L'última obra del geni de les lletres

30 anys després de la presentació al paranimf de la Universitat Complutense de Madrid de El nom de la Rosa, Umberto Eco presenta al mateix recinte El cementiri de Praga, la seva obra més recent. Un esdeveniment històric que succeeix entre noms tan coneguts com Lope de Vega, Cisneros o Covarrubias i no precisament perquè tal personalitat assistissin a l’acte en persona sinó perquè els seus noms, gravats sobre pedra a les parets del paranimf, presidiren des de les altures l’acte. Cal recordar que allà mateix Eco també va ser anomenat Honoris Causa per la Complutense.

A la taula presidencial, a més de l’autor estaven Carlos Berzosa, Rector de la UCM; Jorge Lozano, Catedràtic de Periodisme i amic personal d’Umberto Eco i Silvia Querini, editora de LUMEN, encarregada de publicar la novel•la. Uns personatges que en lloc d’amenitzar, complementar i fer interessant la presentació la van convertir en un acte soporífer. I és que, si us plau, si alguna persona de les que llegeixi aquest post ha de presentar un llibre però no és l’autor, que tingui en compte que el protagonista de l’acte no és ell, sinó el responsable del llibre. Concepte que no devien tenir molt clar els acompanyants del senyor Eco, que van parlar i parlar d’aspectes intranscendents minuts i minuts, sense tenir el compte que tots els allà reunits hi estàvem per escoltar les paraules de l’autor, no tota una dissertació periodística ni un míting polític.

Impressions i aspectes subjectius apart, però que no volia deixar de remarcar, El cementiri de Praga ens narra les vivències de Simonini, un personatge que segons Umberto Eco: “és el ser més repugnable i antipàtic que s’ha creat al món literari”. Un home amb un profund odi als jueus, les dones, els maçons… i tots aquells personatges peculiars.
Continuar llegint »

Un repàs del segle XVIII a la ciutat comtal

Conèixer els nostres orígens, les nostres arrels, el nostre passat… és essencial per saber qui som i a on vivim. El nostre context no és producte de la casualitat sinó resultat dels esdeveniments i vivències que els que van viure abans que nosaltres van presenciar. Només sabent què va passar podem entendre el que passa avui i sobretot, el que passarà demà. Veiem Barcelona com una ciutat cosmopolita, plena d’oportunitats i íntimament lligada al món; com una ciutat que batega al compàs dels temps que corren, bressol de l’actualitat. Però, ha estat sempre així?

Per contestar a aquesta pregunta hem de dirigir-nos als llibres, coneixement i memòria històrica emmagatzemats en el paper o els bits. Són els historiadors els encarregats de recopilar els esdeveniments i de guardar-los perquè les generacions posteriors puguin gaudir d’ells. I és precisament un d’aquests historiadors, Albert Garcia Espuche, el que ens porta el llibre Barcelona 1700, una descripció de la societat catalana del segle XVIII. I per comprovar-ho n’hi ha prou llegint la contraportada:
Continuar llegint »

L'obra retrata la Guerra de Castes a la península del Yucatán

L’escriptor mexicà Hernan Lara Zavala ha rebut el Premi de la Real Acadèmia Espanyola 2010 gràcies a la seva novel•la “Península, Península”. Aquest premi creat el 2003 per la institució de les lletres té la finalitat de “fomentar els estudis i treballs que, de forma senyalada, contribueixen al millor coneixement de la cultura i la llengua espanyoles”, segon reconeix la mateixa Acadèmia. En aquest cas, el dipositari del premi ha estat un estudiós de la llengua espanyola i l’anglesa que compta amb una llarga trajectòria com a professor.

Amb “Península, Península”, Lara Zavala recrea la societat que existia a la meitat del s. XIX a la península del Yucatán, una regió que s’havia independitzat i tornat a unir a Mèxic. Amb molts conflictes interns, el vessament de sang era una constat; la península sofreix l’assetjament de dos corrents: la liberal que governa Campeche i la conservadora de Mèrida. No s’arriba a un acord sobre si ha de donar-se o no la llibertat a tots els indígenes d’ascendència maia, el que provoca nombrosos enfrontaments.

Enmig de personatges, situacions i esdeveniments de diversa índole, la novel•la de l’escriptor mexicà es centra en un home, José Turrissa, un novel•lista de la època que va escriure una crònica de tot el que allà passava. D’aquesta forma, a través de la seva novel•la història, Lara Zavala recrea la guerra de Castes que des de 1847 fins 1901 assolà la Península del Yucatán amb l’enfrontament de la població maia contra la blanca i mestissa de l’estat mexicà. Els abusos i maltractaments que els criolls feien als indígenes eren constants i es saldaren unes 250.000 vides, d’ambdós bàndols. El conflicte va acabar quan l’exèrcit federal va ocupar Chan Santa Cruz, la capital des maies.
Continuar llegint »

Introdueix el teu nom i egosurfeja!

L’aparició de les noves tecnologies, i sobretot d’Internet, va provocar canvis estructurals molt importants en la societat: les comunicacions, la feina, les relacions… tot va canviar i, de fet, tot segueix canviant a mesura que van evolucionant. L’últim descobriment que he fet ha estat la BlackBerry, no és que en tingui una, però molts amics meus si, i sembla mentida com un aparell tan petit pot arribar a enganxar tant! Segur que a molts d’ells si els hi preguntessis que feien abans de tenir BlackBerry no sabrien contestar-te.

Paral•lelament a l’evolució d’aquestes tecnologies, ja no tan noves, apareixen nous conceptes que intenten explicar-les. Un d’ells, el que avui ens interessa perquè dóna nom al llibre del que parlarem, és egosurfing. Sabeu què és? Egosurfing és fer una recerca a alguns dels motors de recerca d’nternet (google, yahoo…) del nostre nom. Així, intentem esbrinar quina importància tenim dins la societat, una nova forma de vanitat; segons explica Llúcia Ramis, autora de llibre “Egosurfing” a La Vanguardia: “ Tots hem buscat algun cop quantes vegades sortim als cercadors, amb la falsa il•lusió que som més famosos quantes més vegades sortim citats. I això et fa sentir important”.

El llibre, amb el que l’autora ha guanyat el premi Josep Pla 2010, ens endinsa en la vida de tres personatges, cap d’ells viu enganxat a les xarxes socials, ni tan sols a Internet, però aquest els hi serveix de mitjà per comunicar-se després d’una situació accidentada. Teo, un jove acusat de maltractament per la seva noia, va passejant un dia tranquil•lament pel carrer quan li cau una bossa d’escombraries al cap i el deixa inconscient; la Rut és una periodista sensacionalista que de seguida es posa a buscar el culpable de l’agressió i la narradora, una escriptora de libres d’autoajuda, és un personatge sense nom que es veurà acusada de l’agressió. Tres vides que s’aniran entreteixint al llarg de tota la història.
Continuar llegint »

Amazon va ser la primera empresa en comercialitzar els e-readers

Des de fa uns anys estem presenciant l’increment en l’escala de popularitat dels llibres electronics o e-books. Per començar, cal diferenciar entre e-book i e-reader: el primer és el llibre en si, el contingut; el segon, en canvi, és el suport en el que llegirem els llibres electrònics i per tant la màquina que hem d’adquirir a les tendes. La confusió entre aquests dos termes és molt habitual, per això, moltes vegades quan anem a comprar un e-reader demanen un e-book. Que ens entenem és veritat, però cal diferenciar els dos termes.

En un primer moment, la societat va presentar cert recel en l’adquisició tant dels e-books com dels e-readers; sobretot perquè eren molt cars, hi havia poca diversitat de llibres electrònics i es desencadenà certa nostàlgia i aire romàntic als llibres en paper: qui no ha sentit parlar de “a mi m’agrada molt més passar les fulles d’un llibre real que no baixar el cursor de l’e-reader”. És veritat que estem molt acostumats als llibres de papers però no podem negar l’evidència, i de fet els anys l’han corroborat, que és un avanç impressionant i que facilita molt el transport de grans toms.

Entre les principals avantatges dels e-readers trobem:
•El seu pes: l’e-reader és un suport molt lleuger que ens permet tenir llibres i llibres dins la seva memòria sense que aquest afecti al pes físic de la màquina.
•Memòria: poder tenir centenars i centenars de llibres al nostre abast només és possible si estem a la biblioteca. Amb els e-books podem llegir pàgines i pàgines de literatura mentre viatgem en transport públic o esperem la sortida dels nens de l’escola.
•Internet: un dels serveis que ofereixen els e-readers és la possibilitat de connectar-te a la xarxa i així poder consultar les biografies dels autors o algun terme que no haguem entès.
•Canvi de lletra: podem augmentar la mida de la lletra per facilitar la lectura.

Entre els inconvenients trobem:
Continuar llegint »

Portada de l'últim llibre de la saga

Ja ha arribat als cinemes l’última pel•lícula de Harry Potter, on el mag adolescent s’enfrontarà, o es començarà a enfrontar (l’últim llibre està dividit en dos films), al seu màxim rival, Lord Voldemort. Una batalla final esperada per tots els seguidors de la saga que ja poden gaudir d’aquesta nova pel•lícula a la gran pantalla.

Harry Potter és un clar exemple d’un èxit literari que traspassa el paper per convertir-se en una història amb personatges de carn i ossos. Amb un argument conegut per tots, hem pogut presenciar el pas del jove mag de nen a adolescent, no només amb la imaginació sinó a la realitat. I és que el seu protagonista, Daniel Radcliffe, ha crescut amb la pel•lícula, que començà la gravació quan aquest tenia uns 11 anys i acabarà amb un Daniel de 21 anys.

Sigui com sigui, i al marge del cinema, els llibres de Harry Potter han significat una revolució dins el món literari juvenil. Un èxit de masses amb pocs precedents que ha entrat a les cases de milers i milers de persones. Tot i que normalment no estic d’acord en que la qualitat i la quantitat estiguin lligades, en aquest cas crec que puc fer una excepció. Sobretot perquè és un llibre que ajuda als nens, des de ben petits, a entrar dins el món de la literatura. Un món entranyable si s’agafa des del començament i apassionant si es creix dins ell.
Continuar llegint »

El pont dels jueus és una de les novel·les més conegudes de Martí Gironell

Fa uns anys, a la universitat, vaig cursar una assignatura que tractava el gènere de l’entrevista. Com a treball final, ens van encarregar fer una entrevista a un periodista, el que comportava trobar a algú disposat a contestar les nostres preguntes, documentar-nos i construir el qüestionari. Quan ets algú anònim que pica de porta en porta esperant resposta, el més fàcil és que passin de tu, això es pot fer de forma cordial, al•legant problemes d’agenda o de forma no tan cordial. Malauradament el meu grup i jo ens varem trobar fauna dels dos tipus.

Cansats i bastant desencantats, per ser sincers, començàvem a pensat que la tasca que ens havien manat era impossible. Un dia, després de la festa de Sant Jordi, mirant el diari, varem veure que un dels autors que més èxit de vendes havia tingut havia estat Martí Gironell, un home al que coneixíem per la seva trajectòria periodística. I si ho provem?, varem pensar; de totes formes ja ens havien dit que no moltes vegades, per una més no ens passaria res. Doncs si! Aquesta vegada ens va sortir bé! Resultà que Martí Gironell era i és un home obert i molt proper. Ens varem reunir a la Casa del Llibre i varem fer-li l’entrevista. En principi aquesta anava dedicada a la seva vessant periodística però va ser tasca impossible que entre les preguntes no n’hi hagués alguna referida al seu recent èxit. Va ser llavors quan començà a parlar-nos de la història que amaga “El pont dels jueus” i de tota la tasca d’investigació que hi ha al seu darrere. Em va captivà. Tant que, després d’acomiadar-nos vaig tornar a entrar a la llibreria i em vaig comprar un exemplar.
Continuar llegint »

Aguantarà la presió?

Cada cop que Mario Vargas Llosa publica un nou treball el món literari es capgira, el prestigi i qualitat de l’autor les avala i són moltes les persones que fan cua per adquirir-ne un exemplar. Es podria dir que una novel•la de Mario Vargas Llosa és un èxit quasi assegurat, de la mateixa forma que la seva qualitat. La publicació de l’última novel•la de l’autor, “El sueño del celta” havia de ser, al igual que les seves predecessores, un gran esdeveniment; però ningú no es podia imaginar que es convertiria en “el gran esdeveniment de l’any”. I és que després que Vargas Llosa rebés el premi Nobel de Literatura es convertí en el personatge del moment, un personatge que, a més, estava a punt de treure un llibre.

La presentació de “El sueño del Celta” va ocupar portades i portades en els mitjans de comunicació. Durant uns dies no es feia res més que parlar de la nova obra del premi Nobel i això, evidentment, es notà a les vendes. Però, està a l’altura “el sueño del celta” del moment que li ha tocat viure?

L’aventura que narra la novel•la comença al Congo, l’any 1903 i acaba a la presó de Londres, l’any 1916. 13 anys que recorrerem al costat d’un home llegendari: l’irlandès Roger Casement. Un personatge peculiar, heroi o traïdor? Casement va ser un dels primers homes en atrevir-se a denunciar els horrors del colonialisme amb arguments. Dos informes deixaren constància d’aquests desastres i revelaven una veritat dolorosa: no era la barbàrie africana ni amazònica (ell viatjà a el Congo Belga i l’Amazònia) el que tornava bàrbars als civilitzats europeus, sinó que eren ells mateixos, en nom del comerç, la civilització i el cristianisme qui cometien les atrocitats més horroroses.
Continuar llegint »

Bubok otorga cada any uns premis a la millor creació literària. El guanyador s'emporta un premi de 2000 euros

Una de les conseqüències que té llegir és escriure. I pensareu, doncs quina ximpleria. Una acció no té res a veure amb l’altra. Per mi, en aquesta afirmació hi ha una part que és veritat i l’altra que no: és veritat en el sentit físic i estricte de les accions, evidentment mentre estem llegint no necessitem escriure per entendre el que llegim (com si fóssim màquines que necessiten d’una acció per fer que l’altra funcioni). Però si que es veritat que a mesura que ens anem endinsant en el món de la literatura i que anem guardant en la nostra biblioteca personal més i més llibres sota la marca de “llegits”, apareix en nosaltres unes ànsies o inquietuds de començar a escriure. Ningú parla d’escriure obres mestres, o si, ni de manuals científics d’alt nivell, sinó simplement l’escriure per escriure; per traslladar al paper les emocions i idees que es formen a la nostra ment.

La majoria de vegades aquests escrits no poden traspassar les parets de l’habitació en la que han estat escrits i passen a format part de la nostra col•lecció personal; però d’altres sentim que el que hem escrit podria ser perfectament publicable. Un fet que veiem impossible a causa de la dificultat que, entre altres coses, una editorial publiqui un llibre d’una persona anònima. Són molts els brillants autors que no van poder veure com els seus llibres es publicaven, i sinó que li preguntin a Kennedy Toole.

Per acabar amb aquesta dificultat, i donar a conèixer al món potencials brillants escriptors, una empresa a creat un portal web en el que pots publicar els teus escrits sense passar tots els filtres de les editorials. Bubok publica les teves creacions de forma gratuïta, sense intermediaris i s’emporta el 20% dels beneficis que aporti el teu llibre; el 80% restant és per l’escriptor.
Continuar llegint »

Com expressaries amb dibuixos la "finalitat"?

He arribat a odiar la majoria de llibres que he llegit a l’escola. Treballs, exàmens… elements que fan que la lectura d’un llibre que en unes altres circumstàncies pugui resultar apassionant es torni una obligació, una obligació molesta. Vist amb perspectiva i rellegint alguns d’aquest llibres te n’adones que en realitat no eren tan dolents ni tan pesats com creies a l’escola, però si no ho fas i et quedes amb el sentiment que vas tenir en llegir-los de forma obligatòria et perds molta qualitat literària.

No em va passar això però amb un llibre que vaig llegir a segon de batxillerat i que em va entrar a l’examen de Selectivitat. Curiosament és l’únic llibre que em van fer llegir a l’escola que no és una novel•la, sinó un tractat de sociolingüística: Una imatge no val més que mil paraules, de Jesús Tusón. En aquest llibre l’autor lluita i contraargumenta alguns dels tòpics més instal•lats a la societat i que moltes persones es creuen sense qüestionar. Tòpics que en realitat són mentides, o almenys no veritats plenes.

L’argumentació base en la que treballa Tusón es precisament la que dóna nom al llibre, en el fet que una imatge no val el mateix que mil paraules. Segons Tusón: “(…) les imatges tenen una capacitat discursiva limitada, mentre que les paraules convertides en text, poden desvetllar imatges mentals sense límit (…)” Per això gira la truita al tòpic i fa la següent afirmació: “Unes poques paraules, ben argumentades, valen molt més que tot d’imatges”. Veiem doncs com l’autor creu en el llenguatge per sobre de qualsevol altre mitjà de comunicació ja que és aquest el que ens diferencia de la resta de éssers de la terra. Tot i així, Tusón reconeix que tot i que la capacitat de comunicar-se és intrínseca de l’ésser humà, la seva aparició és tardana: “Si reduïm els cent mil anys de la nostra existència com a sapiens moderns al temps d’un dia de vint-i-quatre hores, mesura ben abastable, l’escriptura fa la seva aparició estel•lar a les 22.40…”
Continuar llegint »