Moltes persones es van quedar desconcertades quan el 2001 se li va concedir el Premi Nacional de Narrativa al jove Unai Elorriaga (1973), per Sprako tranbia, una novel·la en euskera que ni tan sols estava traduïda encara al castellà. Després d’obtenir el guardó, es va despertar una intensa curiositat per veure què havia escrit Elorriaga, que aleshores tenia 28 anys i cap novel·la anterior.
El llibre ens parla de Lucas, un ancià malalt d’Alzheimer que somia amb anar a l’Himalaia i portar els seus darrers anys de vida de la millor manera possible. Després de presentar-lo apareixen també altre personatges, de forma que cada capítol està centrat en un d’ells.
Elorriaga ha escrit la novel·la de la seva vida, a no ser que es demostri el contrari. L’obra està escrita amb una tendresa i una saviduria sorprenents. Mentre narra l’història comú i quotidiana, amb un encant especial cap els personatges, explica que un paquet té un tamany ‘amable’ o es defineix aquest període en el qual ‘el dia deixa de ser dia’, aconseguin una implicació extraordinària del lector.
Les frases curtes i els paràgrafs de dues o tres línies són predominants, de manera que cada frase entra de ple en el lector amb missatge carregats de vitalitat, gust pel somni i l’utopia, i el missatge “res és impossible” es mostra molt clarament fins a fer-se omnipresent.
Continuar llegint »
Afegir a Del.Icio.Us
