
L'última obra del geni de les lletres
30 anys després de la presentació al paranimf de la Universitat Complutense de Madrid de El nom de la Rosa, Umberto Eco presenta al mateix recinte El cementiri de Praga, la seva obra més recent. Un esdeveniment històric que succeeix entre noms tan coneguts com Lope de Vega, Cisneros o Covarrubias i no precisament perquè tal personalitat assistissin a l’acte en persona sinó perquè els seus noms, gravats sobre pedra a les parets del paranimf, presidiren des de les altures l’acte. Cal recordar que allà mateix Eco també va ser anomenat Honoris Causa per la Complutense.
A la taula presidencial, a més de l’autor estaven Carlos Berzosa, Rector de la UCM; Jorge Lozano, Catedràtic de Periodisme i amic personal d’Umberto Eco i Silvia Querini, editora de LUMEN, encarregada de publicar la novel•la. Uns personatges que en lloc d’amenitzar, complementar i fer interessant la presentació la van convertir en un acte soporífer. I és que, si us plau, si alguna persona de les que llegeixi aquest post ha de presentar un llibre però no és l’autor, que tingui en compte que el protagonista de l’acte no és ell, sinó el responsable del llibre. Concepte que no devien tenir molt clar els acompanyants del senyor Eco, que van parlar i parlar d’aspectes intranscendents minuts i minuts, sense tenir el compte que tots els allà reunits hi estàvem per escoltar les paraules de l’autor, no tota una dissertació periodística ni un míting polític.
Impressions i aspectes subjectius apart, però que no volia deixar de remarcar, El cementiri de Praga ens narra les vivències de Simonini, un personatge que segons Umberto Eco: “és el ser més repugnable i antipàtic que s’ha creat al món literari”. Un home amb un profund odi als jueus, les dones, els maçons… i tots aquells personatges peculiars.
Continuar llegint »
Afegir a Del.Icio.Us










