Portada del llibre

Per desgràcia no són molts els autors catalans que escriguin en català que aconsegueixin un reconeixement mundial. És una llàstima, ja que les persones de molts racons del món es perden obres mestres escrites inicialment en català.
No és el cas però, de la novel·la escrita per Albert Sánchez Piñol. La pell freda ha estat traduïda a 26 idiomes i serà portada al cinema de la mà, sembla ser, de David Slade, director de 30 dies d’obscuritat.

És veritat que tenir èxit no és sinònim de qualitat, sinó que li preguntin a Dan Brown, o més bé als seus lectors; però en aquest cas la fama és més que guanyada. La història se’ns presenta en forma de memòries. Les memòries d’una persona qualsevol ja que en cap moment s’identifica qui és el protagonista, de fet no sabem ni quin és el seu nom. Només coneixem pinzellades del seu passat, un passat marcat per la lluita per la independència d’Irlanda; el protagonista és un soldat de l’exèrcit que lluita per la separació que decideix deixar enrere aquesta època i fugir. Accepta un treball d’oficial atmosfèric a una illa perduda enmig de l’oceà Atlàntic per un any; a l’illa només hi ha un far habitat per un home molt estrany, Batís Caffó, que no el deixa viure amb ell al far.

El protagonista llavors, no té més remei que dormir la primera nit a una cabanya de fusta enmig del no-res. La sorpresa ve quan, mentre dorm, es atacat per uns éssers monstruosos que surten de l’aigua. Primer els anomena granotots i posteriorment “citauca”, llegit al revés “aquàtic”. L’irlandés aconsegueix convèncer a l’home del far per viure amb ell i així poder vèncer els monstres. Allà però, descobreix que el faroner no viu sol sinó que té a una “citauca” domesticada, que també li serveix d’amant.
Continuar llegint »

Portada de Les cendres d'Àngela

Ho sé, n’estic segura, ja heu acabat de llegir Les cendres d’Àngela i us heu quedat amb ganes de més. Tranquils, és normal. La bona literatura escasseja i quan es troba una novel·la, poesia, obra teatral o breu que val la pena llegir, enganxa. Et quedes sempre amb ganes de més i a vegades això és bo. Doncs bé, Frank McCourt no ens volia deixar amb la mel als llavis quan escriví la seva obra mestra, per això, va completar-la amb una trilogia. I tant és la segona part i El professor la tercera, tot i que va escriure l’última abans que l’intermèdia, rareses de geni diran alguns.

Amb I tant McCourt ens narra el periple d’un jove irlandès de dinou anys, ell mateix, a partir del desembarcament del vaixell que l’ha portat lluny de casa. És el principi de la persecució del somni americà i com tots els somnis, no és gens fàcil aconseguir-lo. Davant la pregunta que li formulen just després d’arribar a Estats Units: Oi que és un gran país aquest? L’autor, que té dinou anys i acaba d’anar-se’n al llit amb una dona no pot sinó contestar: I tant!

Però McCourt desconeix encara tot el que un immigrant ha de viure a la terra promesa per aconseguir els seus somnis. Serà reclutat per l’exèrcit, que l’enviarà a Alemanya; haurà de treballar dur als molls i s’enamorarà d’una jove protestant, fet que li portarà més d’un problema. Però entre tot això, l’autor trobarà el temps necessari per començar la universitat; moment que marcarà el seu futur.
Continuar llegint »

Portada del llibre

I seguim amb les recomanacions per l’estiu, aquesta època de l’any en la que el que més ve de gust es estirar-se al sol amb una beguda ben fresqueta a una mà i un llibre a l’altra. Com que suposo que us passareu hores i hores llegint, el vostre ventall d’opcions es deu estar esgotant. A veure que us sembla aquesta alternativa: Sara, la dona sense atributs.

A mig camí entre la novel·la eròtica i la psicològica, el seu autor, Carles Cortés ens presenta a Sara, una dona de cinquanta anys amb la necessitat de fer un canvi a la seva vida. Després de deixar el seu treball com a intèrpret vol dedicar-se a feines més enriquidores; per això decideix fer una nova traducció de l’obra més coneguda de Robert Musil, L’home sense atributs.

Mai saps però el que el destí et depara i un dia qualsevol, llegint el diari descobreix l’anunci d’un jove que s’ofereix per fer massatges, dóna-li una alegria al teu cos de dona, resa l’anunci. A partir d’aquí començarà una relació tempestuosa entre Sara i Ismael, un jove de vint-i-cinc anys que es prostitueix per pagar-se els estudis.
Mentre transcorre aquesta relació presenciarem la davallada de Sara a l’infern, on es convertirà en una dona sense voluntat i on anirà perdent poc a poc la seva essència. Serà capaç de sortir de l’espiral infinita en la que s’ha ficat? Tranquils, no us desvelaré el final, millor que sigueu vosaltres mateixos qui el desveleu.
Continuar llegint »

Fantasmes de Barcelona

“Barcelona necessitava un llibre sobre fantasmes històrics”. Aquesta és la raó que portà a Sylvia Lagarda-Mata, periodista i docent, a plasmar en paper 13 rutes fantasmagòriques de la ciutat a Fantasmes de Barcelona. Mai heu tingut un calfred sense raó caminant per la ciutat? Heu vist alguna ombra o llum estranya que us ha sobtat? Segurament que l’explicació que vàreu buscar en aquell moment és del tot lògica i racional però, i si us diguessin que un fantasma ronda per la zona? Llavors la cosa canviaria i tot i que seguiríeu intentant creure que l’explicació és tan senzilla com una brisa, el dubte ja estaria creat.

Lagarda-Mata planteja l’existència o no existència, millor dit, d’aquest éssers a partir d’un pla lúdic però també històric, que convida al lector a jugar amb les tradicions i llegendes urbanes. Així, ens mostra una ruta turística alternativa de Barcelona on coneixerem fantasmes tan antics com cert rei got que deambula per la catedral de Barcelona des de temps molt llunyans fins un drac volador que molts barcelonins afirmaren veure als voltants de l’any 1998. Així, veiem que hi ha fantasmes molt antics, però també d’actuals, per a tots els gustos!

Un fantasma que em cridà l’atenció és el que veieren o cregueren veure els veïns de la Sagrada Família durant els bombardejos de Barcelona. Segons la llegenda, a les nits es veien dos llums blaus passejant-se per les torres de la construcció; molta gent cregué que era l’esperit d’Antoni Gaudí que, després de mort, seguia cuidant de la seva obra i evitava que les bombes li caiguessin a sobre.
Continuar llegint »

A sang freda

Novel·la de no ficció o com posar els pèls de punta en 465 pàgines. Dos definicions, no excloents, de la novel·la que Truman Capote va escriure fa 44 anys, A Sang Freda. Alguns diuen que és la precursora del gènere, altres que el sevillà Manuel Chaves Nogales ja l’havia encetat als anys 40.

Sigui com sigui, les lloances que Truman Capote ha rebut per aquesta novel·la no són per prendre a la lleugera, ja fos el primer, el segon o el darrer en utilitzar el gènere. Per Javier Cercas, autor de Soldados de Salamina i Anatomia de un instante: “L’obligació de tot escriptor és apropar al lector a una problemàtica de la millor forma possible. Que se n’adoni de qui eren els seus protagonistes, el que van fer i perquè”.

Una definició que s’adiu molt al text que Capote va editar l’any 1966 després de la profunda investigació de l’assassinat dels quatre membres d’una família de Kansas. Aquesta recerca el va portar a conèixer de primera mà els protagonistes de la història (sense contar als Clutter, és clar); va parlar amb la gent del poble, amb els policies que portaren el cas i amb els assassins. No va ser una tasca fàcil, ja que el seu semblant estrafolari i l’actitud extravertida provocaven algun que altre recel entre la gent, així com la seva condició d’homosexual. Però al final aquesta dura tasca va ser recompensada i és que Capote no només va poder accedir a les confessions, escrits i proves més importants del delicte, sinó que es va guanyar la confiança dels mateixos assassins.
Continuar llegint »