La obra de Kundera

La insuportable lleugeresa de l’ésser, de Milan Kundera, és un d’aquells llibres memorables que solen utilitzar-se com petits fites a l’hora de seguir la bibliografia del seu autor. Una novel·la completíssima, plena de petits moments on el narrador aconsegueix trencar la realitat com si fos un vitrall i deixar clar que no és una novel·la més, ni una història d’amor, sinó tot un manifest sobre la vida i els seus detalls.

Tomás, un metge faldiller, coneix a Teresa gairebé per casualitat i se l’emporta al llit. Després de descobrir que ella no és com les altres (amb ella el joc no és el mateix, sembla anar més enllà del sexe), inicien un estrany romanç ple de contradiccions, com les aventures de Tomàs o el aviat que comencen a viure junts. Aquesta trobada tan accidentat serà el centre d’una espiral que obeeix a la vegada a la malícia de l’atzar i la fatalitat de l’etern retorn, i que anirà tornant-se cada vegada més dolorosa, més insuportable, a mesura que vagin entrant personatges com Sabina (l’atractiva fotògrafa) o Franz, l’amant d’aquesta, un marit idealista que troba el sentit del seu matrimoni en la infidelitat.

Però això és l’argument. Sota un títol que espanta i enamora, el llibre realment són pàgines i pàgines sobre com es prenen els personatges la història. Les incomoditats que li causa a Tomàs la vida en parella, els mals de cap de Teresa en descobrir la gelosia, la por de Franz. Com aquests personatges afronten el món dins del seu paradís / infern particular, com respiren, es mouen i demanen l’hora, amb una profunditat psicològica que (de vegades, algunes) s’acosta a la perfecció.
Continuar llegint »

Il·lustració de Carlo Farneti per a una edició de 1935

Els amants de la poesia estan de sort. Des de fa un temps podeu trobar el famós manuscrit de Charles Baudelaire, Les Flors del Mal, en edició butxaca a un preu més que assequible. I si ets dels que pensen que la poesia és una forma anacrònica d’escriptura, des d’ací volem recomanar-te que t’oblidis dels prejudicis i que li dones una oportunitat a Baudelaire. L’escriptor va ser un dels majors precursors de l’anomenat moviment simbolista que va sorgir a la França del segle XIX i les seves obres, en particular Les Flors del Mal constitueixen un material de lectura veritablement recomanables per als iniciats en la poesia i per als que no ho son.

Cèlebres són els seus versos d’inspiració romàntica, on trobem una clara vocació clàssica degut a la formació del propi Baudelaire, qui restarà fidel al vers alexandrí, als sonets lliures i als quartets, els més utilitzats a les seues poesies, com ferien altres simbolistes. Ja en la introducció, que l’autor inclou amb l’objectiu de parlar directament al lector al voltant de les seues intencions, podem apreciar el caràcter misantrop del francès, el qual afirma que l’ésser humà és roí i pervers de manera intrínseca, dominat per les forces ocultes de Satan. El propòsit continua en la primera de les parts, Spleen i ideal, on es mostra el recorregut metafísic del poeta (és a dir, ell), que recorre a la prostitució i a les drogues amb l’esperança de buscar-se a ell mateix… però només trobarà desesperació i fàstic. Així, l’art, la bellesa y les amants seran els mitjans a través dels quals fugir del tedi i reconduir la seua vida.

En la següent part, Quadres Parisencs, Beaudelaire és coherent amb el seu pessimisme i farà tot un exercici de desmitificació de la ciutat de París, on només trobarem més misèria, crim i destrucció. L’home de la ciutat, una volta arriba la nit, es converteix en un criminal. La violència quedarà associada al vi en la part que segueix, El vi. La beguda dels Deus, destinada a ser un ridícul consol per als homes. La quarta part que dona títol al llibre, Les flors del mal, potser marca un punt d’inflexió molt interessant. D’aquesta manera, i per a fugir de la destrucció, la delinqüència i el tedi, Baudelaire crea un món paral·lel on la luxúria i el lesbianisme, malgrat que prohibits, són l’únic mitjà per a la consecució de l’èxtasi.
Continuar llegint »

Portada del llibre

Si hi ha alguna novel·la que exemplifiqui a la perfecció el que va suposar la generació beat, aquesta és sense cap mena de dubte A la carretera, escrita per Jack Kerouac. Els viatges que el propi autor va realitzar entre 1947 i 1950, en companyia d’amics i coneguts, són l’arrel d’aquest relat mític però extremadament modern. Diuen alguns que Kerouac es va passar gran part de la seva vida a la carretera, viatjant pels immensos territoris dels Estats Units. El fruit de la seva experiència no va ser altre que la creació d’una de les millors i més celebrades novel·les nord-americanes de la contemporaneïtat.

Fill d’una generació que havia sobreviscut a les conseqüències (morals, físiques, econòmiques) de la Segona Guerra Mundial, Jack Kerouac i els seus companys es varen negar a continuar amb l’ambient de pessimisme que encara envoltava el món allà pels anys 50. La generació beat no havia patit una guerra, eren els fills de la guerra… i es negaven a quedar-se observant, passius, sense participar de la vida. A cada una de les línies de A la carretera es pot llegir la voluntat i el sentiment per esprémer cada segon de l’existència.

La fórmula de la novel·la pareix ben senzilla però és tremendament efectiva i dotada d’un frescor del que encara avui podem gaudir-ne: jazz, paisatges i dones, els tres pilars sota els quals es manté A la carretera. També una història d’amistat entre dos personatges, el propi Jack Kerouac (Sal Paradise al text) i l’ídol beat Neal Cassidy (Dean Moriarty), que recorren en cotxe cada racó de la geografia nord-americana.
Continuar llegint »