Un dels llibres que més va marcar la infància d’una generació va ser sense cap dubte Molts contes per a jugar (editat per Alfaguara), del polifacètic Gianni Rodari (1920-1980), un indispensable per dret propi en la literatura infantil del segle XX. De fet, va rebre el 1970 el premi Hans Christian Andersen, el màxim guardó als autors de contes infantils.

El fet que es pugui jugar amb aquests contes presentar per l’autor respon a una premisa molt senzilla: el llibre inclou 20 contes amb tres finals cadascun, de manera que el lector pot escollir el final que més li agradi, o inventar-se un propi. Rodari escull després un dels tres finals proposats, i explica les raons que li han portat a escollir-ho. La interactivitat que existeix entre el lector i l’autor fa que aquest sigui un dels llibres més originals mai escrits en la literatura infantil i fins i tot juvenil.
Continuar llegint »

La pintura sempre ha tancat un misteri difícil de desentranyar. Més encara quan el cinema no havía fet la seva fulgurant aparició, cegant les retines de generacións futures i forjant una nova cultura visual. A la pintura s’amaga una voluntat de profunditat nugada amb la inevitable veritat, la trista realitat podríen dir alguns, de que sólament es tracta de pigments arrastrats sobre una tela, a l’espera de que la seva projecció sobre l’espectador provoqui emocions especials sobre la seva ànima. Tot menys indiferència, clar!

Qui es veu arrosegat per l’encanteri de un retrat, com a pintor o com a espectador, s’enfrenta a aquesta mentida. Però es veu obligat a comprendre-la! La pintura, com la palabra, recull alguna cosa de la realitat per a comunicar-la a una altra persona mitjançant l’encanteri del símbol.

En aquesta obra de ficció, que podríem dir de pintura-ficció, tots el avantatjes de la inmortalitat per l’imatge, la disculpa de la bellesa front a la moral, un jove innocent i ben plantat es retratat amb un efecte inesperat. A partir del moment on el quadre és acabat va a pasar algo curiós: El temps no pasará per al retratat. Ni la enfermetat, ni els gestos que el temps va surcant al rostre al vent de les emocions, ni l’envelliment…Rés no es vorà en el aspecte de Dorian Gray. Continuar llegint »

Juan Marse ès el seudònim de Juan Faneca Roca, el narrador d’una Barcelona canalla, màgica y charnega. Va treballar en una joiería y en materia literària es un autodidàcta qui fa honor al terme. La seva escola va ser la vida i no per aixó va quedar lluny dels ambients literàris. En alguns dels seus llibres trovem la màgia imaginaria d’una visita llunyana pels arrabals del barris pobres, on la ronya amaga utopíes als ulls del lletrats del bona casa i butxaca plena. En aquest sentit, el primer paràgraf de “Si te dicen que caí” es tota una carta de presentació.

Si mes no, l’esperit de Marsé es el de qui trova la brutícia en la casa del ric i l’encant en la cova del miserable . El cas de ‘El amante bilingüe’ es paradigmàtic. L’historia d’aquest viatge a l’infern es la següent: Nen de bona casa s’enamora d’una pija, van a viure junts. La dona ès una furcia, i li posen els charnegos ignorants, es folla un limpiabotes. El protagonista sorpren a la dona en el seu amant. Discutixen i la dona el deixa. Ell està destrossat. Amb el temps, es torna boig. Pero la seva bogería no es vuida de poètica. S’anirà transformant en el personatge que l’ha furtat la dona, un andaluç fet a base de records del seu trencall vital…

Continuar llegint »