. Per Javier Cercas, autor de Soldados de Salamina i Anatomia de un instante: “L’obligació de tot escriptor és apropar al lector a una problemàtica de la millor forma possible. Que se n’adoni de qui eren els seus protagonistes, el que van fer i perquè”.

Una definició que s’adiu molt al text que Capote va editar l’any 1966 després de la profunda investigació de l’assassinat dels quatre membres d’una família de Kansas. Aquesta recerca el va portar a conèixer de primera mà els protagonistes de la història (sense contar als Clutter, és clar); va parlar amb la gent del poble, amb els policies que portaren el cas i amb els assassins. No va ser una tasca fàcil, ja que el seu semblant estrafolari i l’actitud extravertida provocaven algun que altre recel entre la gent, així com la seva condició d’homosexual. Però al final aquesta dura tasca va ser recompensada i és que Capote no només va poder accedir a les confessions, escrits i proves més importants del delicte, sinó que es va guanyar la confiança dels mateixos assassins.

Harper Lee, autora de Como matar a un ruiseñor es va convertir en l’acompanyant incansable de Capote en la seva investigació; de fet, així ho reconeix l’autor, que li dedica la novel·la:“A Jack Dunphy i Harper Lee, amb afecte i gratitud” El llibre relata els fets i sentiments que es van desencadenar arran de l’assassinat de la família Clutter a mans de Richard Eugenen Hickock i Perry Edward Smith.

A través de les paraules, Capote ens presenta un món real, la vida d’unes persones de carn i ossos i els assassinats d’una família que no va fer res per merèixer el seu final, resultat d’una confessió desafortunada (que li preguntin a Floyd Wells). Potser és per aquest caràcter real que les escenes i els esdeveniments ens resulten tan durs i emocionants. Sabem que els successos que Capote ens explica són certs gràcies a la gran tasca d’investigació que aquest va dur a terme, però tot i així, no podem evitar de preguntar-nos… És cert? Va ocórrer així? Fets o invenció? On és la línia?

La imaginació d’un escriptor pot arribar a volar molt alt i potser en algun moment arriba a ser la dominant en l’escriptura de la novel·la. Llavors, les paraules que ens arriben no serien sinó l’eco del que va passar? Un fil argumental que ha servit al seu autor per desenvolupar tot un seguit d’escenes i personatges per arribar a escriure el llibre que es té ara entre les mans?

De fet, i pensant en el tema, arribem a la conclusió de que no és possible que aquesta característica, la de la invenció, dominés el relat simplement perquè Capote no ho hauria permès. Ens trobem davant un gènere anomenat novel·la de no ficció precisament per aquest mateix motiu, no és de ficció, és real i dura com la vida mateixa; està basada en uns fets reals i relatada per un geni d’excepció, el que la fa més apassionant i interessant, mai però ficticia.