Ernest Benach segueix amb la presentació del seu llibre

Política 2.0 és el títol el llibre del president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, en el qual explica aquest concepte, en posa exemples i fa referència a l’ús que es pot fer de les noves tecnologies a la política. El Sr. Benach ens va rebre al Parlament de Catalunya per a conversar al voltant de les xarxes socials i la política, a més d’altres temes que recentment han estat notícia. Sense cap dubte, el domini que té de les noves tecnologies li ha permès obrir un debat interessant sobre la seva integració dins la política. El seu exemple és interessant per a conèixer com de proper pot arribar a ser un polític de primera línia amb els ciutadans, assumint certs riscos però també generant un diàleg interessant amb altres persones, companys, polítics i ciutadans.

Què és la Política 2.0?
En teoria la política es fa a través de la web 2.0 com a concepte interactiu, però va més enllà. És aquella política que ha de permetre una major interacció entre polític i ciutadà, forçar més el diàleg i enlloc de parlar a la gent parlar amb la gent.

Quina rebuda ha tingut fins ara Política 2.0?
Interessant. Encara l’estem presentant, ha sigut un debat bastant llarg. Hi ha hagut una bona acollida i algunes aportacions positives que fan pensar.

Quins riscos observa en el fet que un polític sigui tan accessible a la xarxa?
Que és molt accessible i tot és molt més arriscat en determinats moments. Però si no arrisques no pots canviar les coses. Malgrat els dubtes i els temors hi ha moments en què cal arriscar.

Quin temps li dedica a les xarxes socials i al seu bloc en el dia a dia?
No es pot parlar en quantitat de minuts i hores. És una qüestió d’integrar-ho a la teva feina. Per exemple, un fumador quant temps dedica a fumar al dia? És difícil de saber. Això és el mateix, ho integres i forma part de la teva dinàmica de treball. Jo no he deixat de fer res per això.

Considera que els polítics catalans aprofiten les noves tecnologies per a apropar-se als ciutadans?
Comencen tímidament a plantejar-ho, però estem a l’inici de tot plegat.

Es considera un pioner?
Som uns quants, no sóc pas jo sol. Però d’entrada a la gent que es dedica a la política no li és fàcil. Hi ha hagut un increment i va a més però molt poc. La bona resposta a la pregunta és saber quants hi haurà d’aquí a un any.

A nivell espanyol i europeu hi ha?
Sí, i els segueixo fins i tot. Hi ha gent que ho assumeix de manera sincera i positiva, però hi ha qui ho fa com a tàctica electoral. A Catalunya possiblement a nivell d’estat està una mica per davant.
Continuar llegint »

Qui no ha vist mai a Eduard Punset i el seu programa de “Redes”? Doncs bé, pels fanàtics d’aquest geni, entre els quals m’incloc, tenim l’oportunitat de gaudir de la seva manera de fer i parlar en aquest llibre El viaje al poder de la mente. Amb aquest llibre l’autor tanca una trilogia dedicada a la felicitat, l’amor i el poder, segons molts les claus que mouen el món per on ens movem i vivim.

Per tal d’apropar-vos una mica més al que podem trobar al llibre, us deixo el video de  Youtube, així podreu comprovar vosaltres mateixos de què us estic parlant. El simple fet de sentir-lo parlar em sembla que ja és motiu més que suficient per animar-nos a voler llegir els seus llibres. I a qui no li agradi la lectura… doncs sempre pot seguir-lo al seu programa de televisió.

Tot i que molts de nosaltres ens fem aquest tipus de preguntes, és a dir, si l’ésser humà neix amb una moralitat, si el que mou l’amor només són qüestions químiques, etc. Eduard Punset va més enllà. El seu cercle d’amistats i coneguts, també de professionals en la matèria, ens ajuden a entendre una mica més què som i cap a on anem. En moltes ocasions les preguntes que ens fem no tenen una resposta clara i a l’altura de la nostra capacitat, però heu de saber que gaire bé tot esta estudiat.
Continuar llegint »

L'obra de Moccia, un èxit

Que consti que no és una proposta per part meva, però fa força temps que mentre vaig a la feina trobo a molta gent llegint aquest llibre, Perdona però vull casar-me amb tu. La majoria dels lectors són dones, i clar, la curiositat va poder amb mi. Així que durant uns dies em vaig convertir en una més que llegia aquest llibre de Federico Moccia. He de dir, que és la segona part de Perdona si te llamo amor, i clar em falta una part de la lectura per acabar de comprendre la vertadera intenció del llibre.

Us diré que els dos protagonistes de la trama, en Niki i l’Alex estan en un punt d’enamorament que resulta massa embafador, però sembla que als lectors els hi agrada. A mi, doncs bé… no massa, però perquè tampoc sóc massa seguidora d’aquest tipus de novel·les. El cas, és que tornen de l’illa de Blu on han passat uns dies inoblidables i meravellosos compartint el seu amor.

La Niki es troba amb les seves amigues i hi haurà una sèrie de problemes que posaran a prova la seva amistat. Per la seva part l’Alex torna a la seva vida normal, i amb ella als seus amics que per coses de la vida han hagut de fer front a moltes dificultats que han posat en perill els seus matrimonis. Davant d’aquest panorama tots es retroben per a parlar de l’amor, cadascun amb les seves peculiaritats tenint en compte l’edat, les situacions personals particulars, etc. Les preguntes que és fan passen per la pregunta universal de: existeix l’amor? És certa la crisis del setè any? Tenen raó aquells que diuen que l’amor no dura més de tres anys? I clar, la pregunta més complicada de totes: l’amor dura per sempre?
Continuar llegint »

Gironell, referent català de la novel·la històrica

Una xocolateria del barri de Gràcia va ser el lloc on ens va citar l’escriptor de Besalú Martí Gironell, que finalment ens va portar a casa seva per a explicar-nos com és la vida d’un periodista que combina la seva professió als mitjans amb la d’escriptor. Autor de les nove·les El Pont dels jueus -premi Néstor Luján de novel·la històrica- i La venjança del bandoler, i d’altres obres com La ciutat dels somriures o Pla de vol, l’escriptor català s’ha convertit en un dels autors de novel·la històrica més rellevants del país. Ara, Gironell prepara una nova obra, de la qual encara no vol donar detalls excepte la seva possible data de sortida, a finals d’aquest any.

Com és el dia a dia d’un periodista i escriptor que combina els mitjans amb els llibres?
És realment com Dr. Jekyll y Mr. Hide. La feina que jo faig, tot i que comporta matinar molt, fa que tinguis bona part del dia ocupada. Però intento aprofitar tots els moments que tinc, fins i tot en hores mortes al matí que puc aprofitar per a buscar a Internet una cosa que fa dies que li dones voltes. A les tardes la clau és gestionar-te bé el temps. Intento ser el més disciplinat com puc. A més t’encarreguen un relat per a una revista o altres coses i tot va sumant. La gent em diu: “Quina sort! Tens tota la tarda!”. Però la tarda són a tot estirar tres hores, perquè després hi ha altres ocupacions. Condicionat a l’horari que faig al matí he de fer el sopar d’hora i anar a dormir a una hora prudencial. És dur, però més ho és treballar a la mina, no em queixo.

¿Has pensat en dedicar-te només als llibres o avui en dia és massa complicat?
Moltes vegades. A mi em fa por, aquesta pregunta em va donant voltes al cap. M’agradaria tenir més temps per anar fent tots els llibres que tinc al cap, però d’altra banda sóc poruc i la situació no em convida a tirar-me a la piscina. Com a periodista no estic massa còmode fent el que estic fent però són etapes. Em permet continuar fent allò que m’agrada al mitjà que m’agrada, tenir certa presència als mitjans i em dóna certa llibertat per a treballar en el meu segon projecte com a escriptor. No m’he assegut a fer números reals però no sé si podria viure de la literatura. Vull creure que tard o d’hora faré aquest pas, però no sóc prou valent.
Continuar llegint »

Una novel·la molt crua

American Psycho és una novel·la escrita l’any 1991 per Bret Easton Ellis. L’obra ens explica en primera persona els episodis de la vida d’un yuppie de Manhattan a finals dels anys 80. El protagonista, Patrick Bateman, és clarament un home d’èxit i que té tot el que s’ha de tenir per arribar a la felicitat. Té diners, una bona feina, coneix a moltes noies (sempre atractives, però no gaire llestes) i pot aspirar a qualsevol cosa que vulgui, però té un defecte: és un psicòpata.

Però la clara intenció d’aquesta obra és fer veure al lector què s’amaga darrera de tanta perfecció aparent, és a dir, d’un món ple de luxe i persones super “cool”. La realitat és que el personatge només troba interessant la seva vida quan maltracta i mata, tot el que l’envolta no té cap mena d’importància. Realment es converteix en un addicte a l’assassinat i no dubta en cap moment en agafar el ganivet (o qualsevol altra arma) i donar la mort sense problema.

Aquesta crítica considero que va més enllà d’aquesta mena de superficialitat, ja que en varies ocasions el protagonista confessa els seus crims i demana ajuda, però ningú del seu entorn l’escolta. Tots estan massa ocupats en pensar en la seva roba, a quina noia lligar-se o si les targetes de visita són prou bones. És una crítica interessant a tota la perfecció que sembla que envolta a aquests sers tocats per un àngel. Naturalment -i per sort- es tracta d’una dramatització, però que ens fa reflexionar sobre el tipus de persona que som i la gent de la que ens rodegem.
Continuar llegint »

Els Pilars de la Terra

Els Pilars de la Terra s’han convertit en una obra de culte per a tots aquells que ens agrada llegir i que som força exigents. L’obra fou publicada l’any 1989 i va sorprendre a tots els lectors habituals d’en Ken Follet i a la crítica, ja que l’autor els tenia acostumats a obres de thriller i no a novel·les històriques com aquesta. A més el gruix del volum també és força important ja que té més de 1300 pàgines, fet que complica portar-la a totes parts.

Tot i així, és francament una de les millors obres que he llegit. Pot ser no és la novel·la amb més recursos estilístics, però sí una obra molt entretinguda i amable a l’hora de disposar-se a llegir. La història s’ambienta a l’Edat Mitjana d’Anglaterra, en concret al segle XII i a través dels personatges que surten a la novel·la ens trobem immersos davant de les penúries d’una família pobre que intenta trobar la millor manera de viure per a poder sortir endavant.

La lluita d’aquesta família i principalment del pare, en Tom portarà a tots els integrants a un poble, Kingsbridge, on el pare i posteriorment alguns membres de la seva família formaran part de l’obra que es disposa a construir: una catedral ben alta on poder lloar a Déu.
Continuar llegint »

Un llibre de dues històries

Fa uns dies vaig acabar de llegir-me un llibre, El Club Dumas d’Arturo Pérez-Reverte, que sent sincera, m’ha costat 4 anys acabar-lo. Crec que el vaig començar 3 cops però mai acabava de passar de la pàgina 80. No sé si es deu a una espècie de conjur o bé és que simplement no trobava gaire interessant la novel·la, però el cas es que per fi l’he llegit d’una tirada i tot i que m’ha decepcionat, puc dir que el nus és força entretingut i interessant.

La novel·la es centra en dues històries, una relacionada amb uns manuscrits de Dumas, l’altra sobre un llibre que invoca al mateix diable. El personatge principal, Lucas Corso, és un “detectiu de llibres” i en els dos casos ha de comprovar la autenticitat dels documents. El cas és que en aquesta aventura anirà visitant diferents parts del món que l’autor recrea molt bé. Per exemple, el meu passatge preferit és quan Corso va a Lisboa i l’escriptor descriu una casa vella i atrotinada que fa anys era de bona família.

L’amor pels llibres que desprèn la novel·la també és força interessant, tot i que he de dir que el desenllaç de les dues històries és molt fluix. La història que més m’agrada és la que esta relacionada amb el manuscrit de Dumas, ja que hi ha personatges que estan molt ben caracteritzats, però també és la que té un pitjor final. Les escenes d’acció estan escrites a mitja tinta, és a dir, no hi ha una emoció excessiva i s’acaben en un no res. I en quant al final de la trama del manuscrit de Dumas… és tan simple que gairebé opto per tancar el llibre. Però no, no ho vaig fer, vaig continuar i així vaig saber com acaba l’altra història del llibre, que tot i que té un final més fort, no esta a l’altura del nus de les històries.
Continuar llegint »

El llibre de Laporta coincideix amb el final de la seva presidència

En aquesta obra personal el Sr. Joan Laporta no sabria dir si ens sorprèn o encara fa més evident el tòpic que s’ha format sobre la seva personalitat. Després de llegir el llibre em pregunto si els seus assessors d’imatge estan ben pagats perquè em sembla que deixar publicar aquesta obra és catapultar a Laporta al fracàs. Francament, no sé exactament cap a on anem i tampoc sé per què al Sr. Laporta li ha entrat l’esperit bohemi de l’escriptor. Segurament m’he perdut algun capítol del culebrón “Can Barça” però és que l’esport m’avorreix tant! I en Laporta encara més.

Bé, el llibre és un repàs a la personalitat d’aquest senyor que personalment em sembla una mica prepotent. Que quedi clar que això és una opinió, i tot el post per pertànyer a un bloc també ho és. No sóc crítica de literatura, però sí catalana i crec que personatges d’aquesta calanya no fan més que perpetuar el tòpic dels catalans i el barcelonisme.

Sé que a alguns els agrada. A mi no. Laporta reconeix el pes que va tenir el seu pare en la manera de veure el món. Ens comenta, com si fóssim amics de tota la vida, que la fidelitat, la lleialtat i el sentit de la responsabilitat són els valors que el guien. No ho sé pas.
Continuar llegint »

Àngels de Pedra

Sota aquest títol s’amaga una novel·la que comença amb mencions directes a l’època de l’any on les flors comencen a brotar i a fer olor. L’autora, acompanyada d’un estil -massa- edulcorat ens relata una història on l’escenari és Reus, la seva ciutat. L’obra explica el pas del Modernisme de principis de segle i acaba en la Setmana Tràgica, fet a remarcar ja que quan es va presentar la novel·la feia 100 anys de l’incident.

Per tant l’obra es centra en un tema històric on la terra era propietat municipal. Ara per ara ens sembla una autèntica bogeria, però en el moment en el que es situa la novel·la era el més habitual. És important remarcar que els personatges de la novel·la són de diferents classes socials, fet que no separa massa l’obra de la resta de novel·les que tracten aquest període històric. Podem trobar treballadors i burgesos, on els conflictes i les diferències entre ells són l’eix que condueix l’obra.

L’autora ens explica amb molta precisió, en alguns moments n’abusa, la pintura d’un quadre falsificat. Com és d’esperar també explica les vagues dels obrers, amb un sentiment sindicalista molt de l’època, exactament igual que les respostes de la burgesia. En quant al títol de l’obra, Àngels de Pedra, val a dir que fa referència a una figura que hi ha a l’institut o manicomi de Pera de Mata de Reus.
Continuar llegint »